La meva manera "controlada" d'estimar-te sempre.

Des del minut zero, al meu cap la il·lusió es va concentrar en fer-te feliç. I serà així. I tot i que ara em costi tenir-te lluny, deixar d'escriure, "deixar" de sentir, és millor, no ens hem equivocat, estaré bé, creu-me, sempre i quant siguis feliç. Ja sé que es poc, que no hem acabat de realitzar allò que voliem, que ens costarà, que només tindrem paraules que dissimularan la absència però senyalaran la distància. Que tot canviarà a partir d'ara i ens sentirem més i ens sentirem més lluny, però creume, quan dic en veu molt baixa , que t'estimo, a la meva manera, però t'estimo, més que mai, com sempre. 

Quan somriguis no et sentis culpable, ni cap mena de tonteria per l'estil, quan somriguis, jo somriure estúpidament a l'altra punta del món si fa falta l'oblit, al teu costat si el temps posa les coses al seu lloc, però somriure, per que voler-te fer feliç no és res més que la meva manera "controlada" d'estimar-te sempre, sempre. I així doncs , quan se't escapi un d'aquells somriures tan intensos, tan macos i especials, t'estaré estimant a la meva manera, o això es la meva manera de veure aquest lligam del que em costarà desfer-me i del que no me'n vull desfer. 

Un petó, i una mega abraçada. I per favor..Sigues feliç cony! :J