De balcó a balcó

A mi, que tant necessàries se'm fan les paraules, les frases, el seu simbolisme. M'ha costat d'entendre. Sí, ho sé, que a vegades, un gest, un somriure són més que suficients. M'ha fet falta una tarda de dimarts, al sol de primavera quasi estiu. M'has fet falta tu, petit nen del balcó de davant, petit, expressiu, analfabet.

Sense paraules m'has fet entendre, que estaves content de veure'm, dient coses inintel·ligibles, m'has cridat l'atenció i has somrigut quan has vist que jo, asseguda i seriosa et deia hola. Cap mena de sentit tenia el fet que jo et parlés, tu t'has quedat immutable davant  les meves inútils paraules. Fins que no he somrigut no ha aparegut cap  indici de connexió, i llavors tot de gestos: Tu m'imitaves, jo t'imitava, quan veies que no estava pendent, m'has cridat, i llavors miraves enlaire, i ho he fet jo. I m'has ensenyat una petita papallona que passava totalment desapercebuda entre els colors de la ciutat. 

M'has ensenyat un somriure innocent, d'aquells que ara costen de trobar, despreocupat. I m'ha tranquilitzat, la teva bona fe, els teus jocs de balcó en balcó. Les teves ànsies d'apropar-te amb la petita maneta de color de cafè, jo he allargat la meva, i t'he tingut a prop, a molts metres, però a prop. En fi, gràcies petit nen del somriure innocent. Demà a la tarda tornaré a ser al balcó. Espero que innocentment tornis a sortir gatejant a jugar fora, al balcó brut, empolsegat i ple de trastos, espero que em regalis un altre somriure i cridis esperant gestos, no paraules. I m'ensanyis a veure el món més amable, més tendre, més expressiu, més senzill.