Neguits.

Podria ja, a aquestes hores, i per tal de no estudiar, posar-me a escriure perquè sí, però no és el cas... Tinc un neguit estrany  que ha despertat de cop, un sentiment que no sé si sé gestionar massa. Unes ganes boges de parar on ets tu, unes ganes boges de marxar corrent a la vegada.

Lo nostre no han estat mai les cartes, millor les paraules dites quan cal i on cal.
Existeix un nosaltres que m'enamora cada vegada que es pronuncia, i que m'embafa i em fa anar no sé on i no sé com.
Tinc constantment al cap el perfil del teu front, el teu nas, les teves celles... Els teus ulls secretament clars amagats i estrets mirant la carretera, concentrats.
Impreses com si fossin tatuatges les teves empremtes dactilars a la meva mà, l'inoblidable i dolç contacte.

Crec que m'he oblidat d'escriure perquè viure amb els cinc sentits això que sento, s'ha tornat una prioritat, però més enllà d'això, crec que m'havia oblidat d'escriure, perquè més enllà d'un bloc, sóc més conscient que mai, que estic escrivint un present que serà llarg, i prefereixo grabar-ho en la memòria, i que si me n'oblido de gran, siguis tu qui m'ho recordi i no una pila de paraules velles i desfigurades en una web que farà temps, no mirarà ningú.