On comença un somni?

M'agradaria saber si entre el vent, que mou l'atrapa-somnis, hi ha totes aquelles paraules que van quedar tancades dins la meva habitació. M'agradaria saber de què estan fets els somnis, com recordar-los, com repetir-los, com allargar-los deu minuts més, un dia, una vida. Tot un dia amb el somni de poques hores al cap. Tot un dia donant-hi voltes, sense trobar-hi sentit, sense trobar sentit als sentiments que m'ha despertat, sense trobar sentit a les pors, als lligams, a l'atracció. Com un somni pot donar sentit a tantes coses i la realitat treure'l? Com un somni pot fer més apacible la vida, més fàcil, sencilla. És com una segona vida, però si t'agrada , la recordes, sinó tens l'opció d'oblidar-la. Un somni és com un conte, tu tries quan s'acaba, i si ho fa o no, en un moment feliç, un final feliç. En el somni d'avuí he sapigut triar, aquest cop si, i inconcientment, el lloc correcte i l'instant correcte. Malhauradament com sempre, he acabat obrint els ulls, a la llum desagradable del matí, al mal de cap incomprensible de ressaca inexistent, a la realitat , suposo. Però la meva pregunta és, fins a quin punt, tot el que visc en un somni, tot allò que sento discerneix tant d'allò que la realitat em desperta, em fa sentir. 

Fins a quin punt tot és un somni o ho deixa de ser? On comença la realitat d'allò que jo crec real?

Indiferència, indispensable?

Sempre he pensat, prefereixo una bofetada a ser indiferent. Ho prefereixo. Prefereixo odi, ràbia, pena, compassió. Qualsevol cosa, qualsevol emoció que demostri que existeixo. Qualsevol paraula amb més d'una síl·laba, qualsevol frase amb més d'una paraula: Encara que sigui una paraula que digui que no hi haurà més frases, més paraules. 

M'és igual. Tot menys indiferència, tot menys això. Prefereixo silenci, sempre i quant em demostri que no sóc indiferent. 

Sempre he tingut por a la indiferència, sempre. I sempre la tindré. És el pitjor que pots sentir o et pot inspirar una persona, ho sé. I per això em dol. I a mi el dolor no em fa indiferent, em fa silenciosa. I no, no demano, com es pot veure, ni estima, ni amor...No obligo a sentir res positiu cap a mi, però siusplau, almenys, ni que sigui, negatiu. És estúpid però em conformo. Prefereixo negativitat, la contrarrestaré. Positivitat, la estimaré i valoraré. Però davant la indiferència, em tornaré impotent, silenciosa. Ho sé, perquè simplement em recorda la ignorància, la no-necessitat d'una existència. I no vull, egoïstament, com tothom, no existir. 

Espero que la indiferència sigui temporal, i que es trenqui el silenci i els monosíl·labs quan això passi, encara que sigui per dir un: Hola tros de gilipolles. 

M'és igual. Em conformo, em conformo. Perquè ser indiferent per a algú, que és important, és com perdre un tros de món que et pertany, com si et treguèssin aire, com si et faltes l'aigua, com si en mig d'una paraula hi faltés una lletra. Indispensable.

Un petit incís.

Un baf que surt entre llavis esquerdats de fred.

Unes mans agafades per mantenir l'escalfor d'allò que mai s'ha apagat del tot.

La foscor clara de la netedat de l'aire.

Una mirada de por naïf, tímida, enrere.

Un somriure sorneguer que minva la por i augmenta la vergonya, i fa crèixer la complicitat.

Tot de paraules que flueixen, records d'infantesa que s'evoquen.

De sobte un projecte futur dins la ment d'una de les mans, o de les dues no se sap.

Un viatge, un camí, una visita a un record. 

Les passes acompassades trencant silencis momentanis.

L'expiració del fum de tabac, la seva escalfor.

Un petit incís, per a mirar el cel. Una de les mans estreny la pressió, apropa l'altra, immortalitza el moment. Ho ha notat? Ha notat la importància d'aquest segon? La oblidarà? 

Un petit incís em diu que la importància resta en mantenir el segon dins la mà, aferrat, sense deixar que s'escapi entre els dits, freds, encarcarats. Un segon, un minut, vint minuts de no-res, una hora. Que realment van tenir importància, sé que per les dues mans que s'aferraven. Però en la meva va nèixer una sensació de calidesa que contrarrestava qualsevol fred, qualsevol por.

Un cel ple d'estrelles, sense lluna.

Una lluna que era encara allà, amagada.

Un cel que permetia veure més enllà, un cel que potser va permetre'm veure les ferides que creixien en la teva mà, del fred, però que em va amagar potser d'altres que no he arribat a veure a temps. 

Un petit incís:

Un petit-gran record. Un gran cel, un petit instant, el cor em va fer un salt no ho negaré, i el cor, per primera vegada, que no el cap, em va fer un nus a l'estòmac indicant-me que seria un d'aquells moments que esdevindrien importants. Un d'aquells moments que apareixerien com a incís o parèntesi en els dies grisos, i que em farien recordar tots els sentiments que van aflorar en les dues mans, evocant-los cap a mi altre cop. Fent fora possibles, fredes i esquerdants llàgrimes.

Un incís, un simple incís m'ha fet somriure, deu segons avuí, havia de dir-ho, acceptar-ho, fer-t'ho saber. Perquè tant de bó, i ho he desitjat avui, trobis un incís de tot el que hem viscut que et faci somriure quan el fred no permet la vaga escalfor que t'he pogut donar.

I si...

I sí... T'estimo. I no... No tenim pretextos per fugir, ni coses a les quals culpar.
Només tenim un plural, i molts motius per quedar-nos. Contes que s'han d'explicar, dibuixos a fer, textos a completar, secrets no tan secrets a conèixer, somnis a compartir, pors a esborrar.. Masses coses, cap pretext que ens faci marxar, i un present, massa important com per a convertir-lo en passat, un present amb objectius, fites futures. Un rellotge que fins ara ha fet un compte enrere. I si ara comencem a fer el compte cap a endavant?

I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim!

I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que creiem lògic , tot fent evident , que per un moment, ens en sortim!
Si, va per tu, perquè vull que en algun  moment, proper o llunyà, present. Puguis escoltar aquesta cançó i somriure sabent que la lletra té raó!


PD:  jajaj sé que t'encanta Manel :J

Traeixes si obres la capsa de Pandora, de les ombres dels meus somnis.

Ha sigut suficient un text, de fa molt temps, en un racó d'ombres, polsós, oblidat. Per a fer trontollar el paper creat en poc més d'una setmana, el paper decidit i establert que vull representar, el paper que m'he creat a mida per tal de no patir, de no fer mal, a la vegada. Un sol text, l'últim que resta de tot allò. Un sol text, l'últim, crec, en que va quedar escrita amb un últim deix de valor, la ombra de la qüestió, els sentiments , la veritat.
M'he adonat que no hi ha res que em pugui fer tant mal i refugiar a la vegada. La meva arma, les paraules, feta servir en mans del meu pitjor enemic, i a la vegada el meu millor somni fins ara.

Quina putada, si , que trontolli ara tot, quan m'havia refredat amb paciència i dosis de dolorós realisme. I saber que simplement he estat jo, qui voluntàriament ho ha fet trontollar en obrir la capsa de pandora de les ombres dels meus somnis, o malsons, qui sap, em fa sentir patètica i incoherent. I és que no vull cap reducte de dubte en les meves decisions, vull ser coherent, per una vegada. M'he deixat vèncer aquest cop només. Però no ho faré. No vull tornar a ser un moldejable tros de fang, que es deixa impactar i canviar per l'exterior, que es deixa fondre en la calor i refredar a l'hivern, cada dos dies, dos segons, cada tres mesos. Vull tenir enteresa i maduresa suficient, com per poder afrontar una realitat, i fins llavors faré un paper, que no sóc, o potser sí. Però que principalment m'és necessari. I obriré la capsa de pandora de tan en tan, d'amagat, quan no em vegi ningú, ni tan sols jo. Per què si la obro em traeixo a mi, i a la meva ombra, si és que en tinc.

Corvar la recta, canviar el xip.

He corvat la recta. He canviat el rumb, els somnis a punt, la realitat en ment, els sentiments endins.
Decidida a crèixer, m'he arriscat a perdre. Vull perdre recuperant, vull perdre sent conscient que tota pèrdua és un avanç, que realment sortiré guanyant del canvi de xip, de la nova aposta. Sé que si m'ho crec, que si vull, aconseguiré que això que deixo no marxi, simplement canviï, però he de mirar, de perdre recuperant allò que m'estimo. Perquè a vegades perdre és recuperar, crèixer, avançar. Sí.

Sensacions

Sensació estranya, com de retrobament amb un mateix, retrobament amb els altres, retrobament amb el jo. No ser un reflex, ser un dibuix, ser una imatge, creació del no res i l'experiència. Experiència poca, però important, records molts, sel·leccionats, estimats.
Canviar el xip, buscar una fita, seguir avançant. No quedar-me aturada, no abandonar cap partida per tal d'anar endavant. No tenir por de perdre, d'errar, no permetre que la pressió m'obligui a esperar.
És necessàri fer un canvi, petit imperceptible, de tant en tant, no sempre. Un petit canvi, que et faci gran, que et faci crèixer. I adonar-te en silenci que tu no trepitges els passos de ningú, que en crees de propis, que no hi ha línies paral·leles, impossibles; que tot el que hagi de prendre partida en els teus records trobarà una manera de fer la recta corva i creuar-se en el teu camí, en el teu jo, en tu i en tot. No hi ha excuses quan estem parlant de crèixer, de fer camí.

A aquestes alçades de la pel·lícula...

Estic bé, però em gira tot, no sé on vaig, no sé on paro.

Sé que no vull perdre res del que tinc, però m'estanco, sóc un glaçò dins un got de llimonada, que no es fon, que no acaba de desfer-se i fusionar-se amb l'àcid i l'aigua.  Que flota i es deixa portar i espera el moment i l'instant correcte. I quan es fon, que dura ben poc, comença a evaporar-se abans d'arribar als llavis. A aquestes alçades de la pel·lícula! Quan el final ja era a prop, quan venia la part romàntica més interessant, més emocionant, el retrobament de l'aigua amb la pell, amb les dents sensibles al fred, amb el coll, amb la sang. Just abans de la part més interessant i s'evapora, com sempre, i haurà de tornar a començar el procès de zero i cada cop es fon més ràpid... És més pròxim als llavis, més pròxim al cor, però també més frustrant quan s'evapora. 

I ha de repetir el procés però li apareix el dubte: (A aquestes alçades de la pel·lícula!) Què passarà el dia en què hi hagi més d'un got, uns altres llavis que no vulguin l'àcid però tinguin simplement set?  Es fondrà? S'evaporarà de pressa el tros de gel? O acabarà caient en mans d'algú altre el maleït got? 

De fet el glaçò, que ara s'evapora no vol deixar de recordar, els llavis i el got on mai ha acabat de fondre's del tot, i hi pensa perquè té por de no saber discernir, un dia qualsevol, cansat d'evaporar-se, entre un got de llimonada o un got de simple aigua...

 I és que a aquestes alçades de la pel·lícula seria molt trist deixar-ho evaporar.

Discussió

Crits, nervis... Cansament. Cops de porta... No es pot més.
Els ulls closos, els peus quiets, ningú espera, ni diu res.
El nerviosisme de les mans, tics a la boca i a les celles,
estatisme cerebral, el soroll a les orelles.
Ganes de marxar, de quedar-se, no torrnar..
No saber què fer, seure i esperar,
mentre l'aire es torna tens, mentre no vols ni escoltar.

Somni.

Es sentia petita davant el vent, davant el sol, gran davant la resta , davant el món.
Una barreja entre sencillesa i immortalitat. Entre somni i realitat, entre mentida i veritat.
Una piga al mig d'un cos, el sol d'un univers, a vegades ho era tot, a vegades era....


Res.

Tu

Tu. Et trobo a faltar, tinc ganes de veure't, és desesperant, graciós, em fa gràcia, trobar-me així, però també m'incomoda, perquè si et trobo a faltar vol dir que no ets al meu costat aleshores, no ho sé, una barreja de sentiments, que no em fan sentir malament, dins el cap només hi tinc tendresa. I això m'omple, però no puc deixar de pensar: Tu.
Sembla mentida, tu, i punt, res més, ningú més. Que naïf, i que adolescent no? Si, potser sí, però em sorprenc pensant així. I m'he adonat que no hi puc fer res, en un principi m'he sentit molt estúpida, però en el fons, si em sento així és per algun motiu, és per tu, per tant és tendre. No hi ha més. I me n'alegro. Que sigui per tu.

Sense paraules.

Res, anulada, mirant com suposes tant, com m'agrades tant, com no hi puc fer res, per a canviar la situació l'atracció, la bellesa. I sense paraules em quedo lligada a petites manies inconfessables que em lliguen a tu.
La més important de les manies, em duu a quedar-me miran-te, mentre m'adono que cada cicatriu, cada cèl·lula em sembla la màxima exemplificació de la bellesa, de la complicitat, de la confiança creixent, de la felicitat. Estrany, no, només sé que la més gran de les meves manies, la que supera totes les altres, és somriure quan et miro, encara que estiguis dormint, és igual, en qualsevol moment i en qualsevol situació, se m'escapa un somriure, que puc dissimular o no, però que sempre hi és, com tu, allà.

Si tu no cantes...

S'atura el món, un segon... Dos i tres.


No em mires, la llum de la finestra es cola entre els reflexos dels teus ulls, color de colors. I cantes, jo no sé on amagar-me, em cantes a mi? Que nerviosa que em poso de cop, tu reuneixes tota la tranquil.litat del món en aquest instant, tant teu, en el que de cop hi formo part, sense saber ben bé perquè... M'agrada, molt , moltíssim ser allà, però tinc els nervis a flor de pell, tu , cantant pots remoure tant dins meu, tantes coses. Evoques estranyament tots els valors que puc trobar en algú, en un instant. Bé, bellesa i veritat.

Bé, és com em sento, com et sento i com et sents. Bé és l'equilibri instantani que es produeix en aquesta habitació tancada, quan cantes i tot ressona, bé és tot en general, quan aconseguim trobar l'equilibri i no hi ha maldat, només puresa en cada un dels nostres moviments, de les nostres paraules.

Bellesa, com dir-ho. M'inspira, veure't cantar, en aquest ínfim moment trobo l'essència de moltes coses, l'essència d'allò que en diuen connexió, entre el cos i l'esperit. Una tonteria, pot ser. Però tu quan cantes, et tornes la persona més atractiva de qualsevol racó del món, perquè et surt de dins, perquè sorgeix el teu jo, real, el jo desinhibit, el teu jo més jo, més bell en conclusió.

Veritat, el concepte de veritat és el més difícil de relacionar, però el que tinc potser més clar. Quan tu cantes, no hi ha mentides, és totalment sincer, el plaer que et proporciona, la bellesa que t'otorga. Quan cantes, totes les teves faccions em diuen que has arribat a la realització, que estàs fent allò que t'agrada, allò que permet coneixe't a tu, explicar-te a tu. Quan cantes em mostres la veritat de com et sents, de com t'emociones, com vius, com admires. Aquesta es la veritat que més m'agrada de tu.



Et miro, me'n vaig, no sóc allà ben bé, m'he perdut en alguna part de la cançò, en alguna lletra que ha sortit dels teus llavis, i em sorprenc esbossant un somriure, reflex del teu , ni més ni menys, sencill. No només estàs bé quan cantes sino que fas sentir bé a qui t'escolta. No és això una virtut? I doncs, perquè em sento una mica incòmode? He trobat la resposta. Formo part totalment de tu, quan em cantes només a mi, perquè en aquest moment és quan, em permets, ja no només coneixe't si no també amarar-me de cada una i totes les coses bones que em podries donar en qüestió de segons. Quan cantes em dones vida, sense saber-ho, potser sense voler...   I això es deu a que estas viva quan cantes.


Vius quan cantes i cantes perquè vius. Per això no em vull ni arribar a imaginar què pot passar si tu no cantes.

Creure o no creure en perdre o no perdre.

Saps, quan perds alguna cosa, quan no saps on s'ha amagat, on s'ha perdut, quan la vas veure per últim cop? Saps aquesta sensació? La vaig tenir jo fa prop de dos mesos. En un llit, no el meu, intentant dormir, res més. Buscava somnis, records, buscava futur. A tu. I no et vaig trobar. No com volia, no com esperava.
No em preocupa , en absolut, malauradament hi ha coses que es perden. Almenys sé que jo no ho vaig perdre aquell dia, que havia estat una cosa progressiva suposo, en la qual jo, ja no hi podia prendre més partit. Una cosa que escapava del meu avast. El mal no és el fet d'haver-ho perdut, el que potser m'afecta més, és el fet de no tenir-ho ara, de perdre el record més endavant, de buscar un substitut soberanament absurd i inconexe. Em fa por el fet d'aprendre a viure sent conscient de que res dura per sempre, l'atracció, l'amor, la dolçor, la tendresa. He après que res mai és com el primer dia, que tot varia mentre ens fem grans, que ben bé com si fóssim nens petits, otorguem i prenem la importancia a les coses segons ens ve de gust, segons ens és necessàri. M'he adonat que no podia forçar el fet d'atraure't eternament, que l'eternitat és un concepte innocent, una creencia dolça però totalment decebedora.

I no em sap greu creure que per a tu, aquell "nosaltres", tenia data de caducitat, mentre, jo innocentment seguia creient, de manera naif, sòrdidament feliç que res es perdia, que res variava... No em sap greu, m'ha fet creixer, aprendre...




I cadascú tria en què vol creure, cegament, potser. Però si creure en alguna cosa et fa feliç, sigues lliure de creure. Si no creus en la pèrdua, mai sentiràs el buit que deixa després. Si t'aferres a la creença que res es destrueix, ni es crea, simplement , de la mateixa manera que es transforma, es manté, viuràs sempre mantenint el vincle, o això m'agradaria creure.

Realment,, tot esdevé un embolic quan no saps si creure o no creure , en perdre o no perdre...

Calma

Aïllament, desconexió. Miro enlaire, el cel està completament cobert d'estrelles, tanco els ulls, les memoritzo, els torno a obrir i em fixo en un petit núvol, que, dut pels correns càlids de vent, creua el cel de mitja nit, silenciós, com jo, tranquil, inalterable, flexible. Em sento així en aquest precís instant. Ara, més tard, l'endemà, canviara tot. Com sempre. La calma dura poc.

Miro enlaire i penso, estaràs gaudint d'aquesta calma? L'hauràs trobat de tan en tan, en aquests petits espais de temps? Hauràs pensat en mi, com jo ho estic fent ara? No crec, no és necessàri. Simplement, quan estic en calma, desitjo trobar-la en tots aquells a qui m'estimo.  Especialment en tu. "Vindran els anys, i amb els anys la calma (...)"

Per a preparar una nit perfecta:

Primer buscarem al fons d'un calaix, d'aquells tancats amb clau, que reserven els ingredients més importants ben amagats dels llaminers indiscrets i pesats, la bona companyia. Una companyia que inciti a fer festa, a distreure's i a relaxar-se. Una companyia que no jutji ni massa, ni massa poc. Una companyia sense la finalitat d'un llit. Amistat.

Acompanyarem la companyia amb bona música, en aquest cas, agafarem la música de l'indispensable pot del moviment, una música moguda, que faci, juntament amb una bona parella de ball, que les cames estiguin baldades al cap d'una escassa mitja hora, però que tot i així segueixin ballant seduïdes pel ritme.

Quan tinguem la companyia i la bona música, afegirem bon ambient, a foc lent, que es vagi coent , fins que acabi bullint en un guirigall de salts, balls, mirades, crits, lletres de cançons cantades amb nostàlgia, o amb bastanta desafinació. Un ambient variat que inciti a saludar gent que coneixes cada dos per tres, que inciti a desviar la mirada cap a cossos esculturals. Un ambient distès, amè, genial!!

Quan tinguis la barreja dins la olla a pressió, t'has d'assegurar de que es mantingui a la temperatura correcta, estable. Que no plogui, que no sembli un desert, que sigui a l'aire lliure perquè passi el vent de tant en tant entre els cossos suats del ball i la beguda...

Pots afegir unes gotes de qualsevol tipus d'alcohol, millor popular, que dóna un toc cultural a l'ambient, i ajuda a ser més atrevits als tímids, més agraciats els desgraciats, més desinhibits els "inhibits". Unes gotes, o moltes o poques, a gust del comensal, sense arribar al límit, que no mati el gust de la festa i permeti enrecordar-se al dia següent de suma diversió.

Afegits els ingredients principals, cal posar-hi espècies, que no deixen de ser ni més ni menys que opcionals, al gust de cadascú. En el meu cas s'hi ha d'afegir un toc de confiança en un mateix, un toc de diversió, un toc de tensió sexual (molt lligada als ingrediets citats anteriorment). S'hi ha d'afegir cert oblit, i en el meu cas, també s'hi ha d'afegir i de manera quasibé estricta, moltes, moltes ganes de festa! 

Finalment, quan ja és cuit, s'ha de retirar del foc, colar, deixar-ho refredar, i reposar... I observar les conseqüències al dia següent, que, em sap greu no aclarir-ho, però el resultat depén totalment de la quantitat i la qualitat dels ingredients. Espero que, de la mateixa manera que jo avuí, sapigueu encertar les mesures exactes, serà llavors quan us llevareu amb un somriure d'orella a orella, un mal als peus que t'hi cagues, i un record genial que no us treureu de sobre!

                                                                                   Bon profit!

Mai res es crema del tot.

I mires com balla la flama, i mires com moren,
poc a poc i un a un,
tot allò, tots els somnis, cadascun d'aquells que ara no són més que pes, dins les parpelles, tancades i obertes, que miren més lluny. 

I miren lluny, molt lluny, a un futur que mira de cara, i no gira l'esquena.
I miren lluny veient somriures enllà i llàgrimes tristes que no tornaran, senyal d'optimiste, estrany i enyorat.

I la flama crema, tant fort com aquest sentiment de no anar enlloc, de no moure't, de no avançar, de repetir sempre fins l'ínfim error.

I crema, neix llum de cada error al que dic adéu, de cada pes, que marxa amb el fum. Sé que tornará, perquè cap dels errors, per ser més error deixaré d'estimar. I marxa la flama, i marxa el fum, i cauen les parpelles que miren més lluny.

I hi ha un nou brot de les cendres, que caurà a les flames d'aquí a un futur, perquè per avançar cal mirar com balla la flama, cal veure somnis i errors morir un a un, i tornar a nèixer sorgint del fum.

Estils de joc.

A vegades esperes massa. Massa temps, massa respostes, massa. A vegades espero massa de les altres persones. I no rebo res, no rebo gaire, no, gens. Es estrany, hi ha una barreja entre decepció, amb tu i amb ells. Et decepcionen ells, per no haver estat a l'altura, et decepciones tu , per haver-hi posat un llistó massa alt. I frustra, quan a més a més de decepcionar-te et trenques a tu mateix, quan aquelles persones de les quals esperaves molt, moltíssim, massa, ja no només no et fan sentir bé, sinó que et fan sentir malament, passar-ho malament, no estar a gust. És llavors que te'n adones. A totes aquelles persones que no et jutgen, que no et posen el llistó massa alt a tu, tu no les jutges, ni esperes més del que ells et poden donar. És recíproc. M'heu prejutjat, jo us he jutjat, i he actuat en conseqüència, esperant alguna cosa més de vosaltres, que mai m'ha arribat. Per tant dedueixo que no hi és, i em decepciono a mi, i em decepciona la situació. Però la vida és un joc de llistons i afinitats, i jo mai he volgut, en el fons, entrar dins el vostre estil de joc. En sortiré.

Intuïció

No sé com expressar-ho. Saps aquells dies en que fa núvol i vent, en que no estàs d'humor i penses: "Avuí plourà?" I et passes tot el dia expectant el vaticini, esperant no encertar, perquè al final no has dut el paraigües. Desitjant que no plogui, tot i que saps que la teva intuïció no falla. Així estic jo ara mateix, és allò més aproximat. Estic esperant alguna cosa, no hi ha núvol, no hi ha vent, no intueixo la pluja entre els núvols. Però se'm fa un nus al pit de tant en tant, se'm posa la pell de gallina. I és que he intuït alguna cosa, que no m'agrada, no, gens. I és allà, present sense ser evident, és allà, sota tensió. Com la pluja en aquells dies, com aquella sensació... No sé com expressar-ho.

Què? Cafè!

Un cafè, un canvi. Ànims! Et crido i em crido. Falten ganes a vegades. Ganes de mirar endavant, de somriure, de mirar el món amb la tranquil·litat passiva de l'estiu. Ganes de ballar, passar-s'ho bé, canviar d'aires, anar amb el vent. Falten ganes, falta algú que t'animi a sortir del bosc on t'has perdut, que et guii, que confii en que trobaràs la sortida. La trobaràs! La trobaràs, només mira de cara, no tinguis por, trobaràs a algú que t'ajudi, això em dic, i et dic. Aprendrem a confiar, encara que costi. Encara que les abraçades vagin cares actualment, encara que el bosc no et doni res a canvi. Fes el que et digui el vent, que ho mou tot, fes el que interpretis, el que creguis, el que la vida et digui. Somriu! Confia en tu, avança i no t'aturis, sortiràs del bosc, del laberint, si confies en la teva intuïció, si dones tot el que pots! Que tu pots!

Això em dic, a mi mateixa,  això et dic a tu. "Què?" - "Cafè!"

Bloquejos estúpids. "Irene en fase de construcció i deconstrucció".

Bloqueig. Veure'm asseguda, sense paraules, sense motius. Observant, jutjant, no entenent. Fora de lloc, o massa endins. No em trobo a mi, no em trobo del tot, i ho vull, sobretot amb tu, però em costa, perquè de la mateixa manera que no em trobo del tot quan sóc amb tu, penso que tu no et trobes del tot quan ets amb mi. I em bloquejo, perquè no hi ha res que desitgi més que sortir del lloc que m'ha estat otorgat, i ser una més si això em fa trobar-me amb tu, em fa ser-hi més a prop. M'he de treure tota aquesta motxila, que carrego des de petita, que no em sap greu, pero tampoc em sap bé, que no em deixa ni avançar ni retrocedir. Necessito treure'm de sobre les manies, però necessito que confiin en mi per a fer-ho, que confiis en mi. No molt, tampoc gens, suficient com perquè pugui anar fent passos petits, endavant, t'espero, sé que avances amb mi, amb passos més grans, però més lents, anem per un mateix camí, on jo acabo d'arribar, on tot m'és nou i no entenc res, on res no és igual, ni tu ni jo. On tu ho tens més difícil, potser, per a avançar. Però jo necessito algú, que com t'ha passat a tu, que ho has trobat, m'ajudi a avançar, a millorar.
Pots ser tu qui m'ajudi, o potser no ets tu qui serà capaç de fer-me caminar més endavant. Potser hi seràs però no sabràs com ajudar-me, potser mai m'acabaré d'explicar prou bé. Potser no sé trobar les paraules. Potser en el fons tot es per a dir, que jo confio en tu , si tu confies en mi.

Boira

Em giro, i et veig, sempre ets allà, però a vegades la boira no em deixa descobrir, més enlla. I els teus ulls segueixen fixes en mi, fins i tot quan em giro, i a vegades la solitud m'envaeix quan noto que els tanques que no mires, però no és això. És boira i prou. Tu ets allà, oi que si?

Cansats de crear

Una olor no se'm treu del cap. I un gust, del paladar. I un incòmode nus a la panxa, que no hi ha manera de treure'm de sobre. Se'm regira tot, quan tanco el ulls. Parar-me a pensar on parava fa un mes, on parava fa sis, on parava fa un any. I adonar-me que llavors, creia tenir més proximes moltes coses, que ara faltant, em fan nusos a la gola, i no em deixen parlar. I noto les mans buides, d'allò que tant havia desitjat, i penso que el gust amarg llengua avall és un aspre comiat. Un comiat d'allò que em vaig esforçar a crear, del no res, del tot, i que ara se'n va. Simplement, no hi ha més, no hi ha estat, potser si. Però no em vull esforçar a forçar-me a crear. No crearé res més, no buscaré fer màgia, la màgia no existeix. No perdré el temps en crear el no-res. 

Simplement : "El que hagi de ser, será".                      

S'acosta temps per a mi i per a tot!

Expectatives d'un estiu genial. Ple de somnis com l'any passat, ple de somriures. Ple d'adéus? No ho sé. Poc a poc tot prén sentit dins el meu cap, les preguntes amb silenci com a resposta, les respostes amb silenci com a pregunta. El silenci, no em sap greu, tampoc el soroll. Tot té sentit, tot té un perquè i tot és trobar-ho. Seguir somniant. Trobar temps per a mi i per a tot el que em fa a mi, el que em fa somriure. Estiu! Estiu!

Galtes vermelles, jo?

Em va anar bé, sí, molt. Em va agradar veuret i sentir-me tranquil·la, sense presses ni pressions, només amb un to lleu de color vermell a les galtes, lleu? No , no crec. Vermella com un tómaquet, amb les orelles cremant. Però és que sóc així. I realment és un record dolç que m'ajuda a millorar mals moments, un record divertit, que acaba amb les meves galtes vermelles, però comença amb el motiu que em fa pujar els colors. Ja saps quin motiu és.

Lentament

Caminar lentament, amb ganes de veure't, vèncer els nervis alentint els passos. Mirar amunt, i no trobar resposta, sentir un nus a la gola, respirar a fons, sabent que no sé res del cert, que tot queda per inesperat. I així ja està bé.

De balcó a balcó

A mi, que tant necessàries se'm fan les paraules, les frases, el seu simbolisme. M'ha costat d'entendre. Sí, ho sé, que a vegades, un gest, un somriure són més que suficients. M'ha fet falta una tarda de dimarts, al sol de primavera quasi estiu. M'has fet falta tu, petit nen del balcó de davant, petit, expressiu, analfabet.

Sense paraules m'has fet entendre, que estaves content de veure'm, dient coses inintel·ligibles, m'has cridat l'atenció i has somrigut quan has vist que jo, asseguda i seriosa et deia hola. Cap mena de sentit tenia el fet que jo et parlés, tu t'has quedat immutable davant  les meves inútils paraules. Fins que no he somrigut no ha aparegut cap  indici de connexió, i llavors tot de gestos: Tu m'imitaves, jo t'imitava, quan veies que no estava pendent, m'has cridat, i llavors miraves enlaire, i ho he fet jo. I m'has ensenyat una petita papallona que passava totalment desapercebuda entre els colors de la ciutat. 

M'has ensenyat un somriure innocent, d'aquells que ara costen de trobar, despreocupat. I m'ha tranquilitzat, la teva bona fe, els teus jocs de balcó en balcó. Les teves ànsies d'apropar-te amb la petita maneta de color de cafè, jo he allargat la meva, i t'he tingut a prop, a molts metres, però a prop. En fi, gràcies petit nen del somriure innocent. Demà a la tarda tornaré a ser al balcó. Espero que innocentment tornis a sortir gatejant a jugar fora, al balcó brut, empolsegat i ple de trastos, espero que em regalis un altre somriure i cridis esperant gestos, no paraules. I m'ensanyis a veure el món més amable, més tendre, més expressiu, més senzill.

Un oasi.

Un oasi, on res no s'atura, on el món no es para, no espera. Un oasi on tot passa, però tranquilament, on el rellotge atura les presses, on el cel no es diferencia del mar i fa etern l'horitzó dels dies d'estiu, on les rutes d'orenetes es difuminen poc a poc. Tot sembla etern allà, etern i impassible, inamovible. Tot passa i torna, tot esdevé un cicle, que passa entre el fred i la calor, la llum i la foscor. Un cicle de proximitat i llunyania, un cicle on tot gira, però hi ha coses que no canvien, que es mantenen sempre igual. Que sempre són allà i no deixaran de ser-hi. Coses que continuaran enterrades a la sorra, com petits tresors, que fa falta descobrir i redescobrir dia dia poc a poc. Coses que constantment em recorden que existeix un petit oasi , cada cop més gran, on es veu tot més senzill, on existeix tot, on existim nosaltres.

Caramel

La teva mirada, aquella que parla per si sola, aquella que et traeix i em revela petites confessions que mai em dius, o que em xoquen de tota manera després. Aquelles celles que aixeques, quan et diverteix la situació o te'm insinues. Aquell somriure traïdor, que diu tant i res a la vegada, que atrau tant. El nas, que passeges vora els meus llavis abans de fer-me un petò, o no fer-me'l. M'estaborneix tot això. M'encanta. Se'm ha quedat gravat a foc, no hi ha manera de desfer-ho, de desempallegar-me del pou dels teus ulls, enigmàtic i bonic, del secret dels mil colors, càlids i foscos, clars i dolços. És molt difícil, i m'espanta, el fet de veure'm perduda entre els teus ulls. De caramel, de coca-cola, únics.

Sant Jordi.

Un somriure curiós que mira entre llibres i busca un record.
Un somriure tendre que guarda una rosa amagada per a fer una sorpresa.
Un somriure controlat, que avui no ho és tant tot i que ho ha intentat...

Però és que cau en St.Jordi i no sé gestionar els nervis que em pugen pel coll,
les ganes de dur-te a veure carrers plens d'històries i contes d'amor.
I que et doni una rosa i somriguis,
i que vegis que tot no ha canviat,
que hi ha cabassos d'històries difícils,
i que com la nostra no n'hem trobat cap.

Que tenim por al final, ja sigui feliç o d'aquells que sempre ens han marcat.
I ens perdem esperant un ultimátum que mai no ha arribat.
Que no hi ha una última página,
que no hem decidit l'entramat,
que encara anem pel pròleg,
que no hi ha cap final desitjat.

Que costa decidir quin paper et toca triar en la història d'amor,
que mai sabrem si escollir heroi o princesa, monstre o tresor.
Que és difícil estipular un argument que enganxi a tothom.
Que agradi a totes les edats i que contempli poc marge d'error.

Pero tant se val la história, si el monstre es menja l'heroi,
l'heroi mata la princesa i aquesta es casa amb un tresor,
Que el nom que li donis, no té rellevança en el joc!

que el més important és no perdre's i somriure quan creus que ho tens tot.

Nosaltres.

Un fuet, un heroi, un petò, una abraçada. No, molt més. Un moment , un instant, un record més tard, un nou començament, el mateix somriure. Una cançò, una trucada, una paraula, dos i tres. I moltes moltes més. Molt temps per endavant, tan de bo, milions i milions de segons més. Un futur? Si també un futur però em fa vergonya acceptar que el tinc al cap. Un present, tinc present el present. Espontaneïtat, una paraula més al diccionari. Somnis, la paraula clau. Però la paraula més important i  que em ronda pel cap des de fa dies es un tendre i màgic "nosaltres".

El temps just mentre un cigarro es consumeix.

I fumo un cigarro, perdo el temps, no, no el perdo. 

Mentre el cigarro es consumeix, al món passen mil coses, neixen milions de nens, moren milions i milions de persones, uns viuen la vida aliens a la fam, els altres viuen la fam aliens a la vida, el món es mou, i jo , quieta mentre fumo , observo: Primavera, el sol a la cortina d'una casa que no és meva, un somriure sorneguer, estúpid i feliç. 

En aquest moment milers de persones deuen estar somrient, quantes deuen estar estimant? En aquest moment quanta gent està gaudint del llit en companyia? Quanta gent gaudeix de la  felicitat? Em sento bé, feliç, i egoïsta. En aquest moment penso en tots aquells que avuí no somriuen, tots aquells que no troben motius per estimar, per ser feliços. Em sento egoïsta, però sé que el problema no és que jo sigui feliç, aqui fumantme un cigarro, el problema és que ser feliç hauria de ser un dret, i és una qualitat poc freqüent en moltes persones, a voltes també en mi.

En fi, m'he acabat el cigarro amb tanta reflexió, el sol rebota per les parets de la sala, pintades, precioses, bohemies. Sóc feliç, si, segurament... Perquè somric quan veig la porta entreoberta de la teva habitació. El món no s'atura, ni tan sols quan jo em paro a pensar, un cigarro es consumeix, amb el temps just en que tu et treus la roba, una persona cuina una truita, una altra plora, un pardal vola, i una tovallola oneja estesa a la terrassa. El cigarro es consumeix amb el temps just per a que pugui reflexionar, pensar , quin és el motiu que em fa avuí ser feliç. Un motiu amagat rere la porta entreoberta d'una habitació.

Futur

Em dic Irene Jerez, i seré una futura pobre.

Ara per ara, amb disset anys, em mantenen els pares, i els cangurs que m’he anat buscant, així que, més o menys vaig fent el dia a dia, amb austeritat, però vaig fent. Sóc de la generació que es mira el futur amb por, que no sap què respondre quan els hi pregunten pel seu futur laboral. Futur laboral? És una broma? Futur de què? Realment sóc escèptica respecte al fet que les coses millorin tal com s’estan intentant canviar, la mentalitat d’aquesta societat hauria de patir un gir de 180 graus per tal d’evitar que la meva generació sigui la generació sense feina, sense casa i sense una vida digna.

Porto poca experiència laboral, tot i que d’esforç i ganes no me’n falten. Els estudis els porto notablement bé, i tinc molta predisposició a aprendre coses noves i a formar-me a nivell personal i moral. I doncs? Anys enrere hagués confiat que amb el nivell educatiu, i amb la predisposició, trobaria feina fàcilment i del que a mi m’agradaria treballar. Ara, confio en alguna cosa? No, de fet, em costa confiar fins i tot en els consells que se’ns donen als centres educatius: Que estudiï economia o administració d’empresa, que té sortida; que estudiï xinès, anglès , francès al màxim nivell i que sigui la millor en tot. Aquests consells a mi no em formen , no m’agraden. M’estan ensenyant a ser superior dins els estereotips capitalistes, dins el rànquing  i la lluita laboral. Però no ens ensenyen a ser cooperatius, a ser solidaris amb els altres “competidors” de la nostra generació. Em sento com un gladiador dins un circ romà, superant enemics amb els que he compartit vida, sobrevivint a molts combats, aferrant-me al sistema imposat pels de dalt, que se’m miren des de les grades i compten els segons que trigo en caure. Em fa por, el fet d’haver de trepitjar la resta per tal de trobar feina més endavant.

 I és que he arribat a una conclusió un pèl dràstica... D’aquí a uns anys per a poder treballar ens haurem de barallar amb tot Déu, i haurem de triar: O ser pobres econòmicament, o ser pobres moralment. Així que pel que veig, de totes maneres, seré pobre.

Ens han ensenyat a competir entre nosaltres, primer per les notes i concursos “chorres” durant la primària, per les beques a la ESO i el batxillerat ... Em tocarà , no competir, matar per trobar feina? De veritat volem això? Nens que aprenguin a competir , a “triunfar”. Una societat que imposa la llei del més fort, és una societat desigual per norma, i ara mateix estem superant els límits.  I em fa por, perquè el filtre laboral és reduït, perquè, ara, treballar ja ha esdevingut un privilegi, doncs quan a mi em toqui fer un cop de cap (que no falta gaire) no vull saber que suposarà treballar. Arribarà un punt en que per a poder treballar haurem de pagar i tot. I em fa por, sí, perquè m’il·lusiona el futur, però no aquest futur. La meva generació, sense casa, sense feina... Vull que almenys mantingui la dignitat. I la moralitat d’ajudar-nos entre nosaltres, de negar-nos a trepitjar els altres per a tirar endevant.

Escuts, cuirasses, murs...

A veure...Siguem sincers. Ganes de veure't no m'en falten, dubtes me'n sobren. Si, tinc dubtes. I cada vegada que me'ls trec una mica de sobre, miro les teves fotos, i veig aquella foto. LLavors, em fa mal tot. I em fa por. I no vull tornar a passar pel mateix. I em sento imbècil. I burra. I tinc dues opcions. No tornar a mirar la foto, i fer com si no passés res. O bé, ser conscient i coherent i adonar-me que ser kamikaze no em durà enlloc. No sé que fer. Suposo que ens veurem molt aviat. Perquè en el fons penso que és el que he de fer. Tot i així. Et demano perdò per adelantat, per la cuirassa de quatre quilòmetres que em posaré aquell dia. No tornaré a mirar les fotos per si de cas, no em fes por i et plantès a última hora. I em sap greu, però ja faré l'esforç de treure'm la cuirassa quan a fora no caiguin bombes. Quins eufemismes, tu...

Reflexions als TMB

Un metro, a les set de la tarda, sintonitzant els amics de les arts a tot volum, les orelles enviant l'ordre al cervell de moure els peus al compàs de la música.

Miro al voltat, tothom enganxat als móbils, autòmats, maniquís vestits tots igual, teclejant, parlant , llegint... En fí, cadascú en el seu món. La dona de davant, que segur que té una cita, perquè tota maquillada s'esta tacant les ungles amb el pintallavis, de tant en tant aixeca la vista , mira al rellotge i fa cara de fàstic. L'home assegut al seu costat embafat pel perfum de la nerviosa, fa cara de cansat, pobre, parlant per telèfon, amb els ulls vidriosos dels badalls constants. En tots els vagons la imatge es repeteix, persones amb el cap cot, mirant a terra, als vicis, als peus, persones preocupades. Absents. Soles.

Cap a on ens porta aquest tren?

De debó creiem que sols canviarem el món? Creiem que tot està bé tal i com està? No farem res excepte seguir mirant-nos els peus com si fóssim estúpids? Com viuran els nostres fills? Com els mantindrem? Com collons podran somriure? Ells també competiran, però no com nosaltres; no per a aprovar unes oposicions, competiran a vida o mort. I és molt exigerat però qui ens diu que no? Sense sanitat, sense educació, sense justícia. Estem condemnats a fer un pas enrere? De debó? 

Tinc por. Disset anys, torno d'una residència d'avis, gent gran consumint-se esperant que els hi arribi la sentència, asseguts, sense pressa ni inquietuds, sense consciència de la magnitud del món que els envolta. Molts d'ells en un moment, van ser com nosaltres, callats, asseguts, porucs. Repetirem el cicle?

Tinc por. Disset anys, sense plans de futur. No vull competir, no estic d'acord amb el sistema educatiu ni amb tota aquesta merda (amb perdò) que em fan empassar constantment : "Triumfar, triumfar, triumfar" . Son professors o missatges subliminals amb potes: "Competir, competir, competir". No podem seguir així. Portem molts anys competint amb tot i tothom , en tots els nivells. I ha fructificat això? Ha donat un fruit del qual estiguem orgullosos? La resposta és no. Voleu canviar el sistema? Si? Doncs coopereu i no competiu, és la única manera de que tothom s'adoni que no s'està sol, que no som l'individualisme personificat. S'haurà de trencar amb moltes coses abans de canviar el sistema, jo ja he començat amb la primera, d'entrada al metro somric a tothom qui no està pendent dels vicis, dels peus, de la derrota.

Estiu

Has volgut mai escriure allò que sents, allò que veus? 

Balcò, cinc de la tarda, el sol a la cara, somric. Ocells que tímids canten, piruletes, i neguit. Nostàlgia, potser, reptes, més endavant una sola nit. Ho sé, i penso que això no té sentit. Finestres transparents, parets de colors, el sol crea ombres a tots els balcons, hmm.. Un gelat, no, que encara estem a Març. I ja vull platja i sol, i viatges d'estiu... I vull una nit d'estrelles, pel·lícules d'amor, no, millor: Aventures! I milions de records, i passa una oreneta i recordo un amor, i recordo un estiu, recordo de tot! La piscina transparent, l'aigua al melic, els peus a la sorra del mar infinit, i núvols grisos i pluges d'estiu i mil desitjos i gent que somriu... Quines ganes de tornar a sentir l'aigua caient pel cos calent del sol que cau a les cinc d'una tarda d'estiu d'aquelles en que més que res , més que mai et sents viu.

Un nou joc.

I en un principi se'm fa senzill, dolç, divertit, i em pregunto on va aquest joc? Tendre i suspicaç. Busco la manera de calar-te, de fer que no et faci res sentir per mi, a mi no em faria res caure. No tinc por a sentir, no em preocupa, i ara que ho veig tot més natural i sencill, no em faria por.
I busco la manera més sencilla de jugar les meves cartes, perquè ara més que mai vull desfer-me de tot el que fins fa poc m'havia lligat, vull jugar les cartes, potser faig una mica de trampa, pero vull tornar a nèixer , tornar a començar, sentir de nou, sentir diferent, i pensar només en la dolçor d'uns caramels que es queden als llavis, deixant a mitges el desig.

Jocs de pes.

Equilibrar la balança, perquè el mal sigui just, perquè allò bo pesi més. Una balança justa, compatible, en la que tothom tingui més d'una oportunitat, perquè tothom trobi allò que busca. I llencin promeses al foc, i monedes a les fonts, desitjos a les estrelles, sabent, que com que la balança és justa es compliran. Una balança justa en que una persona venci al món, en que cada persona pesi tant com l'apreci que se li té. Si el món estiguès fett de balances justes, seria el moment i el lloc adequat. Tot i que sempre podem equilibrar nosaltres mateixos la nostra balança, o desequilibrant-la. Ponderar que té més pes en la nostra vida és cosa de cadascú. Jo tinc clar que és el que desequilibra la meva balança.

Girant cantonades.

Si algun dia giro una cantonada i et veig, no podré evitar somriure, és simple, tampoc sóc una d'aquelles perpètues males persones. Tot i així hi ha molts condicionants que em duran a no poder pronunciar ni una sola paraula. El nus a la gola, les papallones a l'estòmac i la mà que estarà aferrant-se a la teva amb tensió. Ho sé, i jo miraré com us agafeu la mà i pensaré, mira, que bé els hi va. Me'n aniré ho sé, amb les papallones a l'estòmac, i el nus a la gola, però a la cantonada següent, tot i que em sabrà greu, trobaré algú que em convidi a un cafè i m'agafi la mà, i potser no serà el mateix, ho sé. Però així ja no em sentiré tant sola girant cantonades.

Just like a wall.

No puc ... No sóc capaç, no sóc capaç de tornar a enfonsar tots els murs que tant m'han costat d'aixecar...

No crec que sigui el moment d'agafar un martell i destruïr els petits avenços que he pogut fer en aquests tres mesos. Res, no en sóc capaç.

Per una banda hi ha un desig incontrolable de tornar enrere i obrir una porta al mur de quatre quilòmetres de gruix, per altra banda hi ha un desig de tancar la porta fins més aviat i mirar d'obrir-ne d'altres ara per ara.
I no vull tornar a esborrar la feina, no vull tirar mesos i mesos d'esforç i de dependència amb un martell.. No vull tornar enrere.

Si més endavant em torno a trobar aquella porta que em portava allà on més desitjava ser , i  encara desitjo. L'obriré no en tinc dubte. Però vull que per a mi suposi un pas endavant, no un pas enrere. Vull que sigui la porta a un camí més sencill, no vull trobar-me un laberint darrera.

Ara tinc el gust als llavis de la sencillesa, he assaborit la simplicitat, potser no m'agrada tant, doncs el desequilibri cap al "jo" produeix el plaer, però tot i així, ara ho prefereixo. Prefereixo el gust simple de les coses.

No vull ensorrar murs, vull obrir portes que em duguin a camins més fàcils. Espero trobar un llimones dolces en algun d'aquests nous-vells móns , on em portaran les portes. Però si no hi ha llimones, malauradament hi haurà taronges.

I tinc molt clar que hauré d'esperar perquè no sempre és el moment adequat per tirar un mur a terra.

"M'agrada"

I crec que ja sé que és el que busco ara... Que és el que ja no trobo i què és el que no vull. Sóc com un nen petit que descobreix la frase "m'agrada" i la frase "no m'agrada". I que no deixa s'utilitzar-la en tot el dia, més que res per assegurar-se què és veritat i que no ha canviat d'opinió.

Ganes de primavera!

I el sol de febrer em crema la cara, i el vent em mou els cabells i miro enlaire a contra-sol , al cel, i veig moltes coses, veig un futur, noves portes, nous móns per descobrir, nous somnis. I m'activo! Torna la primavera, queda poc perquè tornin a nèixer les passions, els indicis d'estiu i les ganes d'actuar; queda molt per viure, i unes ganes boges de fer-ho. I un somriure estúpid em surt mirant de cara amb els ulls entre-oberts a un futur que m'espera, un futur al que no em tancaré portes per por, un futur en què potser no ho diré tot alt però sí tot clar. Un futur en què espero trobar-me a mi, entendre'm i entendre el món, encara que el qüestioni, encara que no sempre m'agradi. Tot té un motiu , i si es mira amb bons ulls, tot motiu pot tenir dins nostre una explicació. 

Trobar explicacions, buscar-nos a nosaltres mateixos, ara que el sol comença a activar-nos, la sang i les idees.

Educació.

Podriem fer paradigmes de l'educació... Però que entenem per educació? Educació hauria de ser un mot que impliqués directament l'error conjuntament amb l'aprenentatge. Que es basés en l'oferiment d' "eines" per part del professorat, eines que proporcionèssin als alumnes sistemes d'aprenentatge, però un aprenentatge a nivell personal; un creixement basat en l'error i no en la perfecció. S'han de promoure uns alumnes "imperfectes", que coneguin els seus defectes i sàpiguen rectificar-los, no que siguin perfectes i es creguin amb la veritat absoluta. S'ha de promoure una educació que inciti als alumnes a col·laborar, no a competir.
Una educació ha d'adaptar-se a la evolució de cada alumne, no són els alumnes qui s'han d'adaptar al sistema pautat. I és difícil, però cada vegada costa més adaptar-se a un sistema en el que tens dos opcions: O triumfar , segons el que la societat creu, és a dir cursant estudis superiors. O veure't arrosegat per la etiqueta d' "incult" si les teves fites personals es veuen lluny d'allò pautat per la societat.
De debó cal cursar estudis superiors? Cal competir per ser "el millor"? Per triumfar? En quin nivell?
L'educació ha de potenciar, de la mateixa manera que potencia el coneixement de matèries bàsiques, el coneixement personal, la capacitat de reaccionar davant la vida, no només davant els exàmens finals. De la mateixa manera que l'ensenyament ajuda a tirar endavant els alumnes i a obrir portes, també ha de mirar de no deixar enrere altres alumnes "poc qualificats" (estic totalment en contra d'aquesta estiqueta). Cursar estudis superiors ha de deixar de ser la única fita possible, els estudiants no s'han de veure coaccionats a la hora de triar el seu futur. Cadascú ha de trobar el seu somni, la seva fita, ja sigui esdevenir cambrer o metge, i aquesta fita ha de ser tolerada i valorada de la mateixa manera (almenys en el caire social, económicament hi ha altres condicionants).
Això és el que , des del meu punt de vista, s'hauria d'intentar a la hora d'educar els infants. Trencar tópics, trencar esquemes i deixar que ells mateixos es fixin uns objectius, sense que siguin jutjats per la seva tria. L'educació ha de donar eines als alumnes, però aquests han d'aprendre per sí mateixos a construir els ponts i els camins de les seves vides, els que ells vulguin, sense que se'ls jutji, són lliures d'escollir.

Protesta.

La revolució es va creant , poc a poc , dins el cap, bullint, creixent amb la persona, fusionant-se amb la persona, fins que esclata la veu, un crit, que fart de viure el desencís, el desengany, decideix cambiar el rumb. El rumb de tot, el rumb de res, amb un sol crit , sencill, fa palès que aquest món mai sembla el que en realitat és. I no necessàriament s'ha de cridar , per fer-se veure. Hi ha els que escolten els que criden, i que dins el cap agrupen les paraules, i agrupen el sentiment i la passió, i  ho transmetran sense saber-ho de generació en generació.

Un més!

Apa, més experiències dins la motxila que  duc a l'esquena, més somriures, més somnis, més records acumulats, més aprenentatge, més vida , més tot... Tot al cap, tot a la ment i seguim endavant, ens seguim creant amb el pas dels anys, sabent que mai ens acabarem de conèixer, perquè cada dia ens redescobrim.
I avuí he redescobert que em faig gran, que he après a estimar, a escoltar, a aprendre, he après que mai ho aprendre tot, he après a valorar allò que algun dia podrà desaparèixer. Però encara em queda molt per aprendre , i seguirem endavant, perquè ganes no en falten ! Un més! Com qui demana un chupito a un cambrer d'un bar, un més com qui afegeix un any més al sac i espera el següent. Un més, i brindo per aquest any i tot el que pot portar, que només que sigui la meitat de bo que l'anterior ja haurà valgut la pena! Un més ! I un més ! I un altre ! Borratxa de vida!

Ales

Em faré unes ales, de paper o de cartró, si pot ser de roba, de colors , molts colors o negra, de dol. Unes ales grans , que ningú me les pugui tallar, lligar , trencar, les lligaré amb filferro, la meva última presó. Escriuré a les plomes de paper tot allò que volia fer i no ha pogut ser, escriuré frases filosófiques per si allà dalt, a mig vol, algú m'entén. Brodaré a les plomes de roba tots aquells que m'he estimat, perquè segurament seràn les últimes en cremar-se amb les flames del sol. Al filferro hi penjaré tot allò que m'enduré a la fi del món, els meus dibuixos, que m'entenen millor que ningú, alguna carta , alguna fotografia, poca cosa. Amb les ales fetes i estúpidament decorades pujaré al lloc més alt, em fumaré un cigarro amb apacible i estúpida tranquil·litat, venceré amb aparent força de voluntat el meu vertigen, i pujaré el mur, que em separa de la estúpida, dura, cruel i insuportable realitat. M'ofegaré amb l'oxigen em matarà l'aire i em salvarà el fum del cigarro, que dins les neurones integrarà la tranquil·litat del suïcida abans de fer el seu últim pas. No comprobaré la aerodinàmica de les ales, no en sé i m'és igual. I sé que ningú m'estarà mirant, per variar, m'és igual, els ocells em tindran enveja , perquè despres de tot , ells tampoc són lliures. Miraré el cel, serà el capvespre, el cel vermell i pluja al mar, a l'horitzó, llençaré el cigarro al buit, i no, no miraré avall, perquè  sota els peus ja no m'hi quedarà res, dalt del mur, faré un pas, i notaré un nus a l'estòmac, i una llàgrima freda, i em deixaré caure, sense cridar, concentrada, enganyada i desenganyada, esperant que les ales funcionin , sabent que no ho faràn.
I seré finalment un ocell més, vençut per la gravetat, caient al buit, al costat del cigarro i de la pluja que ja haurà arribat a on seré jo. Lliure, al buit, amb les ales que mai aixecaran el vol.

Cartes.

Mil i una cartes dins d'una capsa que cartró, que no s'obrirà mai, només quan les meves mans hi deixin un altre full de paper ple de paraules, incògnites, somnis, malsons, veritats, mentides... Llavors , altra carta dins, es tornarà a tancar , i d'aquí a uns anys farà olor de paper vell, enfosquit pels anys, mai llegit més d'una vegada, mai llegit per la persona a qui anava dirigit, mai. I suposo que dins la capsa de cartró esperen veure algun dia la llum, algu que obri la capsa i llegeixi les cartes, i recordi , i somrigui, potser. Mil i una cartes meves , escrites amb cura, dins d'una capsa de cartró, que no s'obrirà mai, potser.,

Necessito ser necessària. És egoïsta?

Naif, infantil... M'haurien pogut dir el que volguessin , que jo haguès seguit saltant als bassals de pluja com una nena petita, i és que hi ha moments en que em sento especial, en que portar la contrària em diverteix: Mirar el cel una tarda de febrer quan veus tothom abrigat i gris , mirant a terra atrafegat; saltar de bassal en bassal els dies que plou; saludar desconeguts, acceptar caramels, somriure als del bus turístic... I és avuí un dia d'aquets , en què, realment no estàs bé per algun motiu, depressiu, destructiu, intuïtiu, tan se val, i és en dies com avuí en que m'agrada sortir amb una jersei prim i veure tothom abrigat fins a les orelles, i sentir el fred, sentir-me viva, adonar-me que per un segon sóc especial, diferent a tots els maniquís que m'envolten, i que diguin el que vulguin, però en dies com aquests en que potser em sento una mica bastant sola en multitud, mediocre en excepcionalitat, és en aquests dies, en els que dibuixo el somriure més gran per amagar les ganes de fer-me fum, en els que em torno nena, perquè de tan en tan em va bé, sentir el fred, sentir-me viva, sentir-me especial, única i irrepetible, irremplaçable al cor d'aquells qui m'estimo i que en aquests dies no són al meu costat pel motiu que sigui. I em sento viva, amb el fred que cala fons i que m'activa i em diu: Viu! Salta! Mou-te! No et paris! No t'estanquis! 

I tot i així..  Hi ha moments en que tot em cau a terra, en que se'm faria necessària una trucada, o una abraçada, qualsevol tonteria , de qualsevol persona, millor no especificar. Algu que em digui a cau d'orella o que em cridi des de metres lluny : Et necessito. 

Constel·lacions

El pinzell, fi, suau, ressegueix la pell, de gallina, freda, va creant línies rectes, corves, ressegueix la forma del cos, sense més, sense pressa. I ajunta una per una les pigues, baixant de la galta al coll, del coll a l'esquena, de l'esquena al braç, del braç al pit, del pit al melic, creant caminets que, poc a poc, van creant allò que es torna un món, un entremat d'unions, unions de pigues, d'experiències, de records, i el pinzell va creant sense pressa constel·lacions, al cos fred ple de pigues que s'admira de la magnitud de les coses, de les cantitats d'unions, de vincles , de nexes... Hi ha pigues petites, signifiquen menys però segueixen sent importants, i pigues més grans, que, indiscutiblement , des del moment que van sorgir l'han identificat. Aquestes són el centre de petites constel·lacions o són essencials per a definir la més gran constel·lació. I el cos , es mira a si mateix i s'adona, entre constel·lacions, unides, brillants, candents, marcades a foc, en la ment, que sense aquestes línies de pintura, moltes parts de si mateix perdrien sentit... I deixa, tedrement, que el pinzell imaginari segueixi unint i creant constel·lacions, unint i creant vida, sense permetre que cap piga desapareixi, que cap piga deixi de formar part d'una constel·lació, indispensable, necessària.

Món.

Ho sento, ho sento, ho sento... No paro de repetir-me dins el cap aquestes paraules, m'ha pujat la adrenalina, m'estava posant nerviosa, no sé com ha passat, no sé perquè ho he fet, em sap greu, i em fa ràbia haver actuat així... Perdona'm, perdona'm , perdona'm! 

Em sap tant de greu, em fa tant mal, només pensar que és indirectament proporcional l'esforç que faig per apropar-me a tu, i com mica a mica te'm distancio més, m'estresso. Em preocupes, em preocupo. No sé perquè ho he fet... 

Com t'he pogut fer això?Com he sigut capaç?  

Em desespero, no puc, no sé com tornar-te a tenir a prop, com fer que deixis d'estar a la meva ombra que et deixis de  sentir-te una ombra, un doble meu ... Si ets la cosa més important que tinc, "joder"! Com t'ho he pogut fer?Com he pogut? No m'ho perdonaré mai, no m'ho perdonaràs mai... I no sé com dir-te que ho sento, ara ja et sento tant lluny... Ets lluny? Lluny de mi i del meu món... No pot ser, jo volia arreglar-ho i que tornessim a ser com nens petits que juguen junts a qualsevol tonteria i en qualsevol moment, volia tornar al punt de partida, sense ombres, sense rencors, sense odi. Volia tornar a començar, vull tornar a començar, altre cop... Abans que la mort ens jugui una mala passada.

Tinc por, l'altre dia plorava, el dia que, estúpid, el destí decideixi separar-nos, m'en penediré tant de totes les malespassades que t'he fet, que segurament els moments feliços desapareixeran sota la boira. Em preocupa, volia omplir encara més moments feliços, més instants. I és que el moment de separar-nos no deixa de martiritzar-me, encara no ha arribat, però sé que no hi podré fer front. Com pot suportar algú el pes de perdre la persona més important del seu món? Encara no ho sé, però no sé com fer-hi fornt, no ho sé, i m'estresso i per això t'he fet el que t'he fet, veia que t'allunyaves, fins i tot quan el destí capritxòs encara no havia decidit regalar-te l'adèu. Em sap greu, em sap greu... 

I el que em fa més ràbia després de tot, és que no sóc capaç d'acceptar-ho, de dir-t'ho , de dir-te que m'importes, que no m'és igual que facis, que penso que ets deu mil milions de vegades millor que jo! Més bona persona, almenys... I em fa ràbia no dir-t'ho perquè deus pensar tot al contrari del que és... I em fa ràbia no demostrar-t'ho perquè estúpida , sempre em centro en tot allò que no m'he de centrar, i et demano perdò per tot això, i et dic que t'estimo, i que m'agradaria veure't feliç cada dia de la teva petita vida... Perquè després de tot, ets la persona que m'enduria a la fí del món.

Aire y Agua

Aire necesita que le expliquen lo que sienten y agua no sabe como explicar sus sentimientos. Aire y agua, frío y calor, norte y sur, ying y yang, mental y emocional. Dos puntos de vista dos mundos que en un punto pueden llegar a juntarse, la mezcla puede ser explosiva si se le proporciona tiempo y confianza , no se intente en casa.







Olles mentals navegant per internet. Compatibilitat d'elements.

Somniant

Hmm.. Que plogui, que nevi, que tot m'és igual! Que jo em quedo dins el llit, sota l'edredon, m'és igual, que acabi el món, jo segueixo sota l'edredon, somniant, de dia i de nit! Que somniant s'és molt més feliç, i que diguin el que vulguin, la realitat està bé, però els somnis que no m'els treguin, i bé, altre cop des del llit, sota l'edredon, seguirem somniant.

Esclaus.

No hi ha llibertat. La llibertat absoluta és impossible, la llibertat parcial és cada cop més difícil...
Les meves paraules passen per un filtre abans de ser escrites, un filtre que contempla la possibilitat de que aquestes paraules, per sinceres i úniques, siguin utilitzades en la meva contra, que se'm jutgi per dir què collons em passa pel cap, que se'm jutgi per l'etiqueta que m'han posat i no per com em defineixo a mi mateixa. Em fa gràcia, ens vanagloriem de ser una societat lliure, però cada vegada ens veiem més obstaculitzats per aquesta mateixa societat. Una societat en que un sol gest teu, pot ser interpretat de mil maneres, i mai de la manera correcta. On importa més què fas, on vas i amb qui vas, que no pas el perquè de totes les coses que mouen el teu món. Està bé, seguim vivint pendents de la opinió de la resta del món, poc a poc ens tronarem esclaus.

 La llibertat és una metàfora, neixem esclaus de l'amor, vivim esclaus de l'error, i morim esclaus de la soledat. Jo m'he decidit a escapar com pugui, a fer una llibertat a la meva manera, que la gent parli de mi, que em jutgi, els convido a jutjar la meva llibertat, a veure si m'agafen. I així doncs intentar aconseguir que  les crítiques destructives no em tallin les ales, que  pugui volar sense necessitat de saber la opinió d'altres persones, que pugui experimentar el món a la meva manera i ser només esclava de tres coses: L'amor, l'error i la soledat.

Vindrà la calma.

La pluja cau, però el dia gris no m'esborra el somriure de la cara,  la pluja queda enrere, queda molt que encara no he vist, no m'he parat a contemplar la pluja sota un fanal, ni els núvols vermells d'un dia de vent, encara em queda molt temps, molta vida per davant, res no és en va, res no es perd, però no ens hem de lligar tant. La pluja m'allibera, i m'arrenca un somriure, i tota xopa, vaig caminant, la rumba m'anima en els dies d'hivern i em nego a escoltar cançons depressives, posat que de què em serveix donar voltes al cap quan encara em queda molt de veure pel món? Positivisme és la paraula clau, i me la repetiré fins a la sacietat, fins que em cali més a fons que la pluja, freda, que no para de caure. Aguantarem sota la tempesta, amb un petit somriure, més tard ja vindrà la calma.

"Pareados" que intenten no vendre el desconsol.

Com un poeta, que entre línies diu veritats,

com un diari amb els mots justos, calculats.

No diré res que em faci recordar, 

tampoc vull entossudir-me i obligar-me a oblidar.

S'ha acabat, sentencio amb aquest escrit,

la dependéncia que em produïa cert delit,

un delit incontrolat i obstinat,

a voltes més pesat que en realitat.

Exigerada tota pena i descartat tot consol,

que sorgien del típic "vol i dol" 

que no deixa de ser un recurs literàri extenuat, 

fet servir fins a la sacietat. 

I és que sempre estem igual, i hem d'acceptar,

que dels dilemes acostumen a agradar.

I ens tornem dependents dels desamors,

de exigerar tonteries tornant-ho tot en plors.

I per això he decidit dels meus textos censurar,

qualsevol sentiment de pena que em pugui abordar.

I és una missió impossible, si et tinc tant lluny,

però almenys vull intentar-ho perquè no sigui dit,

que només escric el plany i la felicitat s'esmuny,

quan lligo l'art amb l'esperit.

Tormento

"Ahora, si es preciso el propósito de ahogar sentimientos ya muy arraigados, si no basta con hacer como si no se quisiera y es necesario dejar de querer realmente, entonces no hay remisión para mí. No puedo ni quiero salvarme." Tormento- Pérez Galdós

Oda als que tiren piropos.

I la feina més distreta, més realitzadora,
no és  ni més ni menys,
la fita totalment inaudita,
i pertorbadora,
d'aquells homes que es dediquen,
dia i nit tot implicats,
a pujar la moral de dones,
que els hi passen pel costat.

I passen invisibles, i et parlen a l'orella,
i els més exigerats els hi diuen depravats!
Quan només són poetes , poc reconeguts,
aborrits i no admirats.

I és una feina heroica,
gairebé tant admirable,
com la dels que obren les portes,
 en un dia de rebaixes.

És mouen en la multitud,
entre faldilles i escots,
admirats de la bellesa,
que els hi brinda aquest món.

I no pensen en res més ,
que ser bones persones,
perdudes per l'erotisme,
entre tantes dones.

I entre insults i bofetades,
viuen els encarregats,
de passar-se nit i dia,
exaltant divinitats.

I segurament ningú,
els haurà reconegut
aquesta feina tant ben feta,
que més que d'un depravat ,
sembla obra d'un poeta!





A tots aquells herois que et fan sentir (tot i que un pel violentada) la persona més maca del món, en hores baixes. I que particularment a mi m'arrenquen un somriure, ja m'agradaria tenir l'ingeni que tenen ells , per rimar-ho tot de manera estúpidament sencilla i depravada!

La ombra d'un dels meus somnis.

La manta em cobreix , s'està bé, fora fa fred i el vidre de l'habitació està entelat, una llum ténue entra entre les cortines, i sento la remor de la dutxa de fons, per un moment estic desorientada, no sé qui hi ha dins la dutxa , no sóc a casa. No em sona la olor, fa olor a pis nou, i hmm ... Olor a cafè. M'aixeco, desorientada però còmoda, trobo dues sabatilles cursis a la vora d'un coixí caigut a terra i de roba interior escampada. Em poso les sabatilles i una semarreta que reposava sobre una butaca de vellut que no em sona de res. I surto de la habitació de parets clares plenes de fotografies i dibuixos, reconec un dibuix meu. 

Camino pel passadis i em ve el baf d'humitat del bany, algú s'està dutxant, però com si es tractés d'algo cotidià passo de llarg cap a la cuina, com si fos una titella, de la qual el cos es mou , però manté el cervell desorientat. Entro a la cuina i em serveixo el cafè , i en la més idíl·lica estampa d'un matí de diumenge, poso dues llesques de pa a la torradora. De cop, noto un calfred, i unes mans fredes m'abracen per darrera, els cabells xops deixen caure gotes per la meva esquena, sé qui és , no fa falta que ningú m'ho digui , em giro disposada a fer-li un petò i a jugar-me el món per a aquesta persona, i ... Em desperto. 

Somniant, allò que tant desitjava tenir, una vida, al teu costat ni més ni menys, entre olor a cafè, sabatilles i roba interior escampada pel terra de la nostra habitació. Una utopia, ni més ni menys.

Cinc minuts vol de pardal.

Cinc minuts vol de pardal, tant a prop tant lluny. Al meu costat , a mil quilòmetres. Et sento aquí somric, em va fer gràcia, t'he notat a prop tenin-te lluny, veien-te somriure, sabent que em veus somriure, i que saps que somric en el fons, per a tu. Perquè aquella nit em vaig espantar sincerament en veure't, en saber que eres voltant per allà, però instantàniament vaig pensar, hi és, més a prop que ahir, més lluny que fa un mes, però hi és... I vaig somriure i vaig ballar per a tu, lluny però per tu, sense perdre't de vista ni un moment, excepte quan dissimulava, però tan se val, sé que per un segons, a la velocitat de la llum, ballava a prop teu, sentia que entre música i la gentada, hi havia una connexió, que sempre hi ha estat, almenys a cinc minuts vol de pardal.

So don't tell me you might just let it go.

Just like a tree down by the water baby I shall not move.

És estrany

Tranquila , vaig pel carrer, no em corre pressa, ni d'oblidar, ni de tornar a posseïr. Estic bé ara, m'he adonat que per rebre jo, he de donar. He decidit tornar ,poc  a poc, tots els instants de felicitat a les persones  que en un principi van perdre el temps amb mi, em sento agraïda, i centrar-me en ells em desvía de pensar en la felicitat que no puc donar a qui més m'agradaria donar suposo, no m'havia frustrat mai tant, crec, i si , és dur , voler i no poder, dilema típic. Per tant, cambio la manera d'enfocar, i poc a poc m'en vaig sortint, em nodreixo egoïstament de la felicitat que proporciono a qui m'ha fet feliç a mi. És estrany.

Decidit

Seré, discreta sempre allà, amagada i conscient de que potser no sempre el que volem és el més coherent.

Un cafè

M'agradaria parlar amb tu, fer un cafè, coneixe't i de fet, tinc curiositat per saber en realitat com ets, què et fa tant especial, tant indispensable, m'agradaria poder parlar de fet, de tot el que tenim en comú, de tot allò que t'he donat, de tot allò que ara tens, i que podria continuar a les meves mans, i ho parlariem amb un somriure, com persones civilitzades, mirant-nos a la cara, com a iguals, perquè en aquest cas ho som, la mateixa situació, el mateix patiment, mateixos sentiments, i m'agradaria parlar-ho amb tu. Tot i que no puc. M'agradaria perquè em sembla que ningú m'entendria millor. Però no ho faré, està clar. I la realitat es que em fa por, perquè jo miro les coses molt amablement i no sé amb quins ulls em mires tu.

Reducte de felicitat.

En una blança em guanya tot allò que ha estat a tot allò que no ha pogut ser. 

I això fa , que depén de com, somrigui tant estúpidament com sempre, de manera tendrament nostàlgica, i és que , de que em serviria entossudir-me a perseguir, prefereixo no capficar-me i valorar allò que no sé si em vas donar voluntariament, però que m'ha fet més feliç.

I sé, que la pròxima vegada que algú decideixi jugar-se un tot per mi, siguis tu , o   un món nou, sabré com posar les cartes sobre la taula, com jugar de manera que poc a poc, aconsegueixi allò que tant busco, i tant buscava. Ser especial i fer feliç a algú, de la mateixa manera que m'han fet feliç a mi. 

El mite de la felicitat.

Suposo que em mou la felicitat dels altres, els sentiments recíprocs, saber que algú necessita veure't feliç de la mateixa manera que tu vols veure la felicitat en aquesta persona.  És maco buscar que la resta de gent sigui una mica més feliç gràcies a tu. 

I és estrany, i irònic. Quan no estic bé perquè no he sigut la font de felicitat d'una persona, busco fer la resta de persones felices, però, com algú que no és totalment feliç pot fer felices altres persones? Així doncs, la conclusió és que la felicitat és un mite , tot i ser un mite em sembla que és , no només la cosa que guia el meu món, sinó que totes les coses prenen sentit quan aquelles persones que et fan o t'han fet felices, ho són.

La estupidesa necessària dels adéus.

Tots tenim maneres de reaccionar, d'apartar altres persones de la nostra vida,  per què sí, per algun motiu contundent, per una tonteria, dir adéu és dur depén de com, però a vegades és necessàri. Pot ser un adéu per sempre, un fins aviat, un fins ara, n'hi ha molts, i tu tries quin vols, tu tries de quina manera cruel deixes a l'altra persona enrere, un adéu és una crueltat, necessària, depen de com.
Establint doncs aquesta relació si en un moment , en una etapa de la teva vida et sembla necessàri un adéu, aquest no té perquè durar per sempre , els anys passen , i el temps , i la gent canvia, així doncs, un adéu es pot revertir al cap d'uns anys , i tant la persona que diu adéu com la que el sent i el pateix, poden transformar-lo en un fins ara, una trucada de teléfon, una carta (per als xapats a l'antiga, o els romantics...). En fi, confiarem doncs, no haver de dir mai un "adéu fins mai" a ningú. Per què almenys des del meu punt de vista, és una visió infantil , que no contempla un futur, i és una visió poc realista perquè no valora prou allò que el pes d'un "adéu" suposa al llarg dels anys, que pel que  a mi es refereix, en són pocs, però importants.

Les persones que m'enduria a la fí del món.

Les meves teories es trenquen amb un cop de vent, amb un to de realisme, estrany en mi, però necessari. Obrir els ulls cap a un món on la crua realitat és així i és simple: És difícil ser allò més important per a algú. Simplement devastadora, una realitat en què t'has de preguntar a tu mateix què és el que per a tu té importància de debó. Fes una llista, amb... jo que sé, 20 persones importants per a tu, d'aquestes vint, tria les deu que t'enduries de vacances (només deu, les altres esborra-les de la llista), d'aquestes deu que t'han quedat tria'n cinc, amb les quals te'n aniries a una illa deserta (qui et queda? Et sorprèn? ) I ara la part més difícil. D'aquestes cinc, tria'n quatre, que pensis que hi podries conviure durant un temps, aquestes quatre persones són probablement ara mateix allò més important per a tu, ara bé, amb quina d'aquestes persones passaries l'últim dia de la teva vida? Heus aquí la clau de tot. I això m'ha fet adonar-me, que no nècessariament ens hem de centrar en només una part del nostre món, si nó anar-les alimentant totes, nodrint-les de paciència i de confiança, perquè almenys en el meu cas, el temps ha fet que les persones es mereixin un lloc privilegiat a la meva llista de les persones que m'enduria a la fí del món. El temps fa crèixer la estima, el temps compartit.

Ens han d'ensenyar com somniar, no què somniar.

Les persones hem d'aprendre a no dependre dels altres, a no deixar la nostra vida a les seves mans, hem d'aprendre a tirar endavant sense una abraçada tant buscada, hem d'aprendre a no deixar que decideixin per nosaltres, hem d'aprendre a ser nosaltres i no formar part única i exclusivament d'altres. Hem de bucar persones que ens aportin i no ens exportin de tot allò que realment importa, aquella gent que no et fa dependre d'ells, aquella gent que no et vol fer dependent si no autónom. Hem de deixar que ens ensenyin a somniar, però no que ens diguin què somniar. I això és el que importa de veritat. Estar bé amb qui t'envolta, però no dependre de altres persones única i exclusivament, posat que nosaltres som nosaltres i no els altres.

Diàri

Està bé, et necessito, depen de com, almenys llegir, saber de tu, aferrar-me a la estúpida idea que tot va bé, i anar tirant, evidentment, esperant que algun dia encara que sigui d'aqui dos, tres dies, quatre anys, tan se val, un dia , poder riure mentre llegim un estúpid diàri que explica que tot era molt difícil, i riurem , perquè espero que poc a poc, les coses vagin sent més fàcils.

Més clar, més lluny.

Sentir la pell, una carícia, un petò, sentir-te amb forces i amb ganes de donar-ho tot a algú, voler donar-ho tot a algú. Que ballin les mans,  somniar , fer realitat els somnis, i no tenir por, jo em veig amb cor, em veig amb cor de donar-ho tot, per què ara mateix no vull res més. No ho vull! I sóc egoïsta potser al dir això, però encara et vull conèixer, encara tinc temps crec, encara que sigui en somnis, cada cop en tinc més ganes, de deixar-ho tot, donar-t'ho tot. I cada cop que ho tinc més clar, ho tinc més lluny.

Chaqueta de cuero y cigarro en mano.

Sale a la calle, con su nueva chaqueta de cuero, y un cigarro, y se le sube a la cabeza el ego, y fuma con una media sonrisa de diversión,  confiada ,en vista de la dureza que la chaqueta negra le da; en el fondo, no se da cuenta de que dentro la chaqueta,  ella se rompe , se vuelve débil , pero sigue sonriendo, porque hoy, vamos a ser superficiales, y se cree atractiva  y despampanante con la dichosa chaqueta, pero en el fondo le sabe amarga porque duda poder tener la ocasión de lucirla delante de la única persona que quisiera que la viera, dura, fuerte, despampanante, aunque sólo fuera una vez.

Potser sí

LLigada, inevitablement, des del primer cop que et vaig veure, desde l'últim, es estrany, a vegades penso que és màgic, és genial, i encara que no sé si és compartit, no vull perdre-ho. M'és igual passar-ho malament, però saber que alguna estúpida però agradable sensació t'uneix a algú , és tendre i dolç i compensa moltes coses fent creixer una petita espurna... d'esperança? potser sí.

Inventari

Tot dins una petita capsa estampada amb marietes vermelles, plena de somnis, somriures i pètals de rosa.