Distant.

I obro la gran finestra de la meva cuina, t'en recordes que gran que és? I obro la nevera buscant alguna cosa amb dosi extra de cafeïna, o sucre, alguna cosa que em desperti del permanent estat en el no-res. Ni cafè, ni xocolata, ni galetes de les que tant m'agraden, ja saps quines. Res , així que altre cop em resigno, buscant alguna cosa que almenys m'inciti a canviar el meu estat de no fer res, a veure si menjo una mica. Trobo una poma, no m'agrada , ja saps que prefereixo els nespres o les cireres, o un suc de llimona, pero no tinc res d'això a casa ni a mil quilòmetres lluny, no és època de coses dolces suposo. Decideixo menjar-me la poma. Miro per la finestra, i sembla que hagi de ploure, passa aire, i em concentro en la inutilitat de mirar per la finestra, de tant en tant m'activo i mossego la poma, i tota la boca s'omple del suc aigualit i del gust que no m'agrada gaire, pero tant se val, mossego i em distrec fent ballar trossets de la poma entre les dents, que entretingut , ui si.  I penso, per variar el meu estat d'ànim tant irònic i tant distant: Quin dia més maco i més dolç!