Un any més.

El principi del final, el final del principi... Que més dona, un dia amunt, un dia avall, dos anys , tres , quatre dies... El temps passa.

Podriem batejar aquest any com... Un any d'autoconeixement, d'aclarir les coses, d' enredar-les encara més, un any digne d'admirar, per molts motius, un any bipolar i feliç, amb moments de tristesa estúpida, compensats i eclipsats pels somriures, un any de mirar la lluna i somriure, un any bohemi i artístic, un any ben aprofitat, un any molt sentit , i molt plorat, també molt viscut. Un any del que m'emporto una gran capsa de records, alguns més especials que d'altres, alguns inoblidables, records que a hores d'ara encara em posen la pell de gallina. Records que són aquí, i aquí es queden! 

Bon 2012 a tothom ! I si de debó és l'últim any (jaja) que sigui el nostre any! 

Un figurant

Podria escriure, un guió de pel·lícula, amb un inici tendre, una trama dramàtica i complicada, i un final feliç. Però tot això ja està molt vist. La meva pel·lícula tindria principi, i final, un final obert a noves portes, i una trama complicada que pel que veig no tothom pot suportar, i no tothom la veu igual d'enrabassada que la veig jo, hi hauria personatges que no encaixarien a la història, o potser un figurant, que assegut en una taula de bar dirà una mica per sobre quatre línies, que serien indispensables i marcaran al protagonista. Serà un d'aquells amors que hi ha en les pel·lícules, dels que ningú se'n adona i que són al guió, però no s'han gravat per motius que mai s'arribaran a comprendre, un figurant que s'estimava al protagonista, però que tot i així, resignat havia d'acceptar que no tenia diàleg suficient per ser reconegut de cara al públic. Un figurant, que assegut a la barra del bar prenent un suc, li diria al protagonista, així per sobre: "Oh, tens un somriure molt interessant, com el de la Monalisa." i giraria cua, al haver acabat les poques paraules que podia dir.

Les coses com són.

Vull ser guitarra.

Acarícies les cordes, com si de la cosa més feble, més tendra estiguessin fetes. Vull ser cordes. Tot reacciona al teu tacte, notes, música. Vull ser música a les teves orelles. Somrius, cómplice, sabent que algú t'escolta, i et mira, amb una mica d'expectació. I somrius quan veus que et mira, i llavors mous el cap al mateix ritme en que acaricíes les cordes, vull ser guitarra. N'adores el tacte càlid, i et deixes anar, i ets tu, i la guitarra és allà únicament per a tu. Vull ser guitarra. Vull ser allò que et permeti ser tu, allò que et permeti sentir, dir, somriure, confiar... M'agradaria pujar a la lluna i passar anys allà dibuixant entre estels el que em transmets quan ets tu, el que em transmet la teva música, la teva mirada, el teu somriure, accel·lerats pels plaers de les cordes i la música de la teva guitarra, la única guitarra que sota l'efecte de les teves mans em podria arrencar un somriure allà dalt, a la lluna. Veient el món, sense permetre que res interferís. Et dibuixaria, i no m'en cansaria mai, un joc de curves, un joc benerable, inocent, d'amor ( almenys per part meva), un joc de música, i tinta, de colors descolorits, de somriures, de somriures allà a dalt la lluna mentre toques la guitarra. Allà sóc jo ara, quan somio.

Ni contigo ni sin ti.

Tinc por, tancada en mi, tinc por , m'atemoritza tenir notícies teves , m'atemoritza saber que tot et va bé, sense mi.  Tinc por de quedar-me lligada per sempre , lligada per sempre a aquesta dolça dependència, a aquesta dolça i amarga a la vegada, esperança. Tinc por de continuar sempre en aquesta presó que m'he fet a mida, on qualsevol paraula teva hi ressona tan fort que m'obliga a tapar-me les orelles, tinc por a quedar-me , veient com darrere les reixes tu , fas la teva vida, amb la clau a la butxaca, sense seure al meu costat, a fer-me companyia, i ja m'esta bé, assaborir la derrota una mica, i ja m'esta bé , tastar la imperfecció de la vida, i patir una mica, i si t'he de dir la veritat , no estic malament, no, m'agrada, perquè tota dependència demostra que vas existir, tot record demostra que va haver-hi temps millors. 

 I em costa viure a la presó, però si en surto, tinc por de perdre'm , tot i que tinc molt clar que ara per ara, faci el que faci , i per molt mal que em faci , no avançaràs amb mi. I em fa mal, haver d'avançar sola, quan tenia previst fer-me gran al teu costat, de la manera que fós, no necessàriament de la manera que més m'agradés.

Matins de Nadal

És Nadal, em miro al mirall somric, algú m'abraça per darrere, i em recorda el meu primer Nadal, llavors em giro, i veig les meves celles , les meves mans, la meva mare, somric. Al darrere el nen clavat a mi es mira el patinet nou com si fós or, o una solució a la crisi, tan se val, somric, i llavors , renyant al meu germà, l'home, dur, i seriós en aparença, més sentimental que mai, amb un somriure a la cara, un somriure com el meu el del meu pare, és un dia de somriures el Nadal, i això ens recorda que , tot i que hi faltin somriures, en venen de nous, que tot i que trobis a faltar algú , el buit s'omple d'altres maneres, encara que només siguin aquests petits instants , dels matins dels dies de Nadal.

Quan somrius.

És una tonteria, però saps que m'agradaria ara? Passejar sota les llums dels carrers, passar un nadal amb tu. Sempre he pensat que depen de com, el nadal pot ser la época més maca del món, o la més solitària. Tot i que no depen de que facis , de si vas a passejar sota les llums dels carrers, de si et passes el dia al sofa, de si menges molt, no depen de què sinò d'amb qui ho fas, tot això, si la persona és important. Si, tinc ganes que sigui nadal encara que doni peu als somnis, a l'esperança i a qualsevol tonteria digna d'un conte de fades, quines xorrades.

http://www.youtube.com/watch?v=14hmLEs0u-8

Kamikaze's live!

A vegades , el mal que et fa estimar, sentir, patir et fa sentir viu, et fa valorar allò que no tens, et fa valorar allò que poseeixes i allò que no. No et tinc, et valoro, suposo que més que abans, però no menys que d'aquí a dos dies, ni d'aquí un o dos anys. No et tinc, i suposo que això no és el que més m'ofusca. Suposo que el que em bloqueja, és no haver donat suficient, i saber que segurament, ara, al ser-ne conscient si que ho faria, però com he dit abans ja no et tinc. Oh sí, oitant , és una putada, i hi dono voltes, i ho escric de mil maneres en un full que mai llegiràs, per que ja no et tinc, i l'he escrit de la manera més maca, més preciosa, perquè com en tots els casos en que t'implica a tu , mentre t'impliqui es mereix la mes gran de les belleses, es mereix una pérdua de temps infinita, bé una perdua en el no res.
I em dic: "oh, si nena, s'ha acabat el joc i la que has perdut ets tu". Però és maco perdre depén de cop, perquè, ha fet, potser, que t'estimi més que abans, i que ho entengui de manera diferent.  Si no volies sentir això , em sap greu :Fote't, es la crua realitat, i per un cop la dic sense embuts, no seré bona persona, si hi ha conseqüències que hi siguin. I sigues feliç, de tot cor, res es perd, tot es transforma. Pot ser que ja no et tingui, però la marca hi és i aquí es queda.

Els contes de la Mar, dins de la banyera.

Históries de sirenes, i pops, petxines, taurons,

 fades que des de la lluna t'envien petons.

I un pescador que llença l'ham a la sirena,

dins l'aigua ensabonada de la banyera.

I un àneguet groc que flota, i no s'enfonsa mai,

i al voltant una barqueta, en el mar de mirall.

I peixos de molts colors, que neden al teu voltant,

un altre conte que t'he anat explicant.

Tot s'ajunta ara de cop, dins d'un record,

creat amb imaginació, entre aigua i vapor.

Entre núvols nascuts de l'escalfor,

de l'aigua que cau de l'aixeta amb furor.

I tu poses el cap a l'aigua, i tanques els ulls,

i tancats els ulls, t'imagines entre esculls:

Nadant entre sirenes, i dofins, balenes

de molts colors, entre verdes algues,

D'altres mons, desconeguts,

on la norma es somiar i riure sense embuts,

on tot es regeix per la confiança i la dolçor,

on el pitjor pecat es créixer sense conéixer 

                                     l'amor. 

Instint de supervivéncia.

Camino, arrossegant els peus, ja no desitjo trobar ningú, no desitjo evitar ningú tampoc, faig el meu camí, i hipócrita somric. No sé perquè, no hi ha perquè, no vull de fet. Però el meu cos, acostumat a emmascarar els meus sentiments, se'ls apodera i els transforma. Així que si algú em pregunta el perquè al meu somriure, no tinc més remei que respondre: "Per que estic feta una merda!" I seguir somrient... Autocompassió? No. Realisme? Tampoc, si que fa riure el motiu que em fa estar com una merda, fa pena, fa pena pensar fins a quin punt m'he complicat tant les coses, quan les haguès pogut fer més sencilles, més fàcils. I que tot haguès anat bé, que haguès pogut arribar al futur que m'esperava. I ara, somric, idiota per aquest present que em toca viure, el qual no em depara cap futur que m'il·lusioni, cap trucada, cap missatge , cap petò, cap res. No cap res en aquest cap, ni tant sols caben les llàgrimes, i per això somric, perquè el meu cervell s'ha quedat estúpid i inútil, i abans de patir decideix somriure hipócritament, suposo que és instint... Instint de supervivéncia, almenys si el cor està malament, que la resta de la gent no sàpiga que ets débil, somriu com una estúpida, va! Somriu! I em miro al mirall i m'adono, que quan un somriure no és sincer fa qualsevol persona la més lletja del món.

Silenci

La paraula és : silenci, com sempre. Una paraula que trenca allò que representa, que aparenta allò que no és. És la màxima expressió de la humanitat, la hipocresia, sentir allò que no fas i no fer allò que sents. Ser allò que creus o no creure en allò que ets.

No hi ha res.

Fuma, a la porta, quieta, l'aire calent l'atrapa quan algu traspassa la porta, pero no triga en tornar el fred. Veu darrere el vidre de la finestra com parelles es miren sense que el món importi el més mínim, veu amor entre la llum ténue del bar, i les copes, i els aperitius, veu somriures, veu mirades, ho veu tot, però no sent res del que veu, els sentiments són a dins, i hauria de passar la porta per sentir alguna cosa , però no pot.
Entrar dins el bar, seria recordar tot allò que no té, els sentiments no ajuden, així que estupida, somriu per tot allò que ja no serà, li fa mal mirar dins el bar i veure que tothom fa veure que és feliç, ella ara no pot.
I es gira, i es queda arrepenjada a la porta al costat de la carta de menús, que diu: " de primer plat música jazz, de segon nostàlgia i de postres resignació".
S'acaba el cigarro, mira al cel, neva , ni tan sols una gran manta podria solucionar el fred permanent que du a dins, que més dóna, és maco que nevi, així el temps es sintonitza amb tu. I mira com neva, i com cau tot a poc a poc, pel seu propi pes, cau el record, cau l'amor, cau el comiat, i cau la por. I quan li ha caigut tot el món a terra, es lia un altre cigarro, se'l posa la boca, encén l'encenedor que està agonitzant amb el poc gas que queda, i pren foc al cigarret, que altre cop comença a consumir-se com tot el món, com tot.
Una mà a la butxaca de la jaqueta verda , que abans abrigava tant , i ara ja no té cap mena d'escalfor, l'altre aguanta el cigarro, quan els llavis no poden sostenir res, són fràgils, també, com ella. I amb la mà a la butxaca, i el cigarro als llavis, fa una passa, mira enrere i deixa tota l'escalfor en la qual tenia l'esperança d'entrar tard o d'hora, marxa, allà no la volen, ho entén.
 Però no tornarà , no vol fer sentir incòmodes els enamorats del bar, que aliens a la resta del món s'estimaven sota la mirada de la envejosa noia.
I marxa, amb una llàgrima que no vol caure i que se li congela al llagrimal, amb les mans a les butxaques, el cigarro als llavis, el món a terra i totalment consumida per l'esforç en un no-res. I marxa, marxa, no crec que torni mai més. Ara ja no hi ha música jazz, no hi ha res.

Por

Por, tinc por de moltes coses, però suposo que el que em fa més por és la veritat, la veritat em fa molta por, i ara m'hi enfronto de cara, potser es veritat, que hi ha coses que per molt que es vulguin... No poden ser. Segueixo amb por, això no em soluciona res.

La meva manera "controlada" d'estimar-te sempre.

Des del minut zero, al meu cap la il·lusió es va concentrar en fer-te feliç. I serà així. I tot i que ara em costi tenir-te lluny, deixar d'escriure, "deixar" de sentir, és millor, no ens hem equivocat, estaré bé, creu-me, sempre i quant siguis feliç. Ja sé que es poc, que no hem acabat de realitzar allò que voliem, que ens costarà, que només tindrem paraules que dissimularan la absència però senyalaran la distància. Que tot canviarà a partir d'ara i ens sentirem més i ens sentirem més lluny, però creume, quan dic en veu molt baixa , que t'estimo, a la meva manera, però t'estimo, més que mai, com sempre. 

Quan somriguis no et sentis culpable, ni cap mena de tonteria per l'estil, quan somriguis, jo somriure estúpidament a l'altra punta del món si fa falta l'oblit, al teu costat si el temps posa les coses al seu lloc, però somriure, per que voler-te fer feliç no és res més que la meva manera "controlada" d'estimar-te sempre, sempre. I així doncs , quan se't escapi un d'aquells somriures tan intensos, tan macos i especials, t'estaré estimant a la meva manera, o això es la meva manera de veure aquest lligam del que em costarà desfer-me i del que no me'n vull desfer. 

Un petó, i una mega abraçada. I per favor..Sigues feliç cony! :J

Un 20 de Novembre fred.

I tot i que sabem que no podem, ens exigim el màxim. Abraçades sota el fred de novembre, petons al coll, paraules maques, somnis erótics, mans que busquen desig però no el troben, llavis que busquen amor i no el troben, però no perquè no vulguin, sinò perquè no poden. I dies que esdevenen el principi d'un compte enrere massa llarg. No crec que pugui esperar. El meu cap et demana a crits, els meus llavis et desitgen, el meu cos et vol, els meus ulls et somien desperts, les meves mans volen el tacte de la pell, el meu nas la teva olor, la meva llengua vol acidesa dolça...
El temps canviarà moltes coses, però no la manera "controlada" que tinc d'estimar-te sempre.




Paraules de diàri 20 de novembre 2011

El que val la pena de veritat.

I és que ja me'n he adonat, del que val la pena de veritat. M'és igual, tot el que impliqui, no te preu la felicitat.

http://www.youtube.com/watch?v=kKh-BvEBg5k

Aire

Sentir l'aire a l'orella, un aire calent que revela que tens els llavis d'una altra persona molt a prop, massa a prop, massa a prop com per reprimir un somriure, massa a prop com per ser capaç de reaccionar i fer allò que més ganes tens de fer, i et quedes de pedra, amb l'alé a l'orella, baixant pel coll, i sense arribar a entendre perquè continues amb la boca oberta i els ulls tancats, sense moure un múscul, imaginant tot el que aquests llavis poden arribar a encendre dins teu.

La vida és un joc.

És un joc difícil, a vegades em perdo, no sé si jugo sola, o acompanyada, no sé què es guanya, si es pot guanyar, sí que sé que puc perdre, però encara no em sé les normes, no sé jugar. Amb dubtes, tan se val les normes perdràs igual. I la veritat és que ja no sé ni a quin joc jugo jo. No hi ha joc, hi ha vida, però la vida és un joc. Aposto o no?

Sota l'edredon.

Tanco els ulls, allà sota, fa calor i el tacte suau dels llençols és agradable, els cabells cauen enredats rere l'espatlla cauen adormits abans que jo, les mans acaricien les suaus estrelles dibuixades al llençol, el tacte del cotó, l'olor de suavitzant, i el fred al peu que s'ha escapat de la protecció que li oferia l'edredon. Noto la respiració escampant-se dins el llençol, i tornant a mi. Noto el fred al peu i l'escalfor a les galtes, i el tacte, i escolto la respiració d'algú, ficat en el meu món, vull notar al seu costat el tacte de la pell. Un altre tipus d'escalfor.

Sóc com una espècie de gel que té sentiments i que es fon.

I és que per enèsima vegada, en que no somio, no deixo de somiar. I penso que vull deixar de pensar tant, i sento que vull deixar-me sentir més. I valoro que hi ha moltes coses que no m'atreveixo a valorar de debó, per por a perdre. I llavors , com si em donés seguretat, vida, protecció, m'amago sota la meva capa de gel d'hivern que costa de trencar, i allà a dins els remordiments em maten d'haver-me protegit en comptes d'arriscar, perquè ja ho sé jo, que és igual què resulti al final, el que toca és apostar, encara que el joc sigui llarg, i difícil d'entendre. He après a jugar poc a poc. Però amb tanta capa de gel no acabo de percebre del tot, de sentir del tot. Sort que per qualsevol gel sempre hi ha una escalfor que el fon.

Compte enrere.

15 mesos, 458 dies, 10992 hores, 659520 minuts, 39571200 segons, aproximadament tot. Em sembla molt temps per esperar. Però val la pena, esperar d'això n'estic segura que val la pena, segurissima, sinó no haguès perdut el temps en calcular-ho, ni perdria el temps a partir d'ara en comptar els dies, i anar baixant poc a poc una barrera infranquejable, fàcil de travessar per depen qui. Amb qui m'assauré en un banc veient passar el temps, sense cap mena de problema fins que el comptador es posi al zero.  Espero que no faci massa fred.

Si no vols caldo...

Dubtes, quin fàstic de paraula, quin fàstic.
Por, és una paraula fastigosa també.
Nostàlgia, és una paraula dolça a vegades, però d'altres fa més por que la pròpia por.
I tot barrejat... Ja és la sensació més fastigosa del món, més despreciable. I ara tot barrejat dins meu com en una olla de sopa, o de quasevol cosa calenta, que crema la llengua i no et deixa parlar, que baixa coll avall cremante per dins, que trist, em sembla que a partir d'ara ja no m'agradaran les sopes. Les sopes , pobres, tot barrejades, dissimulant el gust de la carn o qualsevol altre cosa, aigualides, i molts cops, sosses, dins d'una olla a pressió que bull, i que si es vessa, pot repercutir a qualsevol al que li caigui a sobre, no vull posar les altres persones a l'abast de les meves olles fastigoses, i a vegades se'm fa inevitable, com ja diuen: Si no vols caldo... Tres tasses.

Vulnerable

La pell blanca, cabells foscos, molt foscos, i la mirada perduda, les galtes que envermelleixen fàcilment, ara blanques també, i s'agafa el cos amb força sota l'aigua, ha d'anar amb compte, perque ella és dèbil, no és valenta en absolut. És vulnerable, sota la capa de duresa que només es treu quan és dins el silenci inmens de l'aigua, o dins la suau remor dels sentiments. Té por, no és prou valenta a vegades. I això l'espanta.

No busquis una sortida, viu el laberint.

Busco una sortida, entre les cordes d'una guitarra, entre el tacte de la fusta. Busco una sortida, entre les pestanyes i cada un dels colors dels meus ulls negres. Busco una sortida prop de l'entrada, lluny de la realitat. Prop del record lluny del passat. Busco una sortida dolça i àcida, un pèl amarga potser també. Busco una sortida entre gotes de pluja seques, entre fulles que ballen a terra, entre somnis desperts. Busco una sortida que no trobo, una sortida que no existeix. Busco una sortida del laberint en què visc, i de cop, el tacte d'una porta em recorda que sortir es entrar i entrar és sortir. Que la única manera de sortir , és entrar. I que la sortida és no buscar la sortida.

Somnis

Llum de lluna,

mar, barquetes i sirenes,

bombolles de sabo, que exploten:

Somni.

Somriure, petons,

de cop soledat,

abraçada, reconciliació:

Somni.

Foc per dins,

gel calent al cor,

aigua al ulls, somriures als llavis: 

Somni.

Atrapa-somnis que gira,

rellotge, el temps passa,

i la vida ho mira i somriu:

Somni.

I desperto, entre llençols suaus,

sota l'atrapa-somnis,

entre bombolles de sabó.

Somric.

Filosofia de vida

Nada se pierde, todo se transforma. Y lo sé, y me encanta, saber que todo viene, se va y vuelve, no cuando esperamos, ni tampoco tiene porque ser de la forma en que queremos que vuelva, pero vuelve, y esto es realmente lo que importa. Saber que nada es inutil, nada es en vano, y nada desaparece, se pierde o se anula, simplemente: Nada se pierde, todo se transforma.

Distant.

I obro la gran finestra de la meva cuina, t'en recordes que gran que és? I obro la nevera buscant alguna cosa amb dosi extra de cafeïna, o sucre, alguna cosa que em desperti del permanent estat en el no-res. Ni cafè, ni xocolata, ni galetes de les que tant m'agraden, ja saps quines. Res , així que altre cop em resigno, buscant alguna cosa que almenys m'inciti a canviar el meu estat de no fer res, a veure si menjo una mica. Trobo una poma, no m'agrada , ja saps que prefereixo els nespres o les cireres, o un suc de llimona, pero no tinc res d'això a casa ni a mil quilòmetres lluny, no és època de coses dolces suposo. Decideixo menjar-me la poma. Miro per la finestra, i sembla que hagi de ploure, passa aire, i em concentro en la inutilitat de mirar per la finestra, de tant en tant m'activo i mossego la poma, i tota la boca s'omple del suc aigualit i del gust que no m'agrada gaire, pero tant se val, mossego i em distrec fent ballar trossets de la poma entre les dents, que entretingut , ui si.  I penso, per variar el meu estat d'ànim tant irònic i tant distant: Quin dia més maco i més dolç!

El silenci tampoc serveix per a res.

No escriuré res, no et descobriré el que sento, ara no, perque les paraules no aclaririen res, potser les mirades o qualsevol altra cosa, pero ara les paraules no serveixen. Faré gala del silenci, que tampoc serveix per a res.

Una caixa forta, que explota amb la pluja.

Poc a poc, com si ho hagués enterrat sota un munt de terra, seca impertorbable, intraspassable, tots els meus sentiments dins d'una caixa forta... La meva cuirassa que fa menys d'un dia creia invencible s'ha trencat, i una explosió de tot allò que no volia tornar a experimentar ha caigut galtes avall, i l'orgull, vençut, perque pensava que la cuirassa s'anafa fent poc a poc més forta, l'haurà de tornar a començar, pintarem la cuirassa altre cop, amb la imatge d'allò que volem aparentar i que no som, tornarem a refer un fals mur davant de tot allò que no volem repetir, allà on no volem recaure, per creure'ns més forts. I altre cop m'oblidaré, que la primera gota de pluja , que em toqui la galta, esquerdarà la cuirassa com si la terra es desfés i es tornés un fang inútil, que poc a poc recorda tot allò que porto arrossegant des de fa temps , mentre entre cabells xops, cau la pluja a bots i barrals i s'emporta la cuirassa per uns minuts, fins que l'aconsegueixi tornar a reconstruir, i a pintar d'allo que no sóc.

La clau de mi, de la meva caixa forta, se l'emporten les gotes, al fons, mol fons de la mar.

Paraulesdeldiari

És estrany, no estic ni feliç ni infeliç, ni buida ni completa. Sóc un ninot mediocre i rutinari mancat de l'éxtasi dels sentiments, però suposo que ja m'està bé, que el cor faci una pausa sentimental de tan en tan, que respiri aires diferents.

I respiro tranquilament , una mica més egoïsta, però des del sentit bo de la paraula (espero). Pensant una mica més en què necessito a curt termini, pensant poc a poc, una mica més en mi.

Una habitació. Un món. Records.

El frec dels llençols
soroll dels amants
silenciosos fan l'amor.

-----------------------------------------------------

I l'atrapa somnis
tot empolsegat
altre cop fa vaga.

I de malsons molts
i de somnis cap
segueixo amb els ulls tancats.

---------------------------------------------------

Ninots a un costat
reclamant l'amor
dels infants que han madurat.

I es que a vegades penso...

D'aqui dos anys, quan no se'm prohibeixi dir la veritat, quan no sigui impotent, incapaç de canviar res, impossible de demostrar res... Llavors, encara hi seràs? Hi seràs per a mi? Per què llavors , potser, no patiria tant pel pas del temps, assaborint l'espera i sense desesperar-me, perque, per molt temps que faltés, sabria que el temps passaria, i és que sabria que la espera valdria la pena...

I es que a vegades hi penso... penso massa.

Sense pressa, poc a poc.

Poc a poc, i amb calma, altre cop, sense pressa, cómode, respira , nota l'aire  com ve i com se'n va. Tot ve i tot se'n va poc a poc... Nota l'aire com torna, tot torna... Respira , sense pressa, nota la fressa, del somni, dels silencis i els sorolls, dels sentiments sentits sense més, respira i sent com s'accelera el cor, com s'alteren els batecs, i sense pressa, sent com la pausa i el ritme dels batecs marca la vida, sense pressa... Poc a poc tot va millor, va millorant...Sense pressa, la respiració, el somni, els silencis, els sorolls, sentiments sentits sense més... Sense pressa, poc a poc.

Encara no toca?

I és que ... Mira que hi ha coses difícils, hi he donat voltes, he buscat perquès, he buscat respostes i no he trobat res...
Només he obtingut una buidor estúpida, una sensació estranya, una espurna d'esperança... Poca cosa.
He buscat en el no-res , en allò quotidià, alguna cosa que em fes treure del cap l'estupidesa, l'estupidesa de sentir-me inútil, incompetent, de no ser capaç de fer res... De sentir-me incapaç per a tot.
I asseguda a un banc, sola, tanco els ulls i ja no busco perquès, podriem dir que m'he resignat, que quan agrupi prous forces dins meu tornaré a començar... No encara, encara no en sóc capaç, tot i que els somnis i les bombolles de sabó omplin una mica el buit, i responguin una mica les preguntes. Encara no toca? De debò?

Bombolles de somnis.

Tanco els ulls, els obro, em mires, et miro amb complicitat... També carinyo. Torno a tancar els ulls, i desitjo algo que no té res a veure amb tu, però si amb la meva felicitat, en fí, que bufo i amb l'aire se'n va fora el desig , que entre sabó i aigua com a complements inseparables , va prenent forma la bombolla, aigua, vida, aire, vida, sabó, colors i pampallugues, somnis en resum ... I tot de bombolles voleien per la banyera, i tu dibuixes un somriure de gratitud, felicitat, d'expectació, i mires com floten, com cauen poc a poc, i les persegueixes amb les mans i onades d'aigua m'esquitxen, i les busques i les fas explotar poc a poc ,  una per una , delectan-te amb el gran moment en que somrius i veus com es consumeix i s'aixafa l'esfera brillant entre les mans, i rius quan una bombolla t'explota al nas... Que inocent , i xopa... Que no saps que explotant les meves bombolles, fas que els somnis que hi ha dins, caiguin a l'aigua, una aigua que tard o d'hora anirà a la mar... On seran lliures.

Una sola cançò

Sencillament, una, una sola cançò, quina casualitat que entre milions i milions de persones i milions i milions de cançons, haguessis de cantar aquesta, no sé qui ets, ni com et dius, ni per què la cantaves, només sé que m'ha fet mal, gràcies. Gràcies i perdó, no es culpa teva que em fes mal la cançò, però et demano perfavor, que si has de xiular just AQUESTA cançò, ho facis quan no passis per sota casa meva, quan no tingui un mal dia, quan no m'abordi la nostalgia, sisplau... Que fa mal, que fa mal... Que curiós i quina casualitat...





Avuí la casualitat em sobra.

Un brindis!

Rabia, impotencia, soledad, ganas de llorar, pocas ganas de reír, sentirse útil en lo inútil, sentirse sola en multitud,  buf... vaya mezcla. Y solo me queda levantar la copa, sonreír irónicamente y decir: "Un brindis por esos días gilipollas en que estas mal por todo y por nada, que te levantas con el pie derecho pero cualquiera diría que te has levantado con el pie izquierdo, un brindis , por esos días inútiles, en que todo lo útil se vuelve innecesario, y todo te parece innecesario, y ya esta bien, si , brindemos... Por que aunque hoy sea un día de esos...Sabemos que habrán días mejores... Brindemos! Si, si, un brindis por los días de pies izquierdos!"

Món de somnis.

Ultima calada, te n'has anat ben lluny. Fum. I ara tot en somni. Jo dormint. Ja no importa. Núvols, tapant el sol. I mil colors fen pampallugues. Són colors o són estels? Són cançons o bombolles de sabó? Res té sentit. Tinc sentit jo? Quin sentit té? No ho sé amb cap dels cinc sentits, i la vida cambia de sentit. Sol, tapant els núvols, i cap color, només la llum. On són els colors? O estels? On són les cançons o bombolles de sabó? Tot té sentit. Tot en somni. Jo dormint. Records en bombolles, bombolles a l'aire, sol a les bombolles, pampallugues de colors... Els ulls s'obren de nou, última calada, te n'has anat ben lluny. Fum...Fum... I no té res sentit , en aquest món de somnis.

"Tic, tac"

Passa el temps i adoro estúpida les agulles del rellotge i el ritme tant marcat que sona amb el seu pas... I em segueixen fent mal , dins meu, molt dins meu, coses que no tens per què saber, que segurament no t'interessen gens, ara ja. Coses que potser t'impliquen a tu, pero ja tan se val, no? Ja que mai sabràs apreciar la necessitat que tinc ara de que el temps passi ràpid, de que les agulles que marquen les hores s'accelerin, de que les estupideses i el passat quedin lluny, quan més rapid millor. I que no triguin gaire si pot ser, i tot això em passa pel cap amb un simple "tic, tac" d'un segon, imaginat quantes coses em poden passar pel cap amb una hora sencera. 60 minuts... 3600 segons... 3600 "tic,tacs".
Segurament tu no has necessitat mai que els temps passi rapid, almenys ara, no ho necessites, i això fa que no entenguis, que no t'interessi el meu aferrament al rellotge, mai hauras necessitat que el món vagi més ràpid, mai t'haurà anat el cap a cent per hora, fent mal, en dins molt endins , amb un simple soroll, repetitiu com un "tic, tac".

Huelga sentimental

Huelga de hambre? Puede, pero no, gracias, me gustan demasiado las galletas y el jamón.

Huelga de palabras? Impossible, son mi vía de escape.

Huelga de miradas? Poco apacible, me gusta mirarlo todo, consumir el mundo con mis ojos, y que el mundo me mire a mi, me haga consciente de mi existencia, mirándome.

Huelga de sonrisas? Puede, pero no la quiero, es más, no voy a estropear la felicidad de aquellos que quieren verme sonreír, aunque sean pocos.

Huelga, para que? Ah si , para poder ser feliz, preocuparme menos, no sentir tanto, olvidar, no llorar, no sufrir ... Entonces, me declaro en huelga sentimental!!

Bah. Que tonteria. Esta huelga es aún más imposible que la huelga de palabras, que todas la huelga juntas.

Somriuré a la casualitat.

T'he buscat, si, si, i t'he trobat, no creguis, molt facilment. I be, sabré qui ets, i si et veig em farà gràcia, i creuré en el destí, segurament, sabent, que tu no em reconeixeràs, que no pensaràs el mateix, però tan se val somriuré, i no a tu, sinó a la casualitat que ens ha fet coïncidir, somriuré a la casualitat.
Somriuré al destí.
Somriuré.
Deslligada del passat.
Ara sí...
Somriuré a la casualitat.

Cendres en el vent

I morena, tanca els ulls al sol, i estima els records, i avuí l'ha vist, no li ha dit res, i no ho farà, per mal, per a oblidar? Potser. Però la prioritat és deixar d'estimar. I acaricien tendres els llavis al cigarret que incòmode es consumeix entre ells, i respira fons i mira el cel, i mira el vent des del terrat, i els seus ulls del color de tot, es tanquen per a no pensar en res, i es consumeix, i es consumeix, entre records que han aflorat de nou, records que ara no fan falta, que ara fan mal, pero desitja que com el cigarro entre els llavis, es consumeixi poc a poc, lentament mentre respira, l'acidesa dels records. I es consumeix.
Es consumeix.
Cendres en el vent.
En els llavis, tendre el record, es consumeix.

Suspiros de humo, confidentes de nuestros mundos de colores.

Cerrar los ojos, y que cale hondo el humo, y sacar en un suspiro las preocupaciones, y que te arda la garganta, y ver el mundo de colores, y que sin embargo, no te preocupe nada más. Y relajarte relajandote, entre arboles verdes en cielos azules, donde los dias grises, como humo, se vayan fuera cuando suspires, cuando te relajes, y cuando cale hondo todo, también el olvido, cuando te arda la garganta, cuando rías por tonterías, cuando alejes con los ojos cerrados todas tus preocupaciones.

El arte de no saber amar.

Que jodido es, llorar cuando te veo,
Llorar por no escucharte
llorar por recordar.
Que jodido es, quererte lo mas lejos,
i que quieras acercarte,
cuando yo quiero olvidar.
Que jodido es, tener aun deseo,
i  algun otro sueño a parte,
que no quiero contar.
Que jodido es, ver mundo como lo veo,
por no dominar el arte,
de saber amar.

Com una nena petita , a la que el món li queda gran...

I que estúpida, sola, seu al sofa, i escolta aquella puta sinfonia de cançons nostàlgiques que li passen pel cap, i plora, per què? No se sap. I recorda, per que? Si el real objectiu és oblidar. I estupida, i no necessariament sola, però absent, lluita contra tot allò que ha forjat dins seu, contra les arrels d'alguna cosa, i trenca els ciments de tot allò que un dia va suposar felicitat, i llavors s'ensorra, i quan pensa que ha enterrat al fons els sentiments aflora la nostàlgia que la fa dubtar i la fa sentir estupida, i dubta, i seu, estupida, perduda, al sofà i plora, però potser perquè simplement necessitava fer-ho, i pensa que han estat inutils els esforços d'oblidar , de treure-s'ho del cap, quan en realitat és al cor on ha quedat la marca, que fa passar la puta sinfonia de cançons nostàlgiques i depressives cada dos per tres , pel cap... I seu i plora, i canta entre sanglots, i dibuixa mentalment records estúpids i idíl·lics, i infantils, pero es que és així...

No deixem mai de ser infants, als que el món els queda gran, i desolats a vegades pel pes que això suposa plorem desconsolats entre putes simfonies de cançons nostàlgiques i depressives, cançons de bressol per quan el món et queda gran i el pes dels sentiments cau galtes avall en forma de llàgrimes de cocodril. 

I llavors tancar els ulls i sentir el món en calma....

I llavors tancar els ulls i sentir el món en calma, el teu cos descobert, cobert de sorra a voltes, amb els cops de vent, mullat a voltes amb les onades, arrebossat de temps, desconeixedor dels rellotges,sense presses, absent, sense el pes dels records, fràgil, com les petxines, natural... La ment, que sencilla, estima fins al més petit detall i se'l fa seu, i ara és seu el tacte de l'aigua entre les mans, i el tacte de la sorra calenta on enfonsa els peus, i també fa seu el vol dels ocells que màgicament sincronitzat amb la seva respiració acompassada marquen el ritme. I mires amunt i apartes bufant els cabells que topen amb la cara seguint el vent, i la sorra xoca amb el teu cos, però no et molesta, t'agrada , perquè has après a valorar això, i caus entre dunes i veus un far , lluny, i a prop a la vegada, però no el necessites, perquè ara ningú et guia, ets el propi centre, el centre del no-res, un res on no existeix ni un tu ni un ells, només un jo, un jo que t'inclou a tu mateix i a la natura, i a tot allò que tant natural , i petit, sencill i indispensable, està totalment harmonic al teu voltant... La teva respiració marca la rutina, el ritme, a poc a poc, i respires, i ets el centre d'ocells, mar, dunes, sorra, petxines , fars, temps... Ets el centre de tot, ja que has aconseguit que tot això, a base d'estima i respecte formi part de tu, del teu , centre, del teu no-res, i totalment fora de tu, i molt a dins teu a la vegada, respires, respires, respires... I et tornes mar , sorra , et tornes onades, vent i temps... I llavors tancar els ulls i sentir el món en calma...

La caçadora de somriures.

La seva afició des de petita, somriure a la gent mentre caminava pel carrer, el seu defecte des de petita, caure de quatre grapes als peus dels somriures de les persones. Ofici, doncs, caçadora de somriures, que interessant, va pensar des del principi, però no sabia que queia en la pitjor de les aventures, en el pitjor dels oficis, s'enamorava dels somriures i al final, exigent va decidir trobar el somriure més bonic, el somriure perfecte amb el que havia somniat durant tant de temps... Es va equivocar, un dia , sense voler, va caure sense més ni menys, encisada pel somriure més enigmàtic conegut mai... Va passar l'eternitat, davant d'aquell quadre de Leonardo da Vinci, perdent el temps, vigilant que ningú el fes malbé, monopolitzant-lo, sense rebre tant a canvi com el que havia esperat, va descobrir que altres s'enamoraven del quadre, que el quadre es deixava somriure per altres i imbècil, i estúpida, va despertar del somni la caçadora de somriures, va riure i va dir:
Encisador, especial, interessant , inesperat, si, potser, si , inoblidable, també... Però no únic... I llavors , va girar cua i darrere seu, els seus somnis i els seus secrets, i va marxar, de la sala plena de quadres, deixant enrere el quadre de Leonardo da Vinci , que més havia estimat, el somriure no-somriure que més li havia agradat.

Els temps és simplement, una paraula... Convertida de cop, en centre de l'univers.

Un quart d'hora per a bullir uns macarrons, deu minuts per a menjar-los.
Cinc segons per a començar una discussió, anys per a aprendre a perdonar.
Menys de dos segons per a conèixer una persona, més de dos dies per a oblidar-la.
Mil·lèsimes de segon per a enamorar-te, massa temps per a decidir que s'ha acabat.
Milions d'anys per crear la Terra, dos generacions suficients per destruir-la.
Prop de noranta anys de vida, i aproximadament més de trenta anys necessaris per aprendre a valorar-la de veritat.
Més de seixanta hores de mentides, i menys de dos dies de sinceritat.
Masses segles de prejudicis, i massa pocs segons invertits en eliminar-los.
Més de tres minuts per a fer un llit, mil·lèsimes de segon per a desfer-lo.
Quaranta segons per a vestir-te, vint per a treure't la roba.
Nou mesos de gestació, per a unes quantes hores de part.
Més de vint anys d'estudis, per a potser, menys de vint anys de feina.
Més de deu minuts en perdre el temps, i arribar més de deu minuts tard.
Més de deu minuts amb pressa, per a esperar més d'un quart d'hora.
Menys de deu segons per a prendre una decisió, tota una vida per a penedir-te'n.
Tres dies dins un somni, nou hores en la realitat.


El temps juga amb nosaltres, mentre nosaltres el perdem... I passa suficientment ràpid , com perquè no ens n'adonem. Però , que és el temps? Un joc estúpid inventat per nosaltres, per a ser el centre, ni més ni menys,  de les nostres vides.

El temps passa igualment, no cal anar amb presses , perquè tard o d'hora acabarà passant, amb tot el que el seu pas comporta.

Les incoherències més coherents d'aquesta incoherència de vida...

La estupidesa dels que creuen en la estupidesa dels altres,
les persones interessants que perden interès,
la inocència d'aquells que creuen en la incocència dels infants,
els sords que senten, els cegs que veuen allò que ningú entén,
els que estimen i els timen, els que timen i els estimen,
els que es desesperen esperant massa,
els que somien somnis,
els que es perden , perduts.
Els madurs més immadurs, els inmadurs més madurs.
Els incoherents que es creuen coherents, els coherents més incoherents.

...........

Les incoherències més coherents d'aquesta incoherència de vida...

Adéu , fins mai?

I algun dia oblidaràs, i ho sé, aquella part de tu que va ser meva, i la oblidaràs, i ignorant, li donaràs a una altra persona, i oblidaràs la lluna, i oblidaràs tot allò que vaig ser capaç de dir-te, però segurament, degut a l'oblit, et serà igual... I ho entenc, i jo segurament, imbècil i impotent, t'hauré fet massa important en la meva vida, o hauré donat tanta importància a les marques que m'has deixat, que com a molt, l'únic que seré capaç d'oblidar, serà si aquella part de tu suposadament meva, era la comissura dreta o l'esquerra del teu somriure tant especial... Però bé... Serà un record al que li diré: Adéu, fins mai!
I és que també voldria dir adéu fins mai a la meva intuïció, i potser també , a la meva enveja, ara ja permanent, i és que sóc persona, i encara que no t'agradi, seguiré envejosa de qualsevol persona que faci seu aquella part "meva" de tu... Però sóc persona, sóc persona... I em sap greu, però , com que sóc persona, algun dia, imbècil i impotent , potser donaré més importància al record de l'enveja, que a la comissura, dreta o esquerra, del teu somriure, que si no recordo malament tant em va agradar... Aquest somriure al que més tard que d'hora (espero), l'oblit em farà dir: Adéu, fins mai!

Per tant, adéu fins mai, enveja , que no em serveix de res, espero oblidar-la com més aviat millor... I és que sóc persona, i encara que no t'agradi , no puc deixar de ser-ho.

Els teus somnis.

I els meus somnis ténen forma d'ocell, d'ocell que vol volar lliure, com oreneta, d'ocell que vol quedar-se entre els teus cabells, a la teva espatlla. Ténen forma d'ocell que aixeca el vol, per que no vol quedar-se engabiat en els teus records, i com una oreneta mou les ales per desempallegar-se de tot allò que em reté al teu somriure. I a vegades no puc, i a vegades els meus somnis són com l'ocell que aspira arribar a la lluna, que es queda a mig camí o que, perd les ales o el cacen abans d'arribar a la realitat... I és que els meus somnis són ocells, perquè marxen volant, passen depressa i potser, quan han passat et preguntes si no eren fruit de la teva imaginació. Són ocells ràpids, els méus somnis són ocells, dèbils, petits, lluires? Liures potser també. Són ocells, ocells i punt, orenetes , perquè m'agraden, perque almenys, com les orenetes, els meus somnis també són lliures. I com ocells decideixen on volen anar... I jo vaig triar fa poc en confiar somnis , en deixar que els cuidessis, eren teus , i ara han tornat a mi... Les orenetes emigren , potser tornaran a ser teus... Pero primer m'has de tenir confiança, has de confiar amb mi... I per tornar a començar i poder trobar els teus somnis hauria de saber... Són orenetes, són ... Són... Com són els teus somnis?

Sóc massa... Com tu.

I sóc com sóc, però sóc com tu.

I com tu sóc tendre, i orgullosa també,

i com tu sóc tossuda i social també, 

i com tu a vegades m'enfado,

i com tu, sé perdonar,

i com tu a vegades ploro, 

i com tu no ho voldré acceptar.

Com tu, no voldré acceptar que a vegades veig el món massa gris,

com tu no voldré acceptar que a vegades m'equivoco,

com tu no voldré acceptar, que potser sóc un pél ingénua,

com tu no voldré acceptar, que potser exigero a vegades els fets,

com tu , no voldré acceptar que a vegades voldria ser més sincera,

com tu, no voldré acceptar que duc sentiments a dins, reprimits,

com tu no voldré acceptar que sóc una olla d'emocions a punt d'explotar,

com tu, no voldré acceptar que a vegades no em deixo ajudar.

com tu, tancaré els ulls nerviosa en els moments importants, i tindré mal de panxa.

com tu, em faré expectatives que potser no seran del tot certes, ja saps que com a tu , a mi m'agrada fer-me pel·lícules.

com tu, arribaré a casa potser un dia, i em sentiré buida. I el següent ompliré l'espai buit amb un carinyo incondicional.

com tu, tantes coses... 

Com tu, segurament sabré marcar el cor d'aquells que m'han vist com tu, i sense tu, seguiré sent com tu i et duré dins, al fons del meu cap, sent com jo...

I es que t'entenc més del que et penses, però suposo que com jo, faràs veure que ets la única al món que es sent així, i t'ho recomano, no facis com jo, que em tens a mi.

I com jo, si ho has llegit, et sentiràs violenta, i no acceptaràs la meitat de les veritats, però hi haurà una realitat tendre que no podràs negar, i és que et conec, i tal i com ets tu, sóc jo. 

I si, sóc massa...Com tu, però tu ets massa... Com jo.

PD: I com jo, sóc com jo, negaré qualsevol cosa que hagi escrit, i es que, si que sóc com tu, però sóc també molt meva i el que escric i el seu significat , al meu cap es queda. Un petó, reina de les cuques de llum.

El meu cap és un nus.

I no somiar-te mai de nit, 
i no deixar-te de somiar. 

I no voler voler-te,
i voler-te sense voler.

I esperar no desesperar-me esperan-te,
i esperant no perdre l'esperança.

I estimar-te sense estimar-te tant, ni tant poc,
i sense entendre com és que no t'entenc.

Voler que em comprenguis quan t'intento comprendre,
i comprendre't quan m'intentes comprendre.

I abraçar-te tan si necessites les meves abraçades, com si no,
i somriure't quan no em demanis els somriures.

I preocupar-me quan no em preocupi res,
i que em preocupi res, per preocupar-me tan si com no.

I veure allò que no hi ha,
i no veure allò que hi és.

I afegir àcidesa per l'excès de dolçor,
queixant-se de l'acidesa de després.

I afegir  llàgrimes per evitar un excès de somriures,
creant un riu de preocupacions.

I crear amb la tonteria, tonteries,
i treure del no-res la problemàtica.

I somiar expectatives, expectants,
i trencar així tota la màgia.

I voler el futur en un present,
i voler el present com un passat.

I tenir por de no arribar a l'altura de l'altura,
quan el llistó te'l poses tu mateix.

I intentar desfer el nus que es fa,
quan intentes desfer el que no existeix.




(Simplificar. Hem de simplificar les coses.)

Askatasuna

I veig el sol com surt de la muntanya i com s'enfonsa en el mar, veig com puja la marea i balla amb la lluna sense pressa ni preocupacions, veig les estrelles donant voltes amb calma dalt del cel, i com res pot alterar tot això, veig orenetes entre fulles verdes, i branquillons trencant-se sota els meus peus al passar per damunt, sento l'aigua de la cascada sobre el meu cap , regalimant pel meu cos, enduent-se riu avall les preocupacions, i floto entre onades salades de mars que després de topar amb el meu cos, moren a la sorra de la platja. I res no altera tot això. Veig les formigues impassibles passejant entre brins d'herba que es mouen al compàs del vent, i passegen les formigues durant el dia, per deixar el llegat nocturn dels camps a les cuques de llum. I passa el temps, sense pressa, sense ànsia, i passa sense pensar en les conseqüències del seu pas, i passa sense pensar en el que penso jo mentre el temps passa, i passa mentre respiro, i visc, i aprenc. I cada cop que respiro el temps passa. Però només hi ha un moment en que s'atura, quan el cor es sobresalta i crea reaccions, com per exemple la d'un petó, però ara no hi ha petons, ara el cos es sobressalta en veure les marees pujar, les muntanyes viure, el vent cantar i l'aigua caure entre les meves mans, la lluna dormir de dia i el sol dormir de nit, el meu cos es sobressalta quan res no em lliga, quan, com la natura mateixa, soc lliure i només em va una paraula al cap: Askatasuna!

Jocs de nens.

I si, des del meu estimat racó, en el meu estimat balcó, deixant-me portar per aquesta estimada tarda d'estiu, tanco els ulls... Respiro profundament i canalitzo tot el meu desig , tots els meus somnis , ben endins, molt endins del meu cap, em faig petita, i el vent em porta al teu costat, on tinc la oportunitat de dir tot allò que no vaig dir, de fer tot allò que em moria de ganes de fer, de parar-me a sentir tot allò que em volies dir i que no vaig escoltar... Dins del meu cap, darrere les parpelles que entomen els rajos de sol de les cinc de la tarda, t'imagino, imagino que em diries si ens retrobessim, m'imagino si t'atreviries o no, a tornar a jugar al joc en que portavem temps apostant, m'imagino temptampte , com si fós una nena petita, o provant la psicologia inversa, que dubto que funcionés amb tu... M'imagino , com no, el teu cos, i el teu somriure, i com no, la teva mirada que no sé mai que m'amaga. I la meva ment poc original i cansada de somniar truites torna al passat rememorant cada petit detall que havia passat per alt, cada petit detall que es clava més a fons, fent-me veure que darrere dels meus somnis hi ha una cosa que s'anomena realitat, i que aquesta realitat és tant dura que no creu en un retrobament tant dolç i tant bonic com el que minuts abans ha imaginat el meu cap.

I és que ja sé que moltes vegades sóc la definició d'incoherent, ja que moltes vegades el meu cap té dos interpretacions de la vida, la vida en somni i la vida real , i tot i que en una balança la vida real té més pes, no puc evitar deixar-me endur per la vida en somni , i llençar-te un crit, entre els somnis dels somnis, que et repta a descobrir-lo , descobrir aquest petit món que impera en la meva balança de decisions ,descobrir aquesta petita part de mi que es va despertant  poc a poc , i que tonta, ilusa, nostàlgica, infantil, et diu: Estima'm si t'atreveixes!

S'apaguen els llums de la plaça...

S'encenen els plens. I llavors salto entre els plens, i em costa respirar, i m'aferro a la camisa del molt-tapat company de salt, i ajupo el cap i no sé on em paren els peus, i noto l'escalfor pujant cap al meu nas, i les gotes de suor baixant cap al melic, i tot és una barreja estranya que em fa sentir perduda, protegida, cansada, estressada, eufòrica, preocupada, nerviosa, apoteòsica. Veig espurnes als meus peus, i no goso mirar amunt per tal de no veure les que ballen damunt dels caps, i tanco els ulls , respiro a fons la olor de polvora i d'humanitat, i salto, i no sé cap a on vaig, se'm descorda una bota i passo els últims minuts en un estira i arronsa, intentant arrossegar la bota per no perdre-la i intentant no pensar en les espurnes que em foraden els mitjó al descobert. Exploten. Els petards a tort i a dret. A davant. A dreta i a esquerra. Sota el meu peu desprotegit. Quins nervis, penso, això ja s'acaba. Mira de no perdre la bota, no et deixis anar del braç del molt-tapat, estigues atenta de no relliscar, vigila! La bota! Que no caigui, arrossega-la, respira, respira, vinga va... Fins que s'obren els llums de la plaça.

Tot allò que haguèssim pogut ser...

I no vull escriure sobre que haguéssim pogut fer, on haguéssim pogut anar, quans somriures teus hagués pogut veure, quants moments ens hem perdut, i quants problemes ens hem estalviat, no vull escriure tot allò que trobaré a faltar i tot allò que ens perdrem, per que no valdria la pena perdre el temps pensant en tot allò que no hem tingut o no tindrem, en la vida que ens hem perdut... I és que sincerament, totes les coses que em passen pel cap, no deixen de ser malhauradament, tant tendres  i dolces, tristes, pero massa importants com per destruir-les inutilment pensant tot allò que ens perdrem d'ara en endavant, i és que tot i que pel meu cap no deixin de passar escenes de tot allò que haguèssim pogut tenir, és prou veritat que hem de deixar de pensar en allò que no tenim i no tindrem, i una veritat molt gran i dolorosa es que:  la vida que ens hem perdut, simplement no existeix.

Un dels meus somnis.

I que petit, entre les teves mans, tímid, no es vol deixar veure gaire sovint, no vol deixar que el descobreixis. Tot i que les teves mans l'emparen , el fan de tan en tan possible, tímidament possible, té por de sortir, té por de caure de les teves mans, vol que l'agafin fort, vol que no el deixin anar mai, vol ser una realitat, un gran record més tard.
I tu el dus entre les mans, amb les que t'agafes a mi , te'l deixo per moments, fràgil, tímid, i sincer, cada vegada més teu. I que petit, tant petit , s'esforça per abraçar-te, complementar-te i arribar a ser real, s'inspira en la més innocent confiança quan l'agafes, quan és teu, no vol que el descobrixis pero a la vegada, tant petit somia en descobrir-te, i entre les teves mans, intenta observar els teus ulls, i els teus somriures buscant-lo fixament, intentant-lo trobar, i s'amaga entre els teus dits, esperant que el busquis, esperant que el trobis i l'estimis, el facis teu, i s'amaga per que li agrada el somriure que fas quan una cosa t'intriga, i s'amaga, i tímid treu el cap, per desconcertar-te, sincer, petit, petit i tímid, i a vegades indecis , no sap si descobrir-se i fer-se entendre, no l'entenc ni jo a vegades, a vegades s'oblida, però continua, petit i tímid. Amagat, al fons, allà al mig entre les teves mans, allà hi he deixat un dels meus somnis.   : J

La teva dolçor...

Sí, amb el paper de vell amic, sord-mut i confident, has estat pacient al meu costat, t'ho agraeixo mai t'ho he dit, tot i que em podries escoltar amb facilitat. Desde petita , ben petita, has sigut allò més dolç, allò càlid, la sortida a totes les preocupacions, petit, molt petit, pero amb carinyo d'un gegant, sense queixes, és normal, mai has sapigut parlar (i mira que m'haguès agradat poder-te sentir opinar). Això si, m'escoltaves a la perfecció i els meus problemes si no eren aburrits eren molt pitjors, per això t'agraeixo haver-te deixat abraçar, adormir-me al teu costat, plorar, somriure i sorprendre'm quan reconeixies la meva olor, la meva mà, la meva veu... I ara sento que he perdut molt temps, que ens hem fet grans els dos, que qualsevol dia fallaras, tocaràs el dos, i ho entendré i em sabrà greu, però serà moment d'acceptar que algun dia potser no m'enrecordaré de les teves orelles, del teu nas petit, dels teus ulls encuriosits, de la teva devoció per les pastanagues de bon matí... Però la teva dolçor serà impossible d'oblidar, doncs d'entrada ja et vaig posar el nom més tendre, més dolç i carinyós, més espontani i infantil, però més particular, Sucre, avuí t'he vist, i curiosament nostàlgica he pensat que algun dia em podries faltar, ja t'ho he dit, la teva dolçor serà difícil d'oblidar.

El típic nen petit, curiós.

I com fa un explorador o el típic nen petit, curiós, observar fins descobrir el més petit detall del teu cós, el més petit secret, i així, confident dels teus secrets, saber-me part de tu , saber-me part del teu passat, el teu present i el teu futur, saber que com una piga seré discreta sempre allà, on ningú excepte l'observador més voraç em pugui trobar. I ser part de tu i els teus records, i ser una part d'intimitat, i que quan en la nostalgia m'observis em trobis allà, com una piga, en alguna part del teu cos, tendres els records, acumularé en un lloc precís tot allò que ens vam donar , en aquell lloc que ningú més que nosaltres dos sabrà... Sí, sí... Allà.

Com onades...

Que s'acosten i s'en van, en un obrir i tancar d'ulls...

Tant pròxima a vegades, com les onades m'acarícia, tendre , a poc a poc, i de cop desapareix.

Tant freda, a vegades, tan lluny, com si tingués por d'apropar-se, por de topar contra la sorra, por de topar contra la pell, contra la realitat.

A vegades tant càlida, tant pròxima, com les onades que topen mortes i càlides amb el meu cos estés al mig del mar, com onades que es fonen amb mi, que em complementen, que m'agraden.

A vegades tant amiga de la lluna, que com a les onades la transformen en llunyana, en un mirall molt misteriós.

A vegades moguda i tensa, i a vegades nostàlgica recorda els vells temps, amb onades que s'aixquen més d'un metre fent-me tenir mals pressentiments. I es que com la mar i les onades, sempre permet fer interpretacions, que m'anticipen les tempestes, les pors, les mars de fons... Que m'anuncien la calma de després.

I és que sé que, com passa amb les onades, mai la tindré prou a prop ni prou lluny, que mai la podré fer meva, ja ha estat d'altres, i ho sé i potser em dol i no ho vull.

Que em voldrà tenir i ,a la vegada, tindra por de que la tingui massa a prop, i s'acostarà amb dubtes o amb calma , i marxara amb indecisió.

I jo la miraré des de la vora, esperant pacient que pugi la marea, per que com les onades torni, lentament a acariciar les meves mans.

I com les onades que m'estimo, que m'estimen, a prop i lluny, i lluny i a prop, que aconsegueixen captivar-me, com les onades de la mar que no s'acaben, que s'en van i tornen en un obrir i tancar d'ulls, com les onades, la teva ànima, no pot evitar calar en els meus esculls.

I despres de tantes comparacions, de tantes tonteries, no puc evitar dir que per a mi, tant se val que marxin o que tornin, m'agrada mirar les onades anar i venir, i esperar a que arribi l'hora de tornar a deixar correr l'aigua entre les meves mans, lentament, assaborint el gust salat de la derrota, o el dolç vent que l'acompanya, i és que per sort, sé que mai estarà sola, com les onades, la teva ànima.

Vespre

I llavors engego la música del reproductor, i encara que està mig trencat aconsegueixo pujar el volum... Al màxim... Miro amunt, al cel, i em relaxo , per fi... Penso en tu, en tot, en l'estrès que vesteixo cada dia al matí i que vaig espolsant-me de sobre mica en mica... I és que tinc ganes que s'acabi la rutina, que comencin les vacances, els vespres eterns d'estiu al balcó... Mentre espero, vaig assaborint petits moments, petites hores dels vespres de primavera, on ja comencen a volar falciots al cel, on el dia es comença a fer més llarg... I perdo el temps, pero no em  preocupa, i penso en tot i res a la vegada, i miro el cel i escolto cançons que em recorden els petits moments, petites hores dels vespres de primavera de l'any passat...

CAMINS

No hi ha distància que no es pugui solventar a base d'esforç, pots caminar a molts ritmes, hi ha qui va més ràpid i qui va més lent, pots voler amb tota l'ànima allò que es troba al teu destí i per moltes pujades i baixades estar decidit a anar-ho a buscar... Però, i si allò que vas a buscar s'escapa? Ho segueixes, o ho deixes estar? Val la pena insitir si allò que vas a buscar es dona a si mateix per perdut... Tens por de  no trobar-ho? Jo també. Les desilusions són fàcils si el teu objectiu no arriba a l'altura del camí recorregut, però si no hi arriba l'objectiu, segur que els moments si que ho faran, les experiències i els records hauràn valgut la pena... La vida en si ja és un camí i també té pujades i baixades, SEMPRE.
El pobre que decideixi no llençar-se a fer allò que vol, per la por a que no li agradi el resultat, pot donar-se per vençut. Tot i així tots els camins es poden refer per on has vingut, pots esborrar un esbòs i tornar-ho a intentar, pots canviar la lletra d'una cançò, pots fer moltes coses , però només arriscant... Pots pagar el preu més alt i no obtenir res a canvi, o guanyar-ho tot en un cop de sort... Tota la vida és un camí ple de proves i obstacles, si no tens valor d'enfrontar-te un a un per por a tropessar, pots seure... Si, si , seu i deixa passar la vida assegut fins que t'adonis que et fa mes por el "Què haguès passat si hagués agafat aquell camí...", que no pas el resultat. Tanmateix, podem arribar a la conclusió que el camí fàcil és el menys dolorós, que anar pel pla tota la vida i pujar només per aquells turons que t'interessen és la sortida fàcil... Així doncs, si seguim aquesta teoria, us diré jo , que , per molt que el camí fàcil és menys dolorós també és menys satisfactori, jo seguiré pujant i baixant muntanyes amb butllofes als peus i ofegant-me, m'és igual, per que no hi ha res millor que veure que mai caminaras sol, que sempre aniràs amb algú, que el camí difícil l'agafen pocs però l'agafen aquells que de debó volen experimentar, que encara no ho coneixen tot, que volen tornar a viure allò que ja van viure una vegada, que volen sentir-se realitzats no per "fins on han arribat" si no per "tot el que han recorregut".
Per tant, jo, decididament decidida, trio el camí difícil, com sempre, però tot i així sé que aquest cop, encara que dubti de si trobaré l'objectiu, encara que el camí a recorrer sigui complicat i em pugui perdre, aquest cop tot el recorregut valdrà la pena, com sempre , si , però també com mai, per què la vida només es recorre una vegada, i doncs, per que no t'arrisques?
Les segones oportunitats són aquelles que es donen als que al principi van triar el camí fàcil, així doncs, anem directes al difícil per favor. Ens trobarem a dalt, si, si , quan els records dels camins recorreguts ens facin els més savis, els més nostàlgics, però també... Els més feliços. 

Ultimàtum, amor meu.

Si,  has aparegut i em robes l'atenció, el temps , les mirades... No m'aportes res de res, n'estic segura, només dolor i vergonya, i és que quan més penso en tu més m'en penedeixo de la relació que hem agafat... Sempre al centre de tot, com si fòssis el melic del món, però que et creus? Et creus molt gran? Molt interessant? Ben proporcionat, amor? Et penses que de debó aconseguiras que no et sigui infidel tard o d'hora? T'equivoques, després de tu, o al mateix temps vindrà algun altre que em robara l'atenció, que potser serà més jove o més gros que tu , més bonic... Que et penses amor, que si et tracto amb carinyo es per que t'estimo? Que si t'acarício de tan en tan es per que no puc estar sense tu?
Que sàpigues la veritat... Que m'estas començant a tocar la moral amb el teu realisme en tres dimensions, que m'estas agobiant, i que tard o d'hora no trigarà a còrrer la sang, que quan t'acarício ho faig desitjant que ja no hi siguis, que si et dic que no t'envagis mai es per que provo la psicologia inversa, que n'estic farta de tu, que sé que tothom et critica a les esquenes i faig veure que jo no... Però es que ja no puc més! Es que estic farta de que siguis a la punta del meu nas, el primer que vegi de bon mati dormint al meu costat... A més em fas mal, quan et deixes tocar pels altres, quan et resisteixes a marxar, i aparentes haver-ten anat i l'endemà ja hi tornes a ser tot infectat... Ja n'hi ha prou... Collons de GRANET! Fot el camp del meu nas , deixa'm lliure i oberta a noves aventures.. Ja t'ho he dit... D'aqui poc, quan el cícle biològic torni a començar vindran altres com tu a fotre't fora, tu tranquil... No trigarà a correr la sang, estàs avisat...

Sinceritat...

Sinceritat...I es que es tan fàcil dir aquesta paraula... Però qui ho compleix al 100%?

Si vols que et digui la veritat, jo mai , mai he aconseguit ser del tot sincera amb ningú, i sé que en cap moment ningú m'ha demanat això. Però si alguna cosa sé segur, és que he posat a les teves mans tots els indicis de sinceritat que tenia dins el meu cor, tots els esbossos d'aquesta paraula, tan fàcil de dir. I em tens, i confio en tu , i sóc sincera en tot el que puc, simplement per que no et vull fer mal. Ara bé, no vull que m'ho expliquis tot, no vull saber què passa sempre pel teu cap, només puc dir-te en un altre esbòs de sinceritat que les meves mans són buides per agafar tota la confiança que em vulguis donar, no ho deixis correr, per favor. Ja saps que, un cop més, aquest esbòs de sinceritat és teu.

i!

Poder volar ... Allà on ets tu.

I m'assec, el sol em crema la cara poc a poc, estic asseguda tranquil·lament, amb l'esquena arrepenjada a la paret, miro al cel i tot de puntets negres hi donen voltes, sense pressa, assaborint l'aire i deixant-se caure, llavors, a l'altura del balcó, es tornen a enlairar, les orenetes, sense pressa, amb tot el temps del món, i volen fins on els agradaria ser, i tornen quan volen tornar, sense pressa, volen, tranquil·les... I ja m'agradaria a mi poder ser oreneta a vegades, no , sempre ... Per volar on sigui que tu estiguis i quedar-me amb tu.


i!

On sóc?

I allà en aquell punt en concret petit però gran, ample i estret,  limitat però indefinit. Allà tu i jo, de costat amb els nervis a flor de pell, amb mirades i carícies i el que vulguis imaginar. I allà els records, i allà els somriures, i allà els somnis, allà els dies i les hores d'espera i de trobar a faltar, les hores d'estimar més del compte o massa poc, les hores de voler i no poder, o de poder i no voler; les hores àcides i les hores dolces, allà tot i res i moltes coses, allà en aquell punt tant petit un sentiment tant gran, allà , però a vegades reprimit, allà la vergonya i els dubtes... I la sinceritat.
Allà en aquell punt en concret petit però gran, ample i estret, limitat però indefinit hi ha una història, un vincle, unes cançons, uns records...Allà en aquell punt que ara comparteixes , aquell punt que ha passat de ser teu a ser nostre... allà amagada, a la punta del teu somriure. Allà hi soc jo.

i!

L'aigua i jo...

I el soroll a les orelles que fan les onades, i de fons difuminades les gavines, i de fons sents com esclaten a les roques llunyanes, les ones que no topen amb el teu cos. I els cabells et fan pessigolles quan es mouen al deixar passar l'aigua pel costat, i floten entre tots desordenats, i algun em llisca per la cara, on els ulls miren els núvols anant amb compte amb onades traidores que els omplen de sal. I respiro amb la boca, no vull que m'entri aigua al nas, pero respiro tranquila...I tinc els peus estirats i em veig les puntes dels dits mig submergides, i miro les meves mans, tant  fredes, tant lliures, movent els dits a poc a poc, aprofitant el moment... I planejo entre aigües i rajos de llum que es colen deixant veure petits reflexos, i miro els nuvols des del mar, i miro el cel , miro la calma, miro les roques i l'horitzò llunyà ,res existeix, només jo i l'aigua, l'aigua i jo... I la tranquilitat.

i!

A fora sents la gent com va darrere el temps, l'han perdut corrent.

I ràpids van tots, de gris amb camisa i corbata, amb pressa, de bon matí, corren i esmorzen a la vegada. No pensen, actuen , i miren , mai allò que viuen sinó allò que han viscut o viuran. I s'aixequen pensant quan aniran a dormir, i corren rere el temps a vegades, i d'altres el busquen i no el troben. "No tenim temps pensem", pero es que perdem el temps corrent darrere el temps. No mirem allò del voltant, no ens fixem en el color del cel cada matí, de quin color era avuí? Sempre mirem a les sabates, al mòbil, al llibre, a l'ordinador, a la televisió, sempre mirem avall... A dalt hi ha tot el que busquem, amagat, el temps , els núvols, la llibertat, la calma, a dalt al cel hi ha les estrelles i milers i milers d'anys secrets al darrere, hi ha tota la nostra història... Hi ha el sol, hi ha els viatges, i els ocells, hi ha les fulles dels arbres a contrallum, i hi ha les gotes de pluja fredes, hi ha somnis corrent rere un estel fugaç i desitjos rere un arc de Sant Martí ...
I doncs, si hi ha tantes coses a dalt... Per que som tan simples que mirem avall? A dalt també hi ha els somnis, rere cada núvol amb forma d'allò que tu creus veure però que els altres no entendran, allà dalt hi ets tu, i cada moment en el que has mirat amunt i has pensat: "Respira tranquilament i continua que encara queda molt per viure". A dalt hi ha cada bocí de tu, que has recordat llegint això, per tant no oblidis que els somnis són a dalt, la llibertat i la tranquilitat també. Viu a baix, que és on et toca viure, però recorda que de tan en tan no va malament torçar el cap i mirar amunt, respirar fons i recordar... tot allò que en algun moment hagis trobat a faltar.


i!

La dolçor de la llimona

- I és que les coses mai són com creuen ser. Qui va dir que l'àcid fòs llimona i el dolç un caramel?

Clavo les dents poc a poc i el suc cau per la llengua, l'acidesa es nota de bon principi seduïnt tots els raconets de la meva llengua, cobrint-ne totes les parts... Poc a poc faig una ganyota , tanco els ulls i empasso aire, i torno a mossegar... L'altre dia mentre menjaves un tros de llimona treta del got de refresc, no vas fer cap ganyota, no tu no, sempre al contrari, em vas mirar i vas somriure davant la meva cara d'extrema curiositat... "Que pot ser per a tu no són àcides les llimones?" Vaig pensar. I es que no em sorprendria, sempre tant especial, seguies somrient, fent peripècies amb la pell ,grocverdosa i rugosa, de la llimona entre les dents. El teu somriure de llimona em va fer gràcia, i és que he de reconèixer que des de llavors, he après a apreciar el gust àcid-dolç d'aquesta fruita; i encara que no domino l'art d'amagar els gustos tant bé com tu, mossego la llimona i dissimulo, dissimulo la ganyota i dibuixo un somriure dels més dolços, sigui on sigui , per demostrar que rere l'acidesa hi ha dolçor, per aconseguir que tothom sigui afortunat de descobrir que en el seu cor pot trobar el motiu de la dolçor de qualsevol cosa, en el meu cas... El motiu de la dolçor de la llimona.


i!

Com fer que t'adormis al meu costat.

Ploraves, et vaig sentir de lluny, desde la sala. Primer de tot em vaig sobtar, com podia reaccionar? Com reaccionaries tu? Vaig entrar a la teva habitació, l'olor de nen petit em va abordar nostàlgicament només obrir la porta, estaves de peu, més espaviladda que l'últim cop, mirant amb ulls com taronges una porta que s'obria deixant passar la llum tènue que es colava al passadís. Vaig obrir una mica la llum de l'habitació per trobar el xumet que t'hauria fet trencar el son amb la seva absència. Però no. El duies agafat entre els llavis amb força. LLavors em van abordar els dubtes... Ploraves de gana? De son? De soledat? De mal de cap? No, no tenies febre... Estava un pel nerviosa, ho reconec, i vaig pensar... Respira, si tu estas tranquila, ella també...
Encara gemegaves , d'empeus, vaig tombar-te al llit altre cop i abans d'haver passat el marc de la porta tornaves a estar arrapada a les barres del bressol, queixan-te de genolls. Instintivament, no sé per què, vaig alçar-te. Tu , sorpresa, te'm vas quedar mirant, sabent que la cara que veies no era la de la teva mare i curiosa la vas palpar amb la petita mà dreta. La calidesa de la teva mà em va entendrir, i amb molt de compte vaig agafar el teu peluix i te'l vaig posar al costat, de manera que la situació et semblés més familiar, t'hi vas aferrar amb carinyo, fins i tot amb un petit somriure de satisfacció. Vaig arrepenjar-te el cap a la meva espatlla, i ens vaig sorprendre amb un "Bona nit dels Pets" no gaire desafinat. Aclucaves els ulls i no trigaves gens en tornar-los a obrir, i poc a poc vaig anar alentint el ritme , fins al punt que qualsevol fan dels pets s'hagués adormit en un concert. Anava variant... De la cançò dels pets a la de l'elefant, la teva preferida, mentre balancejava el meu cos a banda i banda, com una barca enmig del mar o un bressol cantaire.
La teva maneta va fer esforços per intentar, a la vegada, no deixar caure el peluix i arrapar-te a la meva samarreta. Va enganxar el coll de la semarreta pero va anar baixant, com si jugués, fins topar-se amb la pedra de color blau del collaret... Et vas adormir, agafada al collaret, i al peluix, i a la cançò... Si una de les tres coses faltava obries els ulls curiosa... Però poc a poc, molt a poc a poc, coordinant la meva respiració amb la teva vaig abaixar el volum... Molt fluixet... "Boona niit, dorm tranquila i digues bona nit"... Mentre et treia el collaret de la maneta i la deixava reposant mig agafada al peluix... "Deix que et porti en braços fins al llit" encara més fluix... Mentre et deixava suaument al llit, abraçada al peluix... "Seu ben a la vora, saps que no estas sola..." Tanco el llum... "Mentre et dic..." Et miro un últim cop...
"A cau d'orella..." ... I surto murmurant, per no despertarte... "Bona nit".

I asseguda al sofà, estupefacta, sorpresa i nostàlgica, encara deia, com si et duguès a coll : "Molt bona nit..."



i!

Record d'un vespre abans d'un somni d'una nit d'estiu.

Amb música de fons, el meu cos s'acomoda entre els plecs del llençol, trec un peu fora, com si volguès respirar, busco la posició més còmoda i tanco els ulls. De fons la cançò em porta records, un per un sense ordre cronològic, tots m'agraden, em tranquilitzen... Els trobo a faltar, però són tant dolços, tant perfectes, que es van fonent amb el moment. La cançò m'acompanya, és tendre i, com si el llençol anés a l'uníson, fa soroll al topar amb la meva respiració. Tot va acompassat la respiració, la música, el ventilador, els cants dels falciots que aprofiten les últimes llunms del capvespre... És estiu i la calor fa que em desfaci del llençol deixant entreveure la camisa de dormir, els seus plecs de color blau marí em recorden el mar, els contes de sirenes, pirates i dofins que m'explicava ma mare quan era petita... La meva mirada es fixa en els reflexos dels plecs, i deixo la ment en blanc, estúpidament sorpresa pels colors, i el so de la meva respiració; la música es desdefineix, les parpelles cauen poc a poc, molt a poc a poc, i també a poc a poc el coixí es fa més cómode, el llençol em cubreix dolçament com si el món s'haguès aturat... I en un últim moment abans d'agafar el son, penso en què somniaré aquesta nit...Potser serà un innoblidable somni d'una nit d'estiu.

i!

Per que al final sempre hi trobarem un adéu, un arreveure o un fins aviat...

Si em dius adéu
Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l'harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t'ha mancat en mi

Si em dius et vull
Que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar
Temps al temps d'un rellotge aturat
Que tinguem sort
Que trobem tot el que ens va mancar
Ahir

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

Si vens amb mi
No demanis un camí planer
Ni estels d'argent
Ni un demà ple de promeses sols
Un poc de sort
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

[...]

Aquesta cançò , té un secret, des de petita que em fa posar la pell de gallina... No sé per què.

Els somnis són desitjos reprimits...

... I és que tots portem a dins, els desitjos i les pors més profundament secretes. Els somnis ho fan aflorar de manera tímida, fugaç... No ens n'adonem, però els somnis són el més explícit mirall de la consciència, del subconcient. Els somnis són fets de coses reals, d'anhels que portem enterrats a dins del cor, és per això, segurament, que somiem les persones que estimem, o que tenim malsons amb allò que més ens preocupa.

Si poguèssim recordar en la seva totalitat els somnis, segurament, ens coneixeriem a nosaltres mateixos, i sabriem explicar sincerament el perquè d'una llàgrima o un somriure.

[...]

Com nens petits ens despertem d'un somni, trasbalsats, amb un sentiment de felicitat que sembla permanent, però que poc a poc va desapareixent... Llavors, ens sentim impotents intentant recordar allò que per uns moments ens ha fet tant feliços, intentem durant tot el dia anar visualitzant la petita part del somni que encara tenim al cap, i la recordem, i la pensem, i la expliquem, i la tornem a recordar, i a pensar... Però cada vegada es fusiona més el somni amb la versió del somni que hem anat fent durant tot el dia, fins que arriba un punt , en que ens rendim , coneixedors de la distància entre el somni real i la idealització que hem anat fent a la nostra manera...  I llavors ho deixem estar, per que un cop més sabem, que altre cop és un simple somni... somni d'una nit.

i!

 "Our dreams they are made of real things"