Esclaus.

No hi ha llibertat. La llibertat absoluta és impossible, la llibertat parcial és cada cop més difícil...
Les meves paraules passen per un filtre abans de ser escrites, un filtre que contempla la possibilitat de que aquestes paraules, per sinceres i úniques, siguin utilitzades en la meva contra, que se'm jutgi per dir què collons em passa pel cap, que se'm jutgi per l'etiqueta que m'han posat i no per com em defineixo a mi mateixa. Em fa gràcia, ens vanagloriem de ser una societat lliure, però cada vegada ens veiem més obstaculitzats per aquesta mateixa societat. Una societat en que un sol gest teu, pot ser interpretat de mil maneres, i mai de la manera correcta. On importa més què fas, on vas i amb qui vas, que no pas el perquè de totes les coses que mouen el teu món. Està bé, seguim vivint pendents de la opinió de la resta del món, poc a poc ens tronarem esclaus.

 La llibertat és una metàfora, neixem esclaus de l'amor, vivim esclaus de l'error, i morim esclaus de la soledat. Jo m'he decidit a escapar com pugui, a fer una llibertat a la meva manera, que la gent parli de mi, que em jutgi, els convido a jutjar la meva llibertat, a veure si m'agafen. I així doncs intentar aconseguir que  les crítiques destructives no em tallin les ales, que  pugui volar sense necessitat de saber la opinió d'altres persones, que pugui experimentar el món a la meva manera i ser només esclava de tres coses: L'amor, l'error i la soledat.