D'aquí a quatre vides.

He estat fent inventari de tots els textos, mentre escoltava una cançó de Bon Iver, a partir d'una altra que m'han proposat... I bé, sense més preambuls he de dir que sí, m'ha tocat la fibra.

M'he adonat que, després de tres anys, i més de cent textos explicant la mateixa història, ja no sento res. I fa un mal al pit, inimaginable, adonar-te que els "per sempres" i els "eterns" ja no seran mai més, sap greu. Sap greu, que hagi oblidat tota la llum que em podies haver donat en cada moment, perquè ha quedat tapada per la foscor d'una Toscana, de la que no n'he parlat massa, i que no recordo amb la llum corresponent dels anuncis.

L'egoïsme ens va matar, però a mi em va rematar la realitat. I ara me n'adono. Que he seguit cometent els mateixos errors. Que m'agrada somniar! Que vull creure en la gent! Vull estimar i confiar altra vegada! Vull sentir, i enamorar-me! Vull ser especial, aquest cop de veritat.

I tinc por, molta por. Por a altre cop ser un segon plat d'un buffet lliure. Un secret amagat amb esmerç, un llac on deixar lliscar tota la ràbia o frustració. No vull ser més això.

No vull viure pressionada, qüestionada, no vull que ningú més em faci por. No vull estimar tement, ni tèmer estimar. No sé com explicar la sensació que tinc ara mateix... És com si, en una balança, es barallèssin els records bons i els dolents, que havia fingit oblidar, però que punxaven i em feien punxar en molts aspectes de la meva vida.

I sí, estic bé en realitat, en realitat. Em sento a gust, però encara no deixa de fer mal, no deixa de fer mal saber que potser tot allò que vaig viure, només romandrà en textos vells, que perden sentit a la vegada que els records, i el temps.

I em sap greu, haver lluitat tant, per tot el que he perdut després. I ja et val, perquè no vas tornar quan t'esperava, no vas reaccionar com esperava i mai t'ho he dit. I ja no tinc por a dir les coses, però ja és massa tard, perquè no vull tornar a reviure records que fan mal, encara ara. No vull, perquè a més a més m'has tornat a fer mal fa poc. I no sé si ja mai podràn tornar-me al cap, amb tendresa, totes les tardes d'hivern a la platja, o els caps de setmana esgarrapats amb sort, o els cigarros compartits. Ja no hi ha tendresa, o de fet, no hi pot haver tendresa encara.

I de veritat, desitjo que siguis feliç, però des dels records que m'han reviscut els textos no puc evitar demanar-te que, si mai, mai, realment estimes a algú de veritat, no l'enganyis. No li venguis una moto sense frens, no el deixis penjat en una illa sense menjar ni aigua, perquè ho passaràs malament tu, i ho passarà malament aquesta persona que estimis.

Que deixis d'una vegada d'acumular en la motxil·la que portes bocins del teu cor trencat i quilos de records tristos. Deixa la motxil·la on vulguis i espavila. Cura't i marxa. Jo no tornaré. I no ho faré perquè no t'estimi, o perquè no et recordi.

Ho faré perquè he d'avançar, i perquè realment, crec que , bé... Has estat el meu primer amor, i potser el més potent, però no seràs l'últim, i ho sé, ni el més durador.

I ho sento però després de vuit mesos de no escriure de tu, tenia molt a dir. I bé, espero que algun dia, d'aquí tres o quatre vides, ens tornem a trobar... Potser aleshores no duràs motxil·la i jo no tindré por.

I ara si, tanco per què vull, i tanco bé el comiat. Crec, i no ho nego, que en el fons t'estimaré sempre, i sempre diferent a com abans. T'estimo perquè sóc com sóc gràcies a que et vas creuar amb mi, per les coses bones i dolentes. He crescut. I t'estimo per haver crescut amb mi.

Cuida't molt, i sigues feliç.