Ales

Em faré unes ales, de paper o de cartró, si pot ser de roba, de colors , molts colors o negra, de dol. Unes ales grans , que ningú me les pugui tallar, lligar , trencar, les lligaré amb filferro, la meva última presó. Escriuré a les plomes de paper tot allò que volia fer i no ha pogut ser, escriuré frases filosófiques per si allà dalt, a mig vol, algú m'entén. Brodaré a les plomes de roba tots aquells que m'he estimat, perquè segurament seràn les últimes en cremar-se amb les flames del sol. Al filferro hi penjaré tot allò que m'enduré a la fi del món, els meus dibuixos, que m'entenen millor que ningú, alguna carta , alguna fotografia, poca cosa. Amb les ales fetes i estúpidament decorades pujaré al lloc més alt, em fumaré un cigarro amb apacible i estúpida tranquil·litat, venceré amb aparent força de voluntat el meu vertigen, i pujaré el mur, que em separa de la estúpida, dura, cruel i insuportable realitat. M'ofegaré amb l'oxigen em matarà l'aire i em salvarà el fum del cigarro, que dins les neurones integrarà la tranquil·litat del suïcida abans de fer el seu últim pas. No comprobaré la aerodinàmica de les ales, no en sé i m'és igual. I sé que ningú m'estarà mirant, per variar, m'és igual, els ocells em tindran enveja , perquè despres de tot , ells tampoc són lliures. Miraré el cel, serà el capvespre, el cel vermell i pluja al mar, a l'horitzó, llençaré el cigarro al buit, i no, no miraré avall, perquè  sota els peus ja no m'hi quedarà res, dalt del mur, faré un pas, i notaré un nus a l'estòmac, i una llàgrima freda, i em deixaré caure, sense cridar, concentrada, enganyada i desenganyada, esperant que les ales funcionin , sabent que no ho faràn.
I seré finalment un ocell més, vençut per la gravetat, caient al buit, al costat del cigarro i de la pluja que ja haurà arribat a on seré jo. Lliure, al buit, amb les ales que mai aixecaran el vol.