Ultimàtum, amor meu.

Si,  has aparegut i em robes l'atenció, el temps , les mirades... No m'aportes res de res, n'estic segura, només dolor i vergonya, i és que quan més penso en tu més m'en penedeixo de la relació que hem agafat... Sempre al centre de tot, com si fòssis el melic del món, però que et creus? Et creus molt gran? Molt interessant? Ben proporcionat, amor? Et penses que de debó aconseguiras que no et sigui infidel tard o d'hora? T'equivoques, després de tu, o al mateix temps vindrà algun altre que em robara l'atenció, que potser serà més jove o més gros que tu , més bonic... Que et penses amor, que si et tracto amb carinyo es per que t'estimo? Que si t'acarício de tan en tan es per que no puc estar sense tu?
Que sàpigues la veritat... Que m'estas començant a tocar la moral amb el teu realisme en tres dimensions, que m'estas agobiant, i que tard o d'hora no trigarà a còrrer la sang, que quan t'acarício ho faig desitjant que ja no hi siguis, que si et dic que no t'envagis mai es per que provo la psicologia inversa, que n'estic farta de tu, que sé que tothom et critica a les esquenes i faig veure que jo no... Però es que ja no puc més! Es que estic farta de que siguis a la punta del meu nas, el primer que vegi de bon mati dormint al meu costat... A més em fas mal, quan et deixes tocar pels altres, quan et resisteixes a marxar, i aparentes haver-ten anat i l'endemà ja hi tornes a ser tot infectat... Ja n'hi ha prou... Collons de GRANET! Fot el camp del meu nas , deixa'm lliure i oberta a noves aventures.. Ja t'ho he dit... D'aqui poc, quan el cícle biològic torni a començar vindran altres com tu a fotre't fora, tu tranquil... No trigarà a correr la sang, estàs avisat...