La dolçor de la llimona

- I és que les coses mai són com creuen ser. Qui va dir que l'àcid fòs llimona i el dolç un caramel?

Clavo les dents poc a poc i el suc cau per la llengua, l'acidesa es nota de bon principi seduïnt tots els raconets de la meva llengua, cobrint-ne totes les parts... Poc a poc faig una ganyota , tanco els ulls i empasso aire, i torno a mossegar... L'altre dia mentre menjaves un tros de llimona treta del got de refresc, no vas fer cap ganyota, no tu no, sempre al contrari, em vas mirar i vas somriure davant la meva cara d'extrema curiositat... "Que pot ser per a tu no són àcides les llimones?" Vaig pensar. I es que no em sorprendria, sempre tant especial, seguies somrient, fent peripècies amb la pell ,grocverdosa i rugosa, de la llimona entre les dents. El teu somriure de llimona em va fer gràcia, i és que he de reconèixer que des de llavors, he après a apreciar el gust àcid-dolç d'aquesta fruita; i encara que no domino l'art d'amagar els gustos tant bé com tu, mossego la llimona i dissimulo, dissimulo la ganyota i dibuixo un somriure dels més dolços, sigui on sigui , per demostrar que rere l'acidesa hi ha dolçor, per aconseguir que tothom sigui afortunat de descobrir que en el seu cor pot trobar el motiu de la dolçor de qualsevol cosa, en el meu cas... El motiu de la dolçor de la llimona.


i!