Cansats de crear

Una olor no se'm treu del cap. I un gust, del paladar. I un incòmode nus a la panxa, que no hi ha manera de treure'm de sobre. Se'm regira tot, quan tanco el ulls. Parar-me a pensar on parava fa un mes, on parava fa sis, on parava fa un any. I adonar-me que llavors, creia tenir més proximes moltes coses, que ara faltant, em fan nusos a la gola, i no em deixen parlar. I noto les mans buides, d'allò que tant havia desitjat, i penso que el gust amarg llengua avall és un aspre comiat. Un comiat d'allò que em vaig esforçar a crear, del no res, del tot, i que ara se'n va. Simplement, no hi ha més, no hi ha estat, potser si. Però no em vull esforçar a forçar-me a crear. No crearé res més, no buscaré fer màgia, la màgia no existeix. No perdré el temps en crear el no-res. 

Simplement : "El que hagi de ser, será".