Món.

Ho sento, ho sento, ho sento... No paro de repetir-me dins el cap aquestes paraules, m'ha pujat la adrenalina, m'estava posant nerviosa, no sé com ha passat, no sé perquè ho he fet, em sap greu, i em fa ràbia haver actuat així... Perdona'm, perdona'm , perdona'm! 

Em sap tant de greu, em fa tant mal, només pensar que és indirectament proporcional l'esforç que faig per apropar-me a tu, i com mica a mica te'm distancio més, m'estresso. Em preocupes, em preocupo. No sé perquè ho he fet... 

Com t'he pogut fer això?Com he sigut capaç?  

Em desespero, no puc, no sé com tornar-te a tenir a prop, com fer que deixis d'estar a la meva ombra que et deixis de  sentir-te una ombra, un doble meu ... Si ets la cosa més important que tinc, "joder"! Com t'ho he pogut fer?Com he pogut? No m'ho perdonaré mai, no m'ho perdonaràs mai... I no sé com dir-te que ho sento, ara ja et sento tant lluny... Ets lluny? Lluny de mi i del meu món... No pot ser, jo volia arreglar-ho i que tornessim a ser com nens petits que juguen junts a qualsevol tonteria i en qualsevol moment, volia tornar al punt de partida, sense ombres, sense rencors, sense odi. Volia tornar a començar, vull tornar a començar, altre cop... Abans que la mort ens jugui una mala passada.

Tinc por, l'altre dia plorava, el dia que, estúpid, el destí decideixi separar-nos, m'en penediré tant de totes les malespassades que t'he fet, que segurament els moments feliços desapareixeran sota la boira. Em preocupa, volia omplir encara més moments feliços, més instants. I és que el moment de separar-nos no deixa de martiritzar-me, encara no ha arribat, però sé que no hi podré fer front. Com pot suportar algú el pes de perdre la persona més important del seu món? Encara no ho sé, però no sé com fer-hi fornt, no ho sé, i m'estresso i per això t'he fet el que t'he fet, veia que t'allunyaves, fins i tot quan el destí capritxòs encara no havia decidit regalar-te l'adèu. Em sap greu, em sap greu... 

I el que em fa més ràbia després de tot, és que no sóc capaç d'acceptar-ho, de dir-t'ho , de dir-te que m'importes, que no m'és igual que facis, que penso que ets deu mil milions de vegades millor que jo! Més bona persona, almenys... I em fa ràbia no dir-t'ho perquè deus pensar tot al contrari del que és... I em fa ràbia no demostrar-t'ho perquè estúpida , sempre em centro en tot allò que no m'he de centrar, i et demano perdò per tot això, i et dic que t'estimo, i que m'agradaria veure't feliç cada dia de la teva petita vida... Perquè després de tot, ets la persona que m'enduria a la fí del món.