No hi ha res.

Fuma, a la porta, quieta, l'aire calent l'atrapa quan algu traspassa la porta, pero no triga en tornar el fred. Veu darrere el vidre de la finestra com parelles es miren sense que el món importi el més mínim, veu amor entre la llum ténue del bar, i les copes, i els aperitius, veu somriures, veu mirades, ho veu tot, però no sent res del que veu, els sentiments són a dins, i hauria de passar la porta per sentir alguna cosa , però no pot.
Entrar dins el bar, seria recordar tot allò que no té, els sentiments no ajuden, així que estupida, somriu per tot allò que ja no serà, li fa mal mirar dins el bar i veure que tothom fa veure que és feliç, ella ara no pot.
I es gira, i es queda arrepenjada a la porta al costat de la carta de menús, que diu: " de primer plat música jazz, de segon nostàlgia i de postres resignació".
S'acaba el cigarro, mira al cel, neva , ni tan sols una gran manta podria solucionar el fred permanent que du a dins, que més dóna, és maco que nevi, així el temps es sintonitza amb tu. I mira com neva, i com cau tot a poc a poc, pel seu propi pes, cau el record, cau l'amor, cau el comiat, i cau la por. I quan li ha caigut tot el món a terra, es lia un altre cigarro, se'l posa la boca, encén l'encenedor que està agonitzant amb el poc gas que queda, i pren foc al cigarret, que altre cop comença a consumir-se com tot el món, com tot.
Una mà a la butxaca de la jaqueta verda , que abans abrigava tant , i ara ja no té cap mena d'escalfor, l'altre aguanta el cigarro, quan els llavis no poden sostenir res, són fràgils, també, com ella. I amb la mà a la butxaca, i el cigarro als llavis, fa una passa, mira enrere i deixa tota l'escalfor en la qual tenia l'esperança d'entrar tard o d'hora, marxa, allà no la volen, ho entén.
 Però no tornarà , no vol fer sentir incòmodes els enamorats del bar, que aliens a la resta del món s'estimaven sota la mirada de la envejosa noia.
I marxa, amb una llàgrima que no vol caure i que se li congela al llagrimal, amb les mans a les butxaques, el cigarro als llavis, el món a terra i totalment consumida per l'esforç en un no-res. I marxa, marxa, no crec que torni mai més. Ara ja no hi ha música jazz, no hi ha res.