S'apaguen els llums de la plaça...

S'encenen els plens. I llavors salto entre els plens, i em costa respirar, i m'aferro a la camisa del molt-tapat company de salt, i ajupo el cap i no sé on em paren els peus, i noto l'escalfor pujant cap al meu nas, i les gotes de suor baixant cap al melic, i tot és una barreja estranya que em fa sentir perduda, protegida, cansada, estressada, eufòrica, preocupada, nerviosa, apoteòsica. Veig espurnes als meus peus, i no goso mirar amunt per tal de no veure les que ballen damunt dels caps, i tanco els ulls , respiro a fons la olor de polvora i d'humanitat, i salto, i no sé cap a on vaig, se'm descorda una bota i passo els últims minuts en un estira i arronsa, intentant arrossegar la bota per no perdre-la i intentant no pensar en les espurnes que em foraden els mitjó al descobert. Exploten. Els petards a tort i a dret. A davant. A dreta i a esquerra. Sota el meu peu desprotegit. Quins nervis, penso, això ja s'acaba. Mira de no perdre la bota, no et deixis anar del braç del molt-tapat, estigues atenta de no relliscar, vigila! La bota! Que no caigui, arrossega-la, respira, respira, vinga va... Fins que s'obren els llums de la plaça.