Askatasuna

I veig el sol com surt de la muntanya i com s'enfonsa en el mar, veig com puja la marea i balla amb la lluna sense pressa ni preocupacions, veig les estrelles donant voltes amb calma dalt del cel, i com res pot alterar tot això, veig orenetes entre fulles verdes, i branquillons trencant-se sota els meus peus al passar per damunt, sento l'aigua de la cascada sobre el meu cap , regalimant pel meu cos, enduent-se riu avall les preocupacions, i floto entre onades salades de mars que després de topar amb el meu cos, moren a la sorra de la platja. I res no altera tot això. Veig les formigues impassibles passejant entre brins d'herba que es mouen al compàs del vent, i passegen les formigues durant el dia, per deixar el llegat nocturn dels camps a les cuques de llum. I passa el temps, sense pressa, sense ànsia, i passa sense pensar en les conseqüències del seu pas, i passa sense pensar en el que penso jo mentre el temps passa, i passa mentre respiro, i visc, i aprenc. I cada cop que respiro el temps passa. Però només hi ha un moment en que s'atura, quan el cor es sobresalta i crea reaccions, com per exemple la d'un petó, però ara no hi ha petons, ara el cos es sobressalta en veure les marees pujar, les muntanyes viure, el vent cantar i l'aigua caure entre les meves mans, la lluna dormir de dia i el sol dormir de nit, el meu cos es sobressalta quan res no em lliga, quan, com la natura mateixa, soc lliure i només em va una paraula al cap: Askatasuna!