Constel·lacions

El pinzell, fi, suau, ressegueix la pell, de gallina, freda, va creant línies rectes, corves, ressegueix la forma del cos, sense més, sense pressa. I ajunta una per una les pigues, baixant de la galta al coll, del coll a l'esquena, de l'esquena al braç, del braç al pit, del pit al melic, creant caminets que, poc a poc, van creant allò que es torna un món, un entremat d'unions, unions de pigues, d'experiències, de records, i el pinzell va creant sense pressa constel·lacions, al cos fred ple de pigues que s'admira de la magnitud de les coses, de les cantitats d'unions, de vincles , de nexes... Hi ha pigues petites, signifiquen menys però segueixen sent importants, i pigues més grans, que, indiscutiblement , des del moment que van sorgir l'han identificat. Aquestes són el centre de petites constel·lacions o són essencials per a definir la més gran constel·lació. I el cos , es mira a si mateix i s'adona, entre constel·lacions, unides, brillants, candents, marcades a foc, en la ment, que sense aquestes línies de pintura, moltes parts de si mateix perdrien sentit... I deixa, tedrement, que el pinzell imaginari segueixi unint i creant constel·lacions, unint i creant vida, sense permetre que cap piga desapareixi, que cap piga deixi de formar part d'una constel·lació, indispensable, necessària.