Instint de supervivéncia.

Camino, arrossegant els peus, ja no desitjo trobar ningú, no desitjo evitar ningú tampoc, faig el meu camí, i hipócrita somric. No sé perquè, no hi ha perquè, no vull de fet. Però el meu cos, acostumat a emmascarar els meus sentiments, se'ls apodera i els transforma. Així que si algú em pregunta el perquè al meu somriure, no tinc més remei que respondre: "Per que estic feta una merda!" I seguir somrient... Autocompassió? No. Realisme? Tampoc, si que fa riure el motiu que em fa estar com una merda, fa pena, fa pena pensar fins a quin punt m'he complicat tant les coses, quan les haguès pogut fer més sencilles, més fàcils. I que tot haguès anat bé, que haguès pogut arribar al futur que m'esperava. I ara, somric, idiota per aquest present que em toca viure, el qual no em depara cap futur que m'il·lusioni, cap trucada, cap missatge , cap petò, cap res. No cap res en aquest cap, ni tant sols caben les llàgrimes, i per això somric, perquè el meu cervell s'ha quedat estúpid i inútil, i abans de patir decideix somriure hipócritament, suposo que és instint... Instint de supervivéncia, almenys si el cor està malament, que la resta de la gent no sàpiga que ets débil, somriu com una estúpida, va! Somriu! I em miro al mirall i m'adono, que quan un somriure no és sincer fa qualsevol persona la més lletja del món.