Futur

Em dic Irene Jerez, i seré una futura pobre.

Ara per ara, amb disset anys, em mantenen els pares, i els cangurs que m’he anat buscant, així que, més o menys vaig fent el dia a dia, amb austeritat, però vaig fent. Sóc de la generació que es mira el futur amb por, que no sap què respondre quan els hi pregunten pel seu futur laboral. Futur laboral? És una broma? Futur de què? Realment sóc escèptica respecte al fet que les coses millorin tal com s’estan intentant canviar, la mentalitat d’aquesta societat hauria de patir un gir de 180 graus per tal d’evitar que la meva generació sigui la generació sense feina, sense casa i sense una vida digna.

Porto poca experiència laboral, tot i que d’esforç i ganes no me’n falten. Els estudis els porto notablement bé, i tinc molta predisposició a aprendre coses noves i a formar-me a nivell personal i moral. I doncs? Anys enrere hagués confiat que amb el nivell educatiu, i amb la predisposició, trobaria feina fàcilment i del que a mi m’agradaria treballar. Ara, confio en alguna cosa? No, de fet, em costa confiar fins i tot en els consells que se’ns donen als centres educatius: Que estudiï economia o administració d’empresa, que té sortida; que estudiï xinès, anglès , francès al màxim nivell i que sigui la millor en tot. Aquests consells a mi no em formen , no m’agraden. M’estan ensenyant a ser superior dins els estereotips capitalistes, dins el rànquing  i la lluita laboral. Però no ens ensenyen a ser cooperatius, a ser solidaris amb els altres “competidors” de la nostra generació. Em sento com un gladiador dins un circ romà, superant enemics amb els que he compartit vida, sobrevivint a molts combats, aferrant-me al sistema imposat pels de dalt, que se’m miren des de les grades i compten els segons que trigo en caure. Em fa por, el fet d’haver de trepitjar la resta per tal de trobar feina més endavant.

 I és que he arribat a una conclusió un pèl dràstica... D’aquí a uns anys per a poder treballar ens haurem de barallar amb tot Déu, i haurem de triar: O ser pobres econòmicament, o ser pobres moralment. Així que pel que veig, de totes maneres, seré pobre.

Ens han ensenyat a competir entre nosaltres, primer per les notes i concursos “chorres” durant la primària, per les beques a la ESO i el batxillerat ... Em tocarà , no competir, matar per trobar feina? De veritat volem això? Nens que aprenguin a competir , a “triunfar”. Una societat que imposa la llei del més fort, és una societat desigual per norma, i ara mateix estem superant els límits.  I em fa por, perquè el filtre laboral és reduït, perquè, ara, treballar ja ha esdevingut un privilegi, doncs quan a mi em toqui fer un cop de cap (que no falta gaire) no vull saber que suposarà treballar. Arribarà un punt en que per a poder treballar haurem de pagar i tot. I em fa por, sí, perquè m’il·lusiona el futur, però no aquest futur. La meva generació, sense casa, sense feina... Vull que almenys mantingui la dignitat. I la moralitat d’ajudar-nos entre nosaltres, de negar-nos a trepitjar els altres per a tirar endevant.