Brot que bufa preguntes d'un passat que fa riure.

Vaig donant cops de cap, a dreta i esquerra, al ritme de la música: un dos un dos, un dos un dos un. 

A cada cop de cap em passen records, promeses, oportunitats, i pensaments, que al ritme de la música engego ràpid a prendre vent.

Un diumenge com qualsevol altre, al balcó que no trepitjava des de fa molt, amb un cigarro de postureig a la mà, mal pentinada, amb restes de maquillatge d'ahir, amb un somriure de satisfacció, engegant a llocs llunyants pensaments estranys, pesats i sobrants com: 

"Per què ella no em va felicitar l'aniversari?" "Per què ell me'l va felicitar?" "Per què m'és igual la resposta a les preguntes?" "Per què m'inquieten les preguntes?" "Per què ara mateix veig un futur que m'encanta i em pregunto pel passat que em persegueix?" 

I aquí està la clau, puc fer volar les preguntes del passat ben lluny, perquè les passes del present marquen el ritme. Un ritme que se'n riu de vosaltres, sí, les preguntes del passat, que no arribaran mai - o almenys ara ho sembla- a ser present. I fa mal, però a la vegada és gratificant. Com una picada de mosquit que et rasques, com una crosta que t'arrenques, com una crosta. I ara al balcó, bufant lluny preguntes passades, deixo crèixer la pell nova de sota la crosta, com aquells brots que comencen a nèixer quan ja s'olora la primavera que s'acosta donant cops de cap, a dreta i esquerra, al ritme de la música: un dos un dos, un dos un dos un!