La teva dolçor...

Sí, amb el paper de vell amic, sord-mut i confident, has estat pacient al meu costat, t'ho agraeixo mai t'ho he dit, tot i que em podries escoltar amb facilitat. Desde petita , ben petita, has sigut allò més dolç, allò càlid, la sortida a totes les preocupacions, petit, molt petit, pero amb carinyo d'un gegant, sense queixes, és normal, mai has sapigut parlar (i mira que m'haguès agradat poder-te sentir opinar). Això si, m'escoltaves a la perfecció i els meus problemes si no eren aburrits eren molt pitjors, per això t'agraeixo haver-te deixat abraçar, adormir-me al teu costat, plorar, somriure i sorprendre'm quan reconeixies la meva olor, la meva mà, la meva veu... I ara sento que he perdut molt temps, que ens hem fet grans els dos, que qualsevol dia fallaras, tocaràs el dos, i ho entendré i em sabrà greu, però serà moment d'acceptar que algun dia potser no m'enrecordaré de les teves orelles, del teu nas petit, dels teus ulls encuriosits, de la teva devoció per les pastanagues de bon matí... Però la teva dolçor serà impossible d'oblidar, doncs d'entrada ja et vaig posar el nom més tendre, més dolç i carinyós, més espontani i infantil, però més particular, Sucre, avuí t'he vist, i curiosament nostàlgica he pensat que algun dia em podries faltar, ja t'ho he dit, la teva dolçor serà difícil d'oblidar.