Veus?

Vem encertar i som aquí, i crec que no hi ha paraules per escriure que puguin   descriure aquella sensació de...

Ser a casa
Ser lluny, molt lluny
Ser feliç
Ser etern, molt etern
Ser un futur
Ser un present, molt present

Miro enrere, abans mirava enrere i pensava: "Dels errors se n'apren". Ara miro enrere i em ve al cap una veu repel•lent acompanyada del somriure més traidorament encantador dient: "Veus com creixem junts?"

Evidentment, un somriure que espera que jo entre galtes vermelles, li clavi la mirada entre cella i cella, i li deixi anar l' "idiota" més carinyós del món .

I a base de segons, sembla mentida però comencem a crèixer junts. "Idiota".

Percentatges

Suposo que sempre m'ha costat trobaar les paraules. Però, certament, crec que no hi ha una catalogació correcta dels sentiments. I ara mateix no sabria ben bé dir com em sento. Suposo que seria així:

50 % felicitat
10 %  tristesa
10 % confusió
10 % comprensió

Suposo que sempre m'han costat les matemàtiques. Però, certament, crec que si tens paciència aconseguirem resoldre fins les operacions i problemes més complicats. Suposo que serà així.

La llum de les sis de la tarda, un dia de febrer.

És genial.
Qualsevol llum et queda bé, però la de les sis de la tarda d'un dia de febrer, crec que és la que més t'escau.
Una mà que s'aferra al volant que fa ombres a mida que es mou, ombres semblants a les que fan els atrapa-somnis a les parets de les habitacions a l'estiu.
I l'altre mà que busca la meva, amb rapidesa i efectivitat, un contacte ràpid, un "sóc aquí"  just abans de tornar a centrar-se en la conducció.
I ho tinc estudiat, de tant mirar-te, que sé que en curves on la llum canvia perquè la tapen les muntanyes els teus ulls salten i fan aquell tic tan graciós que no et recordo perquè segur que se't faria molest. I aleshores tornen a centrar-se com una càmera que enfoca tot allò que pot abastar.

I quan et sents segur et gires cap a mi, i somrius en veure que et miro. I no saps que jo també t'he descobert mil vegades mirant de reüll. Però no he fet un somriure sorneguer, com el teu, que diu: "no te'n pots estar". Simplement penso: "tu tampoc eh?" I somric per dins, no fós cas que perdéssis l'hàbit de mirar-me de tan en tan.

I són aquests moments entre molts d'altres, entre anys eterns de pessigolles (eterns i horrorosos), riures i dos cossos que es refugien divertits d'un vent que faria volar el més tullit dels coloms, entre frases que s'acaben i migdiades que comencen, són aquests moments en què confirmo que totes les llums et queden bé. I t'en fotràs, perquè sé que et fa gràcia aquesta part bleda de mi. Però m'agrada i sempre m'ha agradat trobar aquestes coses en la gent que m'estimo.

Potser arribes a ser tant divertit com mirar un "caleidoscopi".

Buscant la lluna

No pensava que fós així, tant així que amb poc de no veure't se'm caigués el món a sobre.

És tant dolç i perillós que ho desitjaria al pitjor dels meus enemics, és estrany i a la vegada dolorós, veure'm tant vençuda, deixant-me en mans de l'esperança una vegada i una altra, cada vegada que no et tinc a prop. I serà una tonteria, però m'adono que des d'un principi he estat amant voraç del rellotge, dels dies, els mesos, les nits i l'insomni.
De comptar en aquelles llargues hores els segons que em queden per veure't, i no és ni molt menys original. Suposo, i encerto segur amb la hipòtesi, que en aquest moment hi ha milions i milions de parelles que s'enyoren.

Però amb un rellotge on el temps és etern, en una història que desitges que no acabi mai, el temps perdut entre un segon i l'altre és per a tu una massacre. I penso: com collons hem acabat així, com puc ser tant amant del temps que passo amb tu, i tant enemiga del que perdo?

 Fins que caic en allò tant cert com que mai el temps és perdut, i que potser en aquests moments en que com una adolescent desesperada (que potser encara ho sóc) desitjo veure't, et tinc amb mi sense adonar-me'n.

I si, quan caic en això no puc evitar somriure, però no fotem! En un dia tant fred  com el d'avui no necessito saber que ets al meu costat, necessito tenir-te al meu costat, que fa fred collons, i t'enyoro i em poso de molt mala lluna , o de la cara de la lluna que no es veu.

Que avui per molt que l'he buscat, no l'he trobat, la lluna, i a tu tampoc...

Neguits.

Podria ja, a aquestes hores, i per tal de no estudiar, posar-me a escriure perquè sí, però no és el cas... Tinc un neguit estrany  que ha despertat de cop, un sentiment que no sé si sé gestionar massa. Unes ganes boges de parar on ets tu, unes ganes boges de marxar corrent a la vegada.

Lo nostre no han estat mai les cartes, millor les paraules dites quan cal i on cal.
Existeix un nosaltres que m'enamora cada vegada que es pronuncia, i que m'embafa i em fa anar no sé on i no sé com.
Tinc constantment al cap el perfil del teu front, el teu nas, les teves celles... Els teus ulls secretament clars amagats i estrets mirant la carretera, concentrats.
Impreses com si fossin tatuatges les teves empremtes dactilars a la meva mà, l'inoblidable i dolç contacte.

Crec que m'he oblidat d'escriure perquè viure amb els cinc sentits això que sento, s'ha tornat una prioritat, però més enllà d'això, crec que m'havia oblidat d'escriure, perquè més enllà d'un bloc, sóc més conscient que mai, que estic escrivint un present que serà llarg, i prefereixo grabar-ho en la memòria, i que si me n'oblido de gran, siguis tu qui m'ho recordi i no una pila de paraules velles i desfigurades en una web que farà temps, no mirarà ningú.

M'encanta.

Havia de fer molta feina, però plou, plou com si fós la primera vegada que plou en anys, i m'encanta. 

Havia de fer molta feina, però estimo, estimo com si fós la primera vegada que estimo en anys, i m'encanta.

I no és cert que faci anys que no plou i que no estimo. Però ara, quan estimo i quan plou sé treure la mà enfora, mirar enllà i deixar que xoquin les gotes una a una, sense por a passar fred, o a estimar massa.

És estrany, havia de fer molta feina, però plou i estimo com fa anys que no ho feia.

          

                                                                                                                        I m'encanta.

Una història que no caldrà escriure.

Vaig dir que no calia escriure, i ho ratifico.

No cal escriure sobre aquest nosaltres, no es pot escriure.
Cada cop és més gran, i a cada vegada que creix, cada vegada que s'amansa.

No és un monstre d'aquells indescriptibles que et fan por de petit.
No ja, ara és com aquell sol que es pon , de color taronja i creix a mida que s'acosta al mar

buscant la nit. Em passo els dies buscant-la, perseguint-la, com a tu.
I quan ens trobem desitjo el matí i desitjo el dia,

i així sempre, anem amuntegant, petites coses, en molt poc temps.
Un temps, que , amb molta menys peresa que altres cops, ha esdevingut preuat.

I vanitosament, em miro, creixent com el sol, i et veig , esperant-me com el mar,
per a reflectir altre cop allò de mi que deixo veure, i allò que no.

Per a esperar, amb la dolçor del final d'estiu, que vingui la nit, que estiguem junts.
I que amb les nits, les llunes plenes,  torni a venir l'estiu, i així:

Fins que de tot això en neixi

la més bonica de les històries, que , com he dit, no caldrà escriure.










- Tontaina.