Poc a poc, com si ho hagués enterrat sota un munt de terra, seca impertorbable, intraspassable, tots els meus sentiments dins d'una caixa forta... La meva cuirassa que fa menys d'un dia creia invencible s'ha trencat, i una explosió de tot allò que no volia tornar a experimentar ha caigut galtes avall, i l'orgull, vençut, perque pensava que la cuirassa s'anafa fent poc a poc més forta, l'haurà de tornar a començar, pintarem la cuirassa altre cop, amb la imatge d'allò que volem aparentar i que no som, tornarem a refer un fals mur davant de tot allò que no volem repetir, allà on no volem recaure, per creure'ns més forts. I altre cop m'oblidaré, que la primera gota de pluja , que em toqui la galta, esquerdarà la cuirassa com si la terra es desfés i es tornés un fang inútil, que poc a poc recorda tot allò que porto arrossegant des de fa temps , mentre entre cabells xops, cau la pluja a bots i barrals i s'emporta la cuirassa per uns minuts, fins que l'aconsegueixi tornar a reconstruir, i a pintar d'allo que no sóc.
La clau de mi, de la meva caixa forta, se l'emporten les gotes, al fons, mol fons de la mar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario