La caçadora de somriures.

La seva afició des de petita, somriure a la gent mentre caminava pel carrer, el seu defecte des de petita, caure de quatre grapes als peus dels somriures de les persones. Ofici, doncs, caçadora de somriures, que interessant, va pensar des del principi, però no sabia que queia en la pitjor de les aventures, en el pitjor dels oficis, s'enamorava dels somriures i al final, exigent va decidir trobar el somriure més bonic, el somriure perfecte amb el que havia somniat durant tant de temps... Es va equivocar, un dia , sense voler, va caure sense més ni menys, encisada pel somriure més enigmàtic conegut mai... Va passar l'eternitat, davant d'aquell quadre de Leonardo da Vinci, perdent el temps, vigilant que ningú el fes malbé, monopolitzant-lo, sense rebre tant a canvi com el que havia esperat, va descobrir que altres s'enamoraven del quadre, que el quadre es deixava somriure per altres i imbècil, i estúpida, va despertar del somni la caçadora de somriures, va riure i va dir:
Encisador, especial, interessant , inesperat, si, potser, si , inoblidable, també... Però no únic... I llavors , va girar cua i darrere seu, els seus somnis i els seus secrets, i va marxar, de la sala plena de quadres, deixant enrere el quadre de Leonardo da Vinci , que més havia estimat, el somriure no-somriure que més li havia agradat.