“El vermell és un color que costa assimilar”

Quart cubata, m’agafes de la mà, cinquè cubata, un petó.  Un viatge de metro llarg, recolzant el cap a la teva espatlla, d’un sol dia.  Em perdo la parada, es trenca el son, pugem… Tanco la balda de la porta, deixant el món a part, moltes coses en comú, i tot passa amb la rapidesa d’un llamp, imprevisible. 

La pell jove, suau, entra en un contacte càlid, roent, que es transforma en mossegades de llavis freds, ensucrats dels cubates, alcohol i saliva barrejats. Les mans busquen frenètiques horitzons que no es troben encara..                                          

                                        Pausa. 

                                                                   Mirada, encreuament de paraules breus i ofegades.

I quan es troben, una cara mira a l’altra, que desconcertada es perd en mars estranys de ments complicades, i se li queda gravada la imatge, en què es barreja el plaer efímer i la sensació eterna de llibertat, de presó a la vegada, un tot i un res, que dura poc, que desapareix a les vuit del matí del dia següent.  Deixant rastres de petons a llavis tallats,  un viatge de metro llarg, de tornada. Cap bitllet d’anada, i un adéu sense expectatives ni rencors, almenys encara.

                                                                                                             I els llavis vermells, encara avuí.

                                              “El vermell és un color que costa assimilar”.