El temps just mentre un cigarro es consumeix.

I fumo un cigarro, perdo el temps, no, no el perdo. 

Mentre el cigarro es consumeix, al món passen mil coses, neixen milions de nens, moren milions i milions de persones, uns viuen la vida aliens a la fam, els altres viuen la fam aliens a la vida, el món es mou, i jo , quieta mentre fumo , observo: Primavera, el sol a la cortina d'una casa que no és meva, un somriure sorneguer, estúpid i feliç. 

En aquest moment milers de persones deuen estar somrient, quantes deuen estar estimant? En aquest moment quanta gent està gaudint del llit en companyia? Quanta gent gaudeix de la  felicitat? Em sento bé, feliç, i egoïsta. En aquest moment penso en tots aquells que avuí no somriuen, tots aquells que no troben motius per estimar, per ser feliços. Em sento egoïsta, però sé que el problema no és que jo sigui feliç, aqui fumantme un cigarro, el problema és que ser feliç hauria de ser un dret, i és una qualitat poc freqüent en moltes persones, a voltes també en mi.

En fi, m'he acabat el cigarro amb tanta reflexió, el sol rebota per les parets de la sala, pintades, precioses, bohemies. Sóc feliç, si, segurament... Perquè somric quan veig la porta entreoberta de la teva habitació. El món no s'atura, ni tan sols quan jo em paro a pensar, un cigarro es consumeix, amb el temps just en que tu et treus la roba, una persona cuina una truita, una altra plora, un pardal vola, i una tovallola oneja estesa a la terrassa. El cigarro es consumeix amb el temps just per a que pugui reflexionar, pensar , quin és el motiu que em fa avuí ser feliç. Un motiu amagat rere la porta entreoberta d'una habitació.