La ombra d'un dels meus somnis.

La manta em cobreix , s'està bé, fora fa fred i el vidre de l'habitació està entelat, una llum ténue entra entre les cortines, i sento la remor de la dutxa de fons, per un moment estic desorientada, no sé qui hi ha dins la dutxa , no sóc a casa. No em sona la olor, fa olor a pis nou, i hmm ... Olor a cafè. M'aixeco, desorientada però còmoda, trobo dues sabatilles cursis a la vora d'un coixí caigut a terra i de roba interior escampada. Em poso les sabatilles i una semarreta que reposava sobre una butaca de vellut que no em sona de res. I surto de la habitació de parets clares plenes de fotografies i dibuixos, reconec un dibuix meu. 

Camino pel passadis i em ve el baf d'humitat del bany, algú s'està dutxant, però com si es tractés d'algo cotidià passo de llarg cap a la cuina, com si fos una titella, de la qual el cos es mou , però manté el cervell desorientat. Entro a la cuina i em serveixo el cafè , i en la més idíl·lica estampa d'un matí de diumenge, poso dues llesques de pa a la torradora. De cop, noto un calfred, i unes mans fredes m'abracen per darrera, els cabells xops deixen caure gotes per la meva esquena, sé qui és , no fa falta que ningú m'ho digui , em giro disposada a fer-li un petò i a jugar-me el món per a aquesta persona, i ... Em desperto. 

Somniant, allò que tant desitjava tenir, una vida, al teu costat ni més ni menys, entre olor a cafè, sabatilles i roba interior escampada pel terra de la nostra habitació. Una utopia, ni més ni menys.