Mai res es crema del tot.

I mires com balla la flama, i mires com moren,
poc a poc i un a un,
tot allò, tots els somnis, cadascun d'aquells que ara no són més que pes, dins les parpelles, tancades i obertes, que miren més lluny. 

I miren lluny, molt lluny, a un futur que mira de cara, i no gira l'esquena.
I miren lluny veient somriures enllà i llàgrimes tristes que no tornaran, senyal d'optimiste, estrany i enyorat.

I la flama crema, tant fort com aquest sentiment de no anar enlloc, de no moure't, de no avançar, de repetir sempre fins l'ínfim error.

I crema, neix llum de cada error al que dic adéu, de cada pes, que marxa amb el fum. Sé que tornará, perquè cap dels errors, per ser més error deixaré d'estimar. I marxa la flama, i marxa el fum, i cauen les parpelles que miren més lluny.

I hi ha un nou brot de les cendres, que caurà a les flames d'aquí a un futur, perquè per avançar cal mirar com balla la flama, cal veure somnis i errors morir un a un, i tornar a nèixer sorgint del fum.