Un oasi.

Un oasi, on res no s'atura, on el món no es para, no espera. Un oasi on tot passa, però tranquilament, on el rellotge atura les presses, on el cel no es diferencia del mar i fa etern l'horitzó dels dies d'estiu, on les rutes d'orenetes es difuminen poc a poc. Tot sembla etern allà, etern i impassible, inamovible. Tot passa i torna, tot esdevé un cicle, que passa entre el fred i la calor, la llum i la foscor. Un cicle de proximitat i llunyania, un cicle on tot gira, però hi ha coses que no canvien, que es mantenen sempre igual. Que sempre són allà i no deixaran de ser-hi. Coses que continuaran enterrades a la sorra, com petits tresors, que fa falta descobrir i redescobrir dia dia poc a poc. Coses que constantment em recorden que existeix un petit oasi , cada cop més gran, on es veu tot més senzill, on existeix tot, on existim nosaltres.