Jocs de nens.

I si, des del meu estimat racó, en el meu estimat balcó, deixant-me portar per aquesta estimada tarda d'estiu, tanco els ulls... Respiro profundament i canalitzo tot el meu desig , tots els meus somnis , ben endins, molt endins del meu cap, em faig petita, i el vent em porta al teu costat, on tinc la oportunitat de dir tot allò que no vaig dir, de fer tot allò que em moria de ganes de fer, de parar-me a sentir tot allò que em volies dir i que no vaig escoltar... Dins del meu cap, darrere les parpelles que entomen els rajos de sol de les cinc de la tarda, t'imagino, imagino que em diries si ens retrobessim, m'imagino si t'atreviries o no, a tornar a jugar al joc en que portavem temps apostant, m'imagino temptampte , com si fós una nena petita, o provant la psicologia inversa, que dubto que funcionés amb tu... M'imagino , com no, el teu cos, i el teu somriure, i com no, la teva mirada que no sé mai que m'amaga. I la meva ment poc original i cansada de somniar truites torna al passat rememorant cada petit detall que havia passat per alt, cada petit detall que es clava més a fons, fent-me veure que darrere dels meus somnis hi ha una cosa que s'anomena realitat, i que aquesta realitat és tant dura que no creu en un retrobament tant dolç i tant bonic com el que minuts abans ha imaginat el meu cap.

I és que ja sé que moltes vegades sóc la definició d'incoherent, ja que moltes vegades el meu cap té dos interpretacions de la vida, la vida en somni i la vida real , i tot i que en una balança la vida real té més pes, no puc evitar deixar-me endur per la vida en somni , i llençar-te un crit, entre els somnis dels somnis, que et repta a descobrir-lo , descobrir aquest petit món que impera en la meva balança de decisions ,descobrir aquesta petita part de mi que es va despertant  poc a poc , i que tonta, ilusa, nostàlgica, infantil, et diu: Estima'm si t'atreveixes!