Oda als que tiren piropos.

I la feina més distreta, més realitzadora,
no és  ni més ni menys,
la fita totalment inaudita,
i pertorbadora,
d'aquells homes que es dediquen,
dia i nit tot implicats,
a pujar la moral de dones,
que els hi passen pel costat.

I passen invisibles, i et parlen a l'orella,
i els més exigerats els hi diuen depravats!
Quan només són poetes , poc reconeguts,
aborrits i no admirats.

I és una feina heroica,
gairebé tant admirable,
com la dels que obren les portes,
 en un dia de rebaixes.

És mouen en la multitud,
entre faldilles i escots,
admirats de la bellesa,
que els hi brinda aquest món.

I no pensen en res més ,
que ser bones persones,
perdudes per l'erotisme,
entre tantes dones.

I entre insults i bofetades,
viuen els encarregats,
de passar-se nit i dia,
exaltant divinitats.

I segurament ningú,
els haurà reconegut
aquesta feina tant ben feta,
que més que d'un depravat ,
sembla obra d'un poeta!





A tots aquells herois que et fan sentir (tot i que un pel violentada) la persona més maca del món, en hores baixes. I que particularment a mi m'arrenquen un somriure, ja m'agradaria tenir l'ingeni que tenen ells , per rimar-ho tot de manera estúpidament sencilla i depravada!