D'aqui dos anys, quan no se'm prohibeixi dir la veritat, quan no sigui impotent, incapaç de canviar res, impossible de demostrar res... Llavors, encara hi seràs? Hi seràs per a mi? Per què llavors , potser, no patiria tant pel pas del temps, assaborint l'espera i sense desesperar-me, perque, per molt temps que faltés, sabria que el temps passaria, i és que sabria que la espera valdria la pena...
I es que a vegades hi penso... penso massa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario