Les persones que m'enduria a la fí del món.

Les meves teories es trenquen amb un cop de vent, amb un to de realisme, estrany en mi, però necessari. Obrir els ulls cap a un món on la crua realitat és així i és simple: És difícil ser allò més important per a algú. Simplement devastadora, una realitat en què t'has de preguntar a tu mateix què és el que per a tu té importància de debó. Fes una llista, amb... jo que sé, 20 persones importants per a tu, d'aquestes vint, tria les deu que t'enduries de vacances (només deu, les altres esborra-les de la llista), d'aquestes deu que t'han quedat tria'n cinc, amb les quals te'n aniries a una illa deserta (qui et queda? Et sorprèn? ) I ara la part més difícil. D'aquestes cinc, tria'n quatre, que pensis que hi podries conviure durant un temps, aquestes quatre persones són probablement ara mateix allò més important per a tu, ara bé, amb quina d'aquestes persones passaries l'últim dia de la teva vida? Heus aquí la clau de tot. I això m'ha fet adonar-me, que no nècessariament ens hem de centrar en només una part del nostre món, si nó anar-les alimentant totes, nodrint-les de paciència i de confiança, perquè almenys en el meu cas, el temps ha fet que les persones es mereixin un lloc privilegiat a la meva llista de les persones que m'enduria a la fí del món. El temps fa crèixer la estima, el temps compartit.