Com una nena petita , a la que el món li queda gran...

I que estúpida, sola, seu al sofa, i escolta aquella puta sinfonia de cançons nostàlgiques que li passen pel cap, i plora, per què? No se sap. I recorda, per que? Si el real objectiu és oblidar. I estupida, i no necessariament sola, però absent, lluita contra tot allò que ha forjat dins seu, contra les arrels d'alguna cosa, i trenca els ciments de tot allò que un dia va suposar felicitat, i llavors s'ensorra, i quan pensa que ha enterrat al fons els sentiments aflora la nostàlgia que la fa dubtar i la fa sentir estupida, i dubta, i seu, estupida, perduda, al sofà i plora, però potser perquè simplement necessitava fer-ho, i pensa que han estat inutils els esforços d'oblidar , de treure-s'ho del cap, quan en realitat és al cor on ha quedat la marca, que fa passar la puta sinfonia de cançons nostàlgiques i depressives cada dos per tres , pel cap... I seu i plora, i canta entre sanglots, i dibuixa mentalment records estúpids i idíl·lics, i infantils, pero es que és així...

No deixem mai de ser infants, als que el món els queda gran, i desolats a vegades pel pes que això suposa plorem desconsolats entre putes simfonies de cançons nostàlgiques i depressives, cançons de bressol per quan el món et queda gran i el pes dels sentiments cau galtes avall en forma de llàgrimes de cocodril.