La estupidesa necessària dels adéus.

Tots tenim maneres de reaccionar, d'apartar altres persones de la nostra vida,  per què sí, per algun motiu contundent, per una tonteria, dir adéu és dur depén de com, però a vegades és necessàri. Pot ser un adéu per sempre, un fins aviat, un fins ara, n'hi ha molts, i tu tries quin vols, tu tries de quina manera cruel deixes a l'altra persona enrere, un adéu és una crueltat, necessària, depen de com.
Establint doncs aquesta relació si en un moment , en una etapa de la teva vida et sembla necessàri un adéu, aquest no té perquè durar per sempre , els anys passen , i el temps , i la gent canvia, així doncs, un adéu es pot revertir al cap d'uns anys , i tant la persona que diu adéu com la que el sent i el pateix, poden transformar-lo en un fins ara, una trucada de teléfon, una carta (per als xapats a l'antiga, o els romantics...). En fi, confiarem doncs, no haver de dir mai un "adéu fins mai" a ningú. Per què almenys des del meu punt de vista, és una visió infantil , que no contempla un futur, i és una visió poc realista perquè no valora prou allò que el pes d'un "adéu" suposa al llarg dels anys, que pel que  a mi es refereix, en són pocs, però importants.