Traeixes si obres la capsa de Pandora, de les ombres dels meus somnis.

Ha sigut suficient un text, de fa molt temps, en un racó d'ombres, polsós, oblidat. Per a fer trontollar el paper creat en poc més d'una setmana, el paper decidit i establert que vull representar, el paper que m'he creat a mida per tal de no patir, de no fer mal, a la vegada. Un sol text, l'últim que resta de tot allò. Un sol text, l'últim, crec, en que va quedar escrita amb un últim deix de valor, la ombra de la qüestió, els sentiments , la veritat.
M'he adonat que no hi ha res que em pugui fer tant mal i refugiar a la vegada. La meva arma, les paraules, feta servir en mans del meu pitjor enemic, i a la vegada el meu millor somni fins ara.

Quina putada, si , que trontolli ara tot, quan m'havia refredat amb paciència i dosis de dolorós realisme. I saber que simplement he estat jo, qui voluntàriament ho ha fet trontollar en obrir la capsa de pandora de les ombres dels meus somnis, o malsons, qui sap, em fa sentir patètica i incoherent. I és que no vull cap reducte de dubte en les meves decisions, vull ser coherent, per una vegada. M'he deixat vèncer aquest cop només. Però no ho faré. No vull tornar a ser un moldejable tros de fang, que es deixa impactar i canviar per l'exterior, que es deixa fondre en la calor i refredar a l'hivern, cada dos dies, dos segons, cada tres mesos. Vull tenir enteresa i maduresa suficient, com per poder afrontar una realitat, i fins llavors faré un paper, que no sóc, o potser sí. Però que principalment m'és necessari. I obriré la capsa de pandora de tan en tan, d'amagat, quan no em vegi ningú, ni tan sols jo. Per què si la obro em traeixo a mi, i a la meva ombra, si és que en tinc.