I no sé ben bé com explicar-ho. Per que no tinc ganes d'escriure.

No tinc ganes d'escriure, tinc ganes de cridar, i volar on ets, i treure't la cervesa de la mà, i fer-te un petó, i tornar a marxar després d'haver estat unes hores parlant. D'això en tinc ganes. Però com sempre, mi gozo en un pozo. 

I no hi ha més i no em sap greu... Però crec que m'hauré de replantejar certes coses, partint del punt en què no sé volar, que els bitllets de tren són cars, i que m'hauria de menjar l'orgull, que encara que sigui infantil, està a dins, punxant. 

I pujaria en un tren, que volés pels aires entre flamencs femèlics de color rosa, i gotes de pluja mullades de primavera, de colors grisos fins que cauen al mar blau. I aniria molt ràpid i en deu minuts, que en realitat passarien com deu segons, seria al teu costat, i enlloc de treure't la cervesa me la beuría per a prendre valor, d'enfrontar-me a allò que tinc por haver distorsionat amb el temps i la distància. I un cop llançada l'ampolla buida, em cremaríen les galtes i em rodaria el cap, però et podria mirar de prop. I crec que només això ja valdria la pena, si ja val la pena només d'imaginar, encara que després segueixi amb el goig al pou, com a mínim és un pou amb flamencs de colors, gotes de primavera i trens voladors.

Per fi!

Tú on ets, i Jo ni idea.

Té gràcia, és com aquella pel·lícula , la de Tu a no sé on i Jo a no se què... No en recordo el nom perquè és una xorrada.

No tinc especials ganes d'escriure. De fet, em fa mandra. Crec que aniré a dormir, després d'haver vist les pel·lícules que el Tú em va recomanar. Són molt bones, però no t'ho diré, perquè no vull fer-me pesada, perquè intentant fer-me la forta, cosa que mai he sabut, vaig dir molt ràpid un fins mai - que era ben lògic- però que no he sapigut gestionar. 

No l'he sapigut gestionar perquè el cop, ha estat tant fort que no l'he pogut esquivar. Les coincidències , masses, les semblances , mil, els quilòmetres de distància cent i pico més... Com m'agradaria conèixer-te millor, al Tú boig, i al Tú sensible. 

I que fèssis que totes aquelles cançons de Manel que tant havia esforçat a oblidar em tornin a agradar. Ara per ara, has aconseguit que les recordi amb tendresa, simplement de saber que compartim experiències semblants amb una banda sonora semblant, em fa pensar que no són cançons que pugui lligar només a un passat o només a una persona. La vida t'ensenya que no ets l'únic estrany en aquest món. El fet curiós és trobar un altre estrany, i és molt divertit, o almenys ho va ser! 

Però bé. Et donaré les gràcies per farà una setmana, i et donaré les gràcies per haver-me recordat la dolçor de les cançons de Manel, i els somnis que feia molt que no en parlava. I et demanaré perdó, perquè si estàs com jo ara, sabràs que saber tot això no et fa cap bé. Perquè Tu ets a no sé on, i Jo a no sé què. I no serà res més del que ha estat, i no anirà enlloc a part d'on és. 

I és trist, perquè em veia en alguna tarda d'estiu , en un àtic de Barcelona, fent intensiu de pel·lícules de les que ens agraden - secret que no havia revel·lat a gaire gent - mentre dibuixo de tant en tant la teva cara de nen petit flipat, que segur que fas quan mires aquestes coses, suposo. 

Però bé, com a mínim de tant en tant, parlarem de coses friquis, i riurem a les casualitats mentre en neguem la seva existència. Si tu et mous on sóc , no crec que jo hi sigui, i jo no crec que em mogui allà on tu ets. 

Quin plaer haver-te conegut! De tot cor, i en tots els sentits. 

“El vermell és un color que costa assimilar”

Quart cubata, m’agafes de la mà, cinquè cubata, un petó.  Un viatge de metro llarg, recolzant el cap a la teva espatlla, d’un sol dia.  Em perdo la parada, es trenca el son, pugem… Tanco la balda de la porta, deixant el món a part, moltes coses en comú, i tot passa amb la rapidesa d’un llamp, imprevisible. 

La pell jove, suau, entra en un contacte càlid, roent, que es transforma en mossegades de llavis freds, ensucrats dels cubates, alcohol i saliva barrejats. Les mans busquen frenètiques horitzons que no es troben encara..                                          

                                        Pausa. 

                                                                   Mirada, encreuament de paraules breus i ofegades.

I quan es troben, una cara mira a l’altra, que desconcertada es perd en mars estranys de ments complicades, i se li queda gravada la imatge, en què es barreja el plaer efímer i la sensació eterna de llibertat, de presó a la vegada, un tot i un res, que dura poc, que desapareix a les vuit del matí del dia següent.  Deixant rastres de petons a llavis tallats,  un viatge de metro llarg, de tornada. Cap bitllet d’anada, i un adéu sense expectatives ni rencors, almenys encara.

                                                                                                             I els llavis vermells, encara avuí.

                                              “El vermell és un color que costa assimilar”.

MEVA

No ho aconseguiràs, ni tu, ni ningú. Ja no! Torno a tenir el cap a lloc, molt a lloc. I un somriure gegant, que crec, mai t'he ensenyat completament, a la cara. I sí, siguem realistes, mai te l'he ensenyat, perquè mai he estat tant satisfeta de mi mateixa, de ser qui sóc. Fins i tot amb el cap fora de lloc. Fins i tot sense tenir ningú al meu costat més pròxim, o al meu llit. No em cal! I és una sensació espantosa, fa por, per estranya i per inusual, però és gratificant.

Només un any, suficient per fer un gir, perquè ansietat es torni felicitat, amor en indiferència, indiferència en amor, desconegut amic, amic desconegut, passió feina, i feina feta passió. Ara mateix sento que començo a dibuixar bé les línies del que seré, i que començo a posar color al que sóc. 

Realment, començo a veure el quadre de la meva vida, el passat sense repassar, de tons més grisos - alguns molt vius,però- com si fós una posta de sol, darrere el protagonista principal. Imagina-ho: 

Jo, de cara, mans obertes, cabell al vent, jersei, pantalons i collaret, descalça, somrient, a ple color.

En un segon pla , el meu present, sense repassar a rotring, però ple de color i amb línies clares: família, amics, passions, feina, estudis - tot allò que m'encanta-.

En un últim pla, una posta de sol, una platja, vent, mar... El sol, la infància i els records més preuats, el mar aquells records enfonsats en la memòria que hi són però potser no tornaran, les barquetes de paper sobre el mar, records per enfonsar, i el vent, records que només veuré passar.

I sí, jo en un primer pla, i no intentis analitzar res, sóc el melic del meu món ara, però no és egoïsme, és realisme: Estic vivint la meva vida.

Brot que bufa preguntes d'un passat que fa riure.

Vaig donant cops de cap, a dreta i esquerra, al ritme de la música: un dos un dos, un dos un dos un. 

A cada cop de cap em passen records, promeses, oportunitats, i pensaments, que al ritme de la música engego ràpid a prendre vent.

Un diumenge com qualsevol altre, al balcó que no trepitjava des de fa molt, amb un cigarro de postureig a la mà, mal pentinada, amb restes de maquillatge d'ahir, amb un somriure de satisfacció, engegant a llocs llunyants pensaments estranys, pesats i sobrants com: 

"Per què ella no em va felicitar l'aniversari?" "Per què ell me'l va felicitar?" "Per què m'és igual la resposta a les preguntes?" "Per què m'inquieten les preguntes?" "Per què ara mateix veig un futur que m'encanta i em pregunto pel passat que em persegueix?" 

I aquí està la clau, puc fer volar les preguntes del passat ben lluny, perquè les passes del present marquen el ritme. Un ritme que se'n riu de vosaltres, sí, les preguntes del passat, que no arribaran mai - o almenys ara ho sembla- a ser present. I fa mal, però a la vegada és gratificant. Com una picada de mosquit que et rasques, com una crosta que t'arrenques, com una crosta. I ara al balcó, bufant lluny preguntes passades, deixo crèixer la pell nova de sota la crosta, com aquells brots que comencen a nèixer quan ja s'olora la primavera que s'acosta donant cops de cap, a dreta i esquerra, al ritme de la música: un dos un dos, un dos un dos un!