Reflexions als TMB

Un metro, a les set de la tarda, sintonitzant els amics de les arts a tot volum, les orelles enviant l'ordre al cervell de moure els peus al compàs de la música.

Miro al voltat, tothom enganxat als móbils, autòmats, maniquís vestits tots igual, teclejant, parlant , llegint... En fí, cadascú en el seu món. La dona de davant, que segur que té una cita, perquè tota maquillada s'esta tacant les ungles amb el pintallavis, de tant en tant aixeca la vista , mira al rellotge i fa cara de fàstic. L'home assegut al seu costat embafat pel perfum de la nerviosa, fa cara de cansat, pobre, parlant per telèfon, amb els ulls vidriosos dels badalls constants. En tots els vagons la imatge es repeteix, persones amb el cap cot, mirant a terra, als vicis, als peus, persones preocupades. Absents. Soles.

Cap a on ens porta aquest tren?

De debó creiem que sols canviarem el món? Creiem que tot està bé tal i com està? No farem res excepte seguir mirant-nos els peus com si fóssim estúpids? Com viuran els nostres fills? Com els mantindrem? Com collons podran somriure? Ells també competiran, però no com nosaltres; no per a aprovar unes oposicions, competiran a vida o mort. I és molt exigerat però qui ens diu que no? Sense sanitat, sense educació, sense justícia. Estem condemnats a fer un pas enrere? De debó? 

Tinc por. Disset anys, torno d'una residència d'avis, gent gran consumint-se esperant que els hi arribi la sentència, asseguts, sense pressa ni inquietuds, sense consciència de la magnitud del món que els envolta. Molts d'ells en un moment, van ser com nosaltres, callats, asseguts, porucs. Repetirem el cicle?

Tinc por. Disset anys, sense plans de futur. No vull competir, no estic d'acord amb el sistema educatiu ni amb tota aquesta merda (amb perdò) que em fan empassar constantment : "Triumfar, triumfar, triumfar" . Son professors o missatges subliminals amb potes: "Competir, competir, competir". No podem seguir així. Portem molts anys competint amb tot i tothom , en tots els nivells. I ha fructificat això? Ha donat un fruit del qual estiguem orgullosos? La resposta és no. Voleu canviar el sistema? Si? Doncs coopereu i no competiu, és la única manera de que tothom s'adoni que no s'està sol, que no som l'individualisme personificat. S'haurà de trencar amb moltes coses abans de canviar el sistema, jo ja he començat amb la primera, d'entrada al metro somric a tothom qui no està pendent dels vicis, dels peus, de la derrota.