MEVA

No ho aconseguiràs, ni tu, ni ningú. Ja no! Torno a tenir el cap a lloc, molt a lloc. I un somriure gegant, que crec, mai t'he ensenyat completament, a la cara. I sí, siguem realistes, mai te l'he ensenyat, perquè mai he estat tant satisfeta de mi mateixa, de ser qui sóc. Fins i tot amb el cap fora de lloc. Fins i tot sense tenir ningú al meu costat més pròxim, o al meu llit. No em cal! I és una sensació espantosa, fa por, per estranya i per inusual, però és gratificant.

Només un any, suficient per fer un gir, perquè ansietat es torni felicitat, amor en indiferència, indiferència en amor, desconegut amic, amic desconegut, passió feina, i feina feta passió. Ara mateix sento que començo a dibuixar bé les línies del que seré, i que començo a posar color al que sóc. 

Realment, començo a veure el quadre de la meva vida, el passat sense repassar, de tons més grisos - alguns molt vius,però- com si fós una posta de sol, darrere el protagonista principal. Imagina-ho: 

Jo, de cara, mans obertes, cabell al vent, jersei, pantalons i collaret, descalça, somrient, a ple color.

En un segon pla , el meu present, sense repassar a rotring, però ple de color i amb línies clares: família, amics, passions, feina, estudis - tot allò que m'encanta-.

En un últim pla, una posta de sol, una platja, vent, mar... El sol, la infància i els records més preuats, el mar aquells records enfonsats en la memòria que hi són però potser no tornaran, les barquetes de paper sobre el mar, records per enfonsar, i el vent, records que només veuré passar.

I sí, jo en un primer pla, i no intentis analitzar res, sóc el melic del meu món ara, però no és egoïsme, és realisme: Estic vivint la meva vida.