Necessito ser necessària. És egoïsta?

Naif, infantil... M'haurien pogut dir el que volguessin , que jo haguès seguit saltant als bassals de pluja com una nena petita, i és que hi ha moments en que em sento especial, en que portar la contrària em diverteix: Mirar el cel una tarda de febrer quan veus tothom abrigat i gris , mirant a terra atrafegat; saltar de bassal en bassal els dies que plou; saludar desconeguts, acceptar caramels, somriure als del bus turístic... I és avuí un dia d'aquets , en què, realment no estàs bé per algun motiu, depressiu, destructiu, intuïtiu, tan se val, i és en dies com avuí en que m'agrada sortir amb una jersei prim i veure tothom abrigat fins a les orelles, i sentir el fred, sentir-me viva, adonar-me que per un segon sóc especial, diferent a tots els maniquís que m'envolten, i que diguin el que vulguin, però en dies com aquests en que potser em sento una mica bastant sola en multitud, mediocre en excepcionalitat, és en aquests dies, en els que dibuixo el somriure més gran per amagar les ganes de fer-me fum, en els que em torno nena, perquè de tan en tan em va bé, sentir el fred, sentir-me viva, sentir-me especial, única i irrepetible, irremplaçable al cor d'aquells qui m'estimo i que en aquests dies no són al meu costat pel motiu que sigui. I em sento viva, amb el fred que cala fons i que m'activa i em diu: Viu! Salta! Mou-te! No et paris! No t'estanquis! 

I tot i així..  Hi ha moments en que tot em cau a terra, en que se'm faria necessària una trucada, o una abraçada, qualsevol tonteria , de qualsevol persona, millor no especificar. Algu que em digui a cau d'orella o que em cridi des de metres lluny : Et necessito.