Buscant la lluna

No pensava que fós així, tant així que amb poc de no veure't se'm caigués el món a sobre.

És tant dolç i perillós que ho desitjaria al pitjor dels meus enemics, és estrany i a la vegada dolorós, veure'm tant vençuda, deixant-me en mans de l'esperança una vegada i una altra, cada vegada que no et tinc a prop. I serà una tonteria, però m'adono que des d'un principi he estat amant voraç del rellotge, dels dies, els mesos, les nits i l'insomni.
De comptar en aquelles llargues hores els segons que em queden per veure't, i no és ni molt menys original. Suposo, i encerto segur amb la hipòtesi, que en aquest moment hi ha milions i milions de parelles que s'enyoren.

Però amb un rellotge on el temps és etern, en una història que desitges que no acabi mai, el temps perdut entre un segon i l'altre és per a tu una massacre. I penso: com collons hem acabat així, com puc ser tant amant del temps que passo amb tu, i tant enemiga del que perdo?

 Fins que caic en allò tant cert com que mai el temps és perdut, i que potser en aquests moments en que com una adolescent desesperada (que potser encara ho sóc) desitjo veure't, et tinc amb mi sense adonar-me'n.

I si, quan caic en això no puc evitar somriure, però no fotem! En un dia tant fred  com el d'avui no necessito saber que ets al meu costat, necessito tenir-te al meu costat, que fa fred collons, i t'enyoro i em poso de molt mala lluna , o de la cara de la lluna que no es veu.

Que avui per molt que l'he buscat, no l'he trobat, la lluna, i a tu tampoc...