Indiferència, indispensable?

Sempre he pensat, prefereixo una bofetada a ser indiferent. Ho prefereixo. Prefereixo odi, ràbia, pena, compassió. Qualsevol cosa, qualsevol emoció que demostri que existeixo. Qualsevol paraula amb més d'una síl·laba, qualsevol frase amb més d'una paraula: Encara que sigui una paraula que digui que no hi haurà més frases, més paraules. 

M'és igual. Tot menys indiferència, tot menys això. Prefereixo silenci, sempre i quant em demostri que no sóc indiferent. 

Sempre he tingut por a la indiferència, sempre. I sempre la tindré. És el pitjor que pots sentir o et pot inspirar una persona, ho sé. I per això em dol. I a mi el dolor no em fa indiferent, em fa silenciosa. I no, no demano, com es pot veure, ni estima, ni amor...No obligo a sentir res positiu cap a mi, però siusplau, almenys, ni que sigui, negatiu. És estúpid però em conformo. Prefereixo negativitat, la contrarrestaré. Positivitat, la estimaré i valoraré. Però davant la indiferència, em tornaré impotent, silenciosa. Ho sé, perquè simplement em recorda la ignorància, la no-necessitat d'una existència. I no vull, egoïstament, com tothom, no existir. 

Espero que la indiferència sigui temporal, i que es trenqui el silenci i els monosíl·labs quan això passi, encara que sigui per dir un: Hola tros de gilipolles. 

M'és igual. Em conformo, em conformo. Perquè ser indiferent per a algú, que és important, és com perdre un tros de món que et pertany, com si et treguèssin aire, com si et faltes l'aigua, com si en mig d'una paraula hi faltés una lletra. Indispensable.