Sóc com una espècie de gel que té sentiments i que es fon.

I és que per enèsima vegada, en que no somio, no deixo de somiar. I penso que vull deixar de pensar tant, i sento que vull deixar-me sentir més. I valoro que hi ha moltes coses que no m'atreveixo a valorar de debó, per por a perdre. I llavors , com si em donés seguretat, vida, protecció, m'amago sota la meva capa de gel d'hivern que costa de trencar, i allà a dins els remordiments em maten d'haver-me protegit en comptes d'arriscar, perquè ja ho sé jo, que és igual què resulti al final, el que toca és apostar, encara que el joc sigui llarg, i difícil d'entendre. He après a jugar poc a poc. Però amb tanta capa de gel no acabo de percebre del tot, de sentir del tot. Sort que per qualsevol gel sempre hi ha una escalfor que el fon.