Havia de fer molta feina, però plou, plou com si fós la primera vegada que plou en anys, i m'encanta.
Havia de fer molta feina, però estimo, estimo com si fós la primera vegada que estimo en anys, i m'encanta.
I no és cert que faci anys que no plou i que no estimo. Però ara, quan estimo i quan plou sé treure la mà enfora, mirar enllà i deixar que xoquin les gotes una a una, sense por a passar fred, o a estimar massa.
És estrany, havia de fer molta feina, però plou i estimo com fa anys que no ho feia.
No cal escriure sobre aquest nosaltres, no es pot escriure.
Cada cop és més gran, i a cada vegada que creix, cada vegada que s'amansa.
No és un monstre d'aquells indescriptibles que et fan por de petit.
No ja, ara és com aquell sol que es pon , de color taronja i creix a mida que s'acosta al mar
buscant la nit. Em passo els dies buscant-la, perseguint-la, com a tu.
I quan ens trobem desitjo el matí i desitjo el dia,
i així sempre, anem amuntegant, petites coses, en molt poc temps.
Un temps, que , amb molta menys peresa que altres cops, ha esdevingut preuat.
I vanitosament, em miro, creixent com el sol, i et veig , esperant-me com el mar,
per a reflectir altre cop allò de mi que deixo veure, i allò que no.
Per a esperar, amb la dolçor del final d'estiu, que vingui la nit, que estiguem junts.
I que amb les nits, les llunes plenes, torni a venir l'estiu, i així:
Fins que de tot això en neixi
la més bonica de les històries, que , com he dit, no caldrà escriure.
Es mou, sense parar inquieta, tremolant, amunt i avall, sense ritme ni compàs, sent pressió, veu la foscor sota seu, i intenta sortir, amunt , molt amunt.
És un alè d'aire capturat sense més, de cop i volta, engolit per una onada, rapida i clara. És inestable i petita, i té por d'explotar, poca cosa la protegeix, no té direcció ni destí, i vagareja perduda quan la mar s'enrampa.
De cop s'allibera a l'exterior i corre lliure, esbitza cops a l'aigua que l'havia capturada, i fa crèixer onades irades i dolgudes per la traïció, es mou pertot, i no para de colpejar la superfície de l'aigua que ocupa tot allò visible a la distància.
Després d'hores i hores colpejant, es va aturant, baixant el ritme, no pot més, la resistència i les pors, esdevenen mica en mica res, i la ira s'apaivaga com si es tractés d'una alenada d'aire que s'acaba.
Inspira per última vegada, s'omple tant com pot, mira l'horitzó vermell del capvespre, i després de tot i de tant, anhela la mar calmada que veu sota seu.
No és una derrota, no era resistència, eren pors, i malgrat hagi passat poc temps de la batalla, no pot evitar tancar els ulls, inspirar encara més, i submergir-se en aquella aigua, que pot calmar amb la màgia dels millors mags, el més inestable dels huracans, fent que torni a ser bombolla.
Tens les coses clares, no com jo, tens clar qui ets, no com jo, què busques no com jo, quant hi apostes i per què.
A mi encara em queda molt, per aprendre i per entendre.
I per primer cop, crec que és una història que no he d'escriure mentre passi , per por a que se m'escapi, és una història que escriuré un cop hagi passat, per què res em tranquilitza més que saber que aquest cop no tinc presses, sí pors, però al costat d'algú que té la màgia de tranquilitzar-me , ja es veuran, ja les trobarem.
I una mica amb les meves pors, em deixo caure a les teves mans, no crec que puguis, però intenta abraçar-les, encara que sigui a la força, que sóc difícil d'atrapar, com l'aire.
Dels viatges diuen que sempre te n'endus alguna cosa, en realitat tens dues opcions, o te n'endús coses per a oblidar, o coses per a recordar. I sempre és la mateixa dinàmica.
D'aquest viatge me n'enduc un ídol, una demostració d'ideals en forma de póster, una butllofa al peu, i molts milions de sentiments i coses que m'han passat pel cap, converses en idiomes zero dominats i coneguts, llocs magnífics, somriures, art, imatges capturades sense càmera i amb càmera, graffitis, manuals de com destruir murs i crear presents, moments de superació del ridícul, moments de riure desenfrenadament com no feia tant...
El problema, no rau en què t'endus, sinó en com t'ho endus, com demostres on queda tot això?
Fins ara no sabia com fer-ho, en un dels viatges de l'estiu passat vaig descobrir una manera, una cosa petita, que cobrís les pèrdues i demostrés els guanys, un lloc on pugués posar totes les experiències de l'estiu passat, un collaret indi de color turquesa.
I aquest any, d'anades i vingudes, de tombar per tot arreu, de perdre'm molt i trobar-me encara més, com el demostro? Vaig pensar a Berlín. I ho vaig trobar, de fet no jo, qui m'acompanyava.
Un anell, un anell? Per al dit petit, sí. I ara, de quin color? Un color que em defineixi. Que conjunti amb el collaret, turquesa, no no. Aquest!
I el resultat és això, una pedra blanca, translúcida com de fum, però que amb depèn quines llums , la del sol, la lluna, la del tren, avió, a les fosques, treu tons verds, liles, blaus, grocs.... Una pedra canviant, com el vent, com tot aquest any que ha passat des de la última vegada en què vaig fer recompte, com una mica tot el tirabolt de tonteries, el garbuix de coses que m'han passat, i que segurament em seguiran passant i que l'any que ve tornaré a buscar reflectides en alguna cosa que em pugui endur sempre amb mi.
I sé que , com a mínim no tropessaré amb la mateixa pedra, cada any amb una diferent, millor o pitjor , però diferent. Suma y sigue!
Estic nerviosa, amb un nus a l'estòmac, mirant el mòbil cada mig minut, i m'irrito a mi mateixa. Però és dolç.
Serà més dolç quan surti de casa, i sera dur si al final no em crides, però no em corre pressa.
És un moment dolç, ens estem posant a prova, jo tinc por, com ja he dit mil vegades, però la posaré a prova. I em tremolen les mans, i les cames, i crec que l'oxigen no arriba al meu cervell i necessito tranquilitzar-me... No és la primera vegada que faig això, i com és que segueixo com sempre? Que irritant! Per favor!
I com et saludo? Com em vesteixo? Com em tranquilitzo? Com es feia això de respirar, recorda-m'ho!!!
I de què parlem? I com recordo tot allò del que et volia parlar? I com em reprimeixo? I com sóc sincera? I com em deixo anar? Impossible...
Bé, impossible no, encara podem triar la opció del possible, però deixa'm primer que miri el mòbil, i deixa'm somriure en veure que m'has contestat, i deixa'm baixar pel carrer recordant com respirar, i aleshores, trauré totes les cartes i ho tornarem tot a lloc... Espero.
Por de mi, por dels ulls tancats, que no han pogut veure la por abans. Tinc por des de molt petita, una por molt humana, i com a molt humana i universal, també insignificat però pesada.
1. Primer era la por a no ser perfecta, la por a no estar a l'altura de tot, d'aquesta en va nèixer l'ogull.
2. Després va venir la por a la soledat, un gran mur que es va erigir , maquillant l'orgull i la perfecció, elevant-los en un banal intent d'aixecar el vol i trobar-me.
3. Entre aquesta por i la següent, va venir la por d'estimar i no ser estimat, la por de no ser triat i no ser volgut, la por de no estar a l'altura (però no a mode general, sinó que d'aquella persona en concret).
4. La següent por va ser la de l'adéu, que de totes es la que n'he sortit més convençuda, i la que he treballat més. Amb l'adéu va marxar la por a estimar (doncs ja no esperava ni estimar massa, ni ser triada, ni estar a l'altura).
5.Va venir com un huracà la por al sexe (tot i algunes experiències prèvies, sempre hi ha la por de la primera vegada, en què una mica es barregen totes les altres pors que he dit anteriorment, i que vaig decidir vèncer amb un fusell i un tir al cap, ràpid i de cop, i la vaig matar sense més, aprofitant una víctima que no pogués fer-me nèixer més pors que la del retrobament.
6. La por del retrobament era mútua, i la situació va ser senzilla, deixant un període llarg sense pors, en principi, ara es veurà que realment n'estava ple.
7. La por més maca: La por a estimar, en el punt tres explico ja el procés de pors, i el punt quatre, bé, és el condicionant complert de la por que tinc ara a estimar: Gràcies!
De la por d'estimar n'extrec la resta de pors que he dit, i s'hi ajunten totes en un cocktel brutal d'hormones, i pots de gelat acabats sencers en tardes d'espera.
I tot i ser la por més maca, n'hi ha una que ara mateix se m'està fent molt dolça i cruel a la vegada, la pitjor de les pitjors de les pitjors pors... La por a tornar a estimar, de començar de zero...
I no sé com fer-ho , estic més perduda que... En fi, miraré de treballar-ho, perquè crec que m'agrada fer comptes enrere, i després de moltes pors amagades, aquest cop les vull afrontar, perquè val la pena tornar del deu al zero, i un cop al zero caminar de nou.
Sé que no aniré massa lluny sola, sé que no vaig sola.
Sé que deixaré moltes coses enrera durant la vida, i encara més en la mort.
Sé, però que pel camí, en deixar-ne unes , en guanyaré d'altres.
I anem fent, un llarg camí, un gran tòpic, un petit somni.
I em sap greu, perquè , marxaré ràpid, com les orenetes en arribar l'hivern.
Però potser tornaré, quan torni a fer calor, i les galtes vermelles omplin el meu nou camí altre cop.
Com el vent que durant dies, la tramuntana, ha assotat les meves orelles, fent-me escoltar,
seré intangible, inabastable, però present.
I he après tot això gràcies a allò que he deixat enrera, i gràcies a allò que estic vivint i que viuré.
I trobaré a faltar tot allò que ja no hi sigui, i sé que trobaré a faltar aquells que han acariciat el meu present i el meu passat.
Sé, que a partir d'ara assaboriré molt més les carícies que no pas el temps.
I que no se'm trobi a faltar, que segur que torno, com les orenetes, com el vent que porta una cançó coneguda, estimada, a les orelles, com el vent que duu les paraules que es diuen, i que oblida les escrites.
I no passa res, canvia la cançó, i marxo, canvia, i torno, i prenc decisions airades i ràpides, però he aprés a decidir.
Sé que ser volàtil no serà la meva màxima virtut, sé que m'equivocaré en decidir mil i un cops, i sé que marxaré moltes vegades havent lluitat massa poc, però lluitaré molt, per a que el dia en què sàpiga per què lluitar, no em rendeixi mai.
Com la tramuntana, que si cal, aixeca la més gran de les onades, arassa amb el més gran dels focs, o fa parlar el més frondós dels boscos, com el vent, que molesta si bufa massa, però es troba a faltar si bufa massa poc.
I no hi ha més, seguiré en el peu del canó alla on sigui, i sé que m'equivocaré, sé que tinc el no, només em queda el sí.
Sento com la pell bull, el sol impacta en la retina, però no en la seva totalitat, es troba amb el filtre de les ulleres, que no filtren gaire perquè són una còpia barata. De tota manera, últimament veig el món així, filtrat, deixo que em saturi la retina allò que jo vull, deixo que em cremin a la pell aquells sentiments que jo vull. Després em couen els que amago, però com a mínim no em marquen.
Com el vent que m'esbulla els cabells a cada bufada, també hi ha instants de la meva vida els últims dies , en què refresca, en què m'evadeixo dels sentiments i tot. En que em sento més lliure, menys culpable, menys lligada que mai, més creguda que sempre. Però ja ho necessito ja, perquè en el fons sé que sóc dèbil.
Sóc dèbil a la carn, a la culpa, a l'enveja, a la por. Sóc dèbil a l'amor i a la inocència. Sóc debil en ser dèbil, però conèixer les meves debilitats, els meus errors presents i passats, i els meus costosos encerts, em fa ser forta.
I és en aquests moments de fortalesa, tranquil·litat i senzillesa, que voldria aturar el temps. Jo, a la terrassa, amb tots els pinzells i llibres tirats per l'estudi, la televisió de fons encesa (on sona gent rient), els meus peus arrepenjats a la cadira blanca, jo recolzada amb el llibre entre les mans, el cigarro al cendrer i el fum enlairant-se entre totes les plantes que fan de la terrassa un hàbitat , un món paral·lel, que estableix una certa relació de simbiosis amb mi, una respiració comuna, un objectiu comú, una tanquil·litat irrompible, un ritme imparable.
Si m'adormo sota el sol, que quedi la pell vermella i marcada, però que la marca no em recordi un moment de patiment, sinó un moment de plenitud. Que els sentiments passin pel filtre, pel filtre del moment, el lloc i l'instant correcte. L'instant correcte és ara!
Com tu, entre tants d'altres, tu. Que no crec d'entrada més lloable persona que jo mateixa, ni més triumfadora, ni més rica (almenys en el que jo crec que enriqueix), ni més sincera... Com tu!?
Com has aconseguit destruir amb una sola frase tota la autoestima acumulada? Amb una sola frase! (Bé, i amb l'ajuda del bombarder incansable, que no coneixes, però que forma part constant de la meva vida, i no diré qui és...). Vas fer caure, l'únic de tots els maons que estava esquerdat, del meu castell als núvols.
Bé, et felicito. Doncs, has fet retrocedir una feina de mesos invertits. Amb el teu ego, la teva autoestima mal gestionada, i la teva diarrea verbal i falocèntrica. Et felicito, i gràcies.
Sé però que no ho vas fer expressament, que les paraules van sortir de la teva gutural i mal controlada veu, portades per la frustració o alguna altra cosa que no conec. Quins collons però, encara que fós sense voler!
I bé, hi ha mil maneres de tirar la canya, fer un elogi, admirar a algú. També n'hi ha mil per a destruir-lo. I ... Oh! Per sorpresa meva vas ser prou intel·ligent de combinar-les: " Ets una tia molt atractiva, si no et vestissis tant masculina i amb aquests sabatots d'home lligaries molt més... Si t'arreglessis..."
Quins collons, eren les meves sabates preferides! Costaven un pastón (a l'abast de la teva butxaca com qui compra un caramel però). Anava vestida normal, dins el meu normal, però gràcies. (Portava roba interior nova i tot! Estava de subidón...Però gràcies).
I mira, posats a prejutjar com has fet tu, jo m'he lluït escribint aquí, no tinc el morro de desacreditar la gent a la seva cara. I a sobre vas continuar furgant a la ferida.
Doncs que sàpigues que jo, passo. He lluitat contra bombarders de l'autoestima durant molt temps, he estat el segon plat durant molt més, mai sóc aquella dona que algú no podrà oblidar i m'és igual! Bé... No m'és igual.
Però el que sí que m'és igual , és per exemple saber qui és el teu tipus de dona, aquí turtoraries amb la força del teu falo, i a qui desmantellaries a petons. Me la suda, i no ho puc dir finament. Perquè el que encara no entenc , és com , lligant tant com tu dius, encara estàs pendent de la roba que porto o deixo de portar, o de si m'arreglo o em deixo d'arreglar. Que no saps encara després de tanta experiència, que una dona és més femenina quan no porta roba, quan no va arreglada, i quan no només folla sinó que estima? Si no ho saps, no puc fer res més que compadir-te.
De totes maneres, no et preocupis, que amb una mica de sort, no em veuràs femenina en la meva totalitat ni ara ni mai.
Almenys no mentre qui parli sigui la teva egocèntrica tita. Apa!
I bé, sóc somiadora, no hi puc fer més. No puc evitar-ho, controlar-ho... Tinc imaginació, i no pateixo, però a vegades m'agradaria no tenir-ne tanta.
Hagués estat maco, divertit i diferent, i segurament hagués estat millor que el que va ser. I després no em sabria greu oblidar res, oblidar-te. Sóc molt així, d'aquelles que si no ha estat res, sempre hagués pogut ser, i el "què hagués pogut ser" em mata. Si el tren o les ales, t'haguèssin fet venir aquí, si t'haguèssis alliberat una mica de tot, no sé ben bé de què, o de qui. Segurament no em seguiria preguntant "què hagués pogut ser".
Bé, sé segur, que aquesta nit em cuinaré alguna cosa per sopar, posaré la televisió, dibuixaré un parell d'esbossos i pensaré en com de diferent hauria estat tenir-te donant voltes per aquí, desconectant suposo i rient-nos una estona de la casualitat.
He estat fent inventari de tots els textos, mentre escoltava una cançó de Bon Iver, a partir d'una altra que m'han proposat... I bé, sense més preambuls he de dir que sí, m'ha tocat la fibra.
M'he adonat que, després de tres anys, i més de cent textos explicant la mateixa història, ja no sento res. I fa un mal al pit, inimaginable, adonar-te que els "per sempres" i els "eterns" ja no seran mai més, sap greu. Sap greu, que hagi oblidat tota la llum que em podies haver donat en cada moment, perquè ha quedat tapada per la foscor d'una Toscana, de la que no n'he parlat massa, i que no recordo amb la llum corresponent dels anuncis.
L'egoïsme ens va matar, però a mi em va rematar la realitat. I ara me n'adono. Que he seguit cometent els mateixos errors. Que m'agrada somniar! Que vull creure en la gent! Vull estimar i confiar altra vegada! Vull sentir, i enamorar-me! Vull ser especial, aquest cop de veritat.
I tinc por, molta por. Por a altre cop ser un segon plat d'un buffet lliure. Un secret amagat amb esmerç, un llac on deixar lliscar tota la ràbia o frustració. No vull ser més això.
No vull viure pressionada, qüestionada, no vull que ningú més em faci por. No vull estimar tement, ni tèmer estimar. No sé com explicar la sensació que tinc ara mateix... És com si, en una balança, es barallèssin els records bons i els dolents, que havia fingit oblidar, però que punxaven i em feien punxar en molts aspectes de la meva vida.
I sí, estic bé en realitat, en realitat. Em sento a gust, però encara no deixa de fer mal, no deixa de fer mal saber que potser tot allò que vaig viure, només romandrà en textos vells, que perden sentit a la vegada que els records, i el temps.
I em sap greu, haver lluitat tant, per tot el que he perdut després. I ja et val, perquè no vas tornar quan t'esperava, no vas reaccionar com esperava i mai t'ho he dit. I ja no tinc por a dir les coses, però ja és massa tard, perquè no vull tornar a reviure records que fan mal, encara ara. No vull, perquè a més a més m'has tornat a fer mal fa poc. I no sé si ja mai podràn tornar-me al cap, amb tendresa, totes les tardes d'hivern a la platja, o els caps de setmana esgarrapats amb sort, o els cigarros compartits. Ja no hi ha tendresa, o de fet, no hi pot haver tendresa encara.
I de veritat, desitjo que siguis feliç, però des dels records que m'han reviscut els textos no puc evitar demanar-te que, si mai, mai, realment estimes a algú de veritat, no l'enganyis. No li venguis una moto sense frens, no el deixis penjat en una illa sense menjar ni aigua, perquè ho passaràs malament tu, i ho passarà malament aquesta persona que estimis.
Que deixis d'una vegada d'acumular en la motxil·la que portes bocins del teu cor trencat i quilos de records tristos. Deixa la motxil·la on vulguis i espavila. Cura't i marxa. Jo no tornaré. I no ho faré perquè no t'estimi, o perquè no et recordi.
Ho faré perquè he d'avançar, i perquè realment, crec que , bé... Has estat el meu primer amor, i potser el més potent, però no seràs l'últim, i ho sé, ni el més durador.
I ho sento però després de vuit mesos de no escriure de tu, tenia molt a dir. I bé, espero que algun dia, d'aquí tres o quatre vides, ens tornem a trobar... Potser aleshores no duràs motxil·la i jo no tindré por.
I ara si, tanco per què vull, i tanco bé el comiat. Crec, i no ho nego, que en el fons t'estimaré sempre, i sempre diferent a com abans. T'estimo perquè sóc com sóc gràcies a que et vas creuar amb mi, per les coses bones i dolentes. He crescut. I t'estimo per haver crescut amb mi.
No sé fins a quin punt, puc o no dir-te el que penso. Doncs penso que trencaré la màscara si t'ho dic. Per tant, posaré un petit filtre, però miraré de no cometre errors del passat, en que deixava tèrboles les coses, com aiguamolls fangosos i emboirats.
Així doncs et confessaré, i em confesso per primer cop en molt temps que no ho faig:
Crec que hem passat per una cosa semblant, tot i que caminem diferent, jo tanco portes, no sóc un gran cavaller capaç de carregar amb el pes dels temps enrere a les espatlles, i és per això que mato els dracs i no m'enduc la rosa dels records.
Crec que no estàs perdut, no ho creguis tu tampoc siusplau, t'estàs buscant! I sembla que digui el mateix però una paraula té el mateix poder que una daga daurada.
Crec que no hi ha res que desitgi més que abraçar-te ara mateix, i fer-te oblidar. Alcohol i sexe serien una arma fàcil però la contemplo molt fervorosament.
Crec també, que ets la persona més interessant que he conegut des que em vaig blindar completament a conèixer ningú. Crec , en la meva ceguesa de sentits, poder percebre la gran persona, el gran heroi romantic que ets en realitat.
Vull, ja no crec, vull , fer-te volar en certa mesura, que aconsegueixis refugiar-te en qualsevol cosa que pugui oferir a quilòmetres lluny. Si vols et dibuixo un món de conte, un de pel·lícula, amb grans ossos voladors, i poques promeses incumplides, molts somnis, molts, moltíssims.
Vull, que algun dia, sense cap objectiu més enllà del de passar una estona amb tu, puguis venir haven-te trobat a tu, a trobar.me a mi.
I si mai trobes res, que et faci ser feliç, que m'ho expliquis, que ho dibuixaré. Perquè confio en que ara que he conegut, trobat, descobert, algu tant sorprenent com tu, aquest tu no es faci perdre.
No cal ni que em vinguis a trobar mai, no ho espero, si que em ve de gust, alguna altra vegada, però no et condiciono. Simplement , no et perdis, que des de lluny et dic que , haver-te trobat ...
Ha estat un plaer. De la mateixa manera que trencar la màscara, una estoneta, només avui.
No tinc ganes d'escriure, tinc ganes de cridar, i volar on ets, i treure't la cervesa de la mà, i fer-te un petó, i tornar a marxar després d'haver estat unes hores parlant. D'això en tinc ganes. Però com sempre, mi gozo en un pozo.
I no hi ha més i no em sap greu... Però crec que m'hauré de replantejar certes coses, partint del punt en què no sé volar, que els bitllets de tren són cars, i que m'hauria de menjar l'orgull, que encara que sigui infantil, està a dins, punxant.
I pujaria en un tren, que volés pels aires entre flamencs femèlics de color rosa, i gotes de pluja mullades de primavera, de colors grisos fins que cauen al mar blau. I aniria molt ràpid i en deu minuts, que en realitat passarien com deu segons, seria al teu costat, i enlloc de treure't la cervesa me la beuría per a prendre valor, d'enfrontar-me a allò que tinc por haver distorsionat amb el temps i la distància. I un cop llançada l'ampolla buida, em cremaríen les galtes i em rodaria el cap, però et podria mirar de prop. I crec que només això ja valdria la pena, si ja val la pena només d'imaginar, encara que després segueixi amb el goig al pou, com a mínim és un pou amb flamencs de colors, gotes de primavera i trens voladors.
Té gràcia, és com aquella pel·lícula , la de Tu a no sé on i Jo a no se què... No en recordo el nom perquè és una xorrada.
No tinc especials ganes d'escriure. De fet, em fa mandra. Crec que aniré a dormir, després d'haver vist les pel·lícules que el Tú em va recomanar. Són molt bones, però no t'ho diré, perquè no vull fer-me pesada, perquè intentant fer-me la forta, cosa que mai he sabut, vaig dir molt ràpid un fins mai - que era ben lògic- però que no he sapigut gestionar.
No l'he sapigut gestionar perquè el cop, ha estat tant fort que no l'he pogut esquivar. Les coincidències , masses, les semblances , mil, els quilòmetres de distància cent i pico més... Com m'agradaria conèixer-te millor, al Tú boig, i al Tú sensible.
I que fèssis que totes aquelles cançons de Manel que tant havia esforçat a oblidar em tornin a agradar. Ara per ara, has aconseguit que les recordi amb tendresa, simplement de saber que compartim experiències semblants amb una banda sonora semblant, em fa pensar que no són cançons que pugui lligar només a un passat o només a una persona. La vida t'ensenya que no ets l'únic estrany en aquest món. El fet curiós és trobar un altre estrany, i és molt divertit, o almenys ho va ser!
Però bé. Et donaré les gràcies per farà una setmana, i et donaré les gràcies per haver-me recordat la dolçor de les cançons de Manel, i els somnis que feia molt que no en parlava. I et demanaré perdó, perquè si estàs com jo ara, sabràs que saber tot això no et fa cap bé. Perquè Tu ets a no sé on, i Jo a no sé què. I no serà res més del que ha estat, i no anirà enlloc a part d'on és.
I és trist, perquè em veia en alguna tarda d'estiu , en un àtic de Barcelona, fent intensiu de pel·lícules de les que ens agraden - secret que no havia revel·lat a gaire gent - mentre dibuixo de tant en tant la teva cara de nen petit flipat, que segur que fas quan mires aquestes coses, suposo.
Però bé, com a mínim de tant en tant, parlarem de coses friquis, i riurem a les casualitats mentre en neguem la seva existència. Si tu et mous on sóc , no crec que jo hi sigui, i jo no crec que em mogui allà on tu ets.
Quin plaer haver-te conegut! De tot cor, i en tots els sentits.
Quart cubata, m’agafes
de la mà, cinquè cubata, un petó. Un
viatge de metro llarg, recolzant el cap a la teva espatlla, d’un sol dia. Em perdo la parada, es trenca el son, pugem…
Tanco la balda de la porta, deixant el món a part, moltes coses en comú, i tot
passa amb la rapidesa d’un llamp, imprevisible.
La pell jove,
suau, entra en un contacte càlid, roent, que es transforma en mossegades de
llavis freds, ensucrats dels cubates, alcohol i saliva barrejats. Les mans
busquen frenètiques horitzons que no es troben encara..
Pausa.
Mirada, encreuament de paraules
breus i ofegades.
I quan es troben,
una cara mira a l’altra, que desconcertada es perd en mars estranys de ments
complicades, i se li queda gravada la imatge, en què es barreja el plaer efímer
i la sensació eterna de llibertat, de presó a la vegada, un tot i un res, que
dura poc, que desapareix a les vuit del matí del dia següent. Deixant rastres de petons a llavis
tallats, un viatge de metro llarg, de
tornada. Cap bitllet d’anada, i un adéu sense expectatives ni rencors, almenys
encara.
No ho aconseguiràs, ni tu, ni ningú. Ja no! Torno a tenir el cap a lloc, molt a lloc. I un somriure gegant, que crec, mai t'he ensenyat completament, a la cara. I sí, siguem realistes, mai te l'he ensenyat, perquè mai he estat tant satisfeta de mi mateixa, de ser qui sóc. Fins i tot amb el cap fora de lloc. Fins i tot sense tenir ningú al meu costat més pròxim, o al meu llit. No em cal! I és una sensació espantosa, fa por, per estranya i per inusual, però és gratificant.
Només un any, suficient per fer un gir, perquè ansietat es torni felicitat, amor en indiferència, indiferència en amor, desconegut amic, amic desconegut, passió feina, i feina feta passió. Ara mateix sento que començo a dibuixar bé les línies del que seré, i que començo a posar color al que sóc.
Realment, començo a veure el quadre de la meva vida, el passat sense repassar, de tons més grisos - alguns molt vius,però- com si fós una posta de sol, darrere el protagonista principal. Imagina-ho:
Jo, de cara, mans obertes, cabell al vent, jersei, pantalons i collaret, descalça, somrient, a ple color.
En un segon pla , el meu present, sense repassar a rotring, però ple de color i amb línies clares: família, amics, passions, feina, estudis - tot allò que m'encanta-.
En un últim pla, una posta de sol, una platja, vent, mar... El sol, la infància i els records més preuats, el mar aquells records enfonsats en la memòria que hi són però potser no tornaran, les barquetes de paper sobre el mar, records per enfonsar, i el vent, records que només veuré passar.
I sí, jo en un primer pla, i no intentis analitzar res, sóc el melic del meu món ara, però no és egoïsme, és realisme: Estic vivint la meva vida.
Vaig donant cops de cap, a dreta i esquerra, al ritme de la música: un dos un dos, un dos un dos un.
A cada cop de cap em passen records, promeses, oportunitats, i pensaments, que al ritme de la música engego ràpid a prendre vent.
Un diumenge com qualsevol altre, al balcó que no trepitjava des de fa molt, amb un cigarro de postureig a la mà, mal pentinada, amb restes de maquillatge d'ahir, amb un somriure de satisfacció, engegant a llocs llunyants pensaments estranys, pesats i sobrants com:
"Per què ella no em va felicitar l'aniversari?" "Per què ell me'l va felicitar?" "Per què m'és igual la resposta a les preguntes?" "Per què m'inquieten les preguntes?" "Per què ara mateix veig un futur que m'encanta i em pregunto pel passat que em persegueix?"
I aquí està la clau, puc fer volar les preguntes del passat ben lluny, perquè les passes del present marquen el ritme. Un ritme que se'n riu de vosaltres, sí, les preguntes del passat, que no arribaran mai - o almenys ara ho sembla- a ser present. I fa mal, però a la vegada és gratificant. Com una picada de mosquit que et rasques, com una crosta que t'arrenques, com una crosta. I ara al balcó, bufant lluny preguntes passades, deixo crèixer la pell nova de sota la crosta, com aquells brots que comencen a nèixer quan ja s'olora la primavera que s'acosta donant cops de cap, a dreta i esquerra, al ritme de la música: un dos un dos, un dos un dos un!
Estic en la fase sis de l'escala del sexe. Pensava que d'entre totes les xorrades amb les que podies complicar-te la vida, jo no era la que més. I mira, realment no ho he estat. Gens complicat, tant banal que hem reduït el sexe al simple mot de comodí, allò que per estètica i per se és el mateix que una nina inflable de cinc euros a un tot a cent. Suposo que pel nivell d'alcohol, així com pel nivell de sensibilitat, el polvo de l'altre dia, per a mi va ser insustancial, efímer i indiferent. Ràpid, només restaven morats, ni amor ni res. Ni records bonics al dia següent, ni felicitat exacerbada, simplement, sexe i prou.
I queda molt liberal i aquestes coses, però no m'acaba de fer el pes, no sé perquè.
No et vaig veure, volia veure't, però no pateixis, que em veuràs, i jo et veuré i passaràs de mi, segurament. Però després espero que, entre birres, algun dia, m'expliquis que em miraves d'amagat entre tot el munt de gent, i que tranquil , però, desconcertat, no sabies si venir-me a parlar o no.
Espero que com altres, que abans que tu, m'han deixat o he deixat enrere, tornis a buscar-me. Però no com els altres , que cada vegada que han tornat, m'han fet mal. Espero que quan tornis, les teves pors, o tot això que has silenciat en aquelles nits surtin a la perifèria, a l'exterior, a mi. Però bé, és un altre secret, petit, que visc cada setmana, amb frustració però il·lusió en d'altres. I m'encanta! Ja era hora de viure-ho un altre cop, després de tant, després de molt. I que el principi d'any que vam tenir, s'allargui una mica més, només una mica. Shhhhhtttt.
Camino per la línia d'horitzó d'una pel·lícula de diumenge a la tarda que no mira ningú. No és ben bé una corda fluixa, on el desequilibri és mortal. És més aviat una línia estable on el desequilibri és necessàri.
Suposo que és per això que en aquest dia concret de la setmana et busco, per creuar dues ínfimes paraules, tres mirades perdudes i dos missatges sossos i desesperats. Un desequilibri anhelat.
Dues hores, per a rescatar instants viscuts fa uns mesos, i fins al cap d'una setmana on tornar a rescatar instants viscuts l'anterior. I així fins que me'n cansi. No té una previsió gaire engrescadora, no va més enllà i si no espaviles me n'acabaré cansant, cosa que seria molt probable. Massa ha durat encara, una cosa que va començar sense cap tipus de previsió ni res especial. Bé, va començar com una pel·lícula de diumenge a la tarda, de la que ningú espera res, però que s'acaba fent interessant i la continues veient. Doncs això.
Tinc ganes de tu, i ho saps, i jugues amb això, no et diré cregut, perquè crec que aleshores encara t'ho creuries més. No diré res. És més, tampoc sabries si t'ho dic a tu, o no, o potser sí, però sempre et quedaria el dubte, i mola. Perquè aleshores la creguda seré jo. I t'esperava sí, però no passa res, perquè aquests dies he aprés a somriure igual. I estic bé, tant si estic sola com acompanyada, o m'intento convèncer d'això , o no. Tant se val, estic bé, però volia que sabèssis que tinc ganes de tu - des de la meva perfecta independència-.
No et demano res, ni ho faré, però o espaviles, o em cansaré de seguir una presa que corre massa, per algú que acaba d'aprendre a esprintar, com jo. Atura't una mica, arrisca't a aturar-te potser?
