Vent.

Sé que no aniré massa lluny sola, sé que no vaig sola.
Sé que deixaré moltes coses enrera durant la vida, i encara més en la mort.
Sé, però que pel camí, en deixar-ne unes , en guanyaré d'altres.
I anem fent, un llarg camí, un gran tòpic, un petit somni.

I em sap greu, perquè , marxaré ràpid, com les orenetes en arribar l'hivern.
Però potser tornaré, quan torni a fer calor, i les galtes vermelles omplin el meu nou camí altre cop.
Com el vent que durant dies, la tramuntana, ha assotat les meves orelles, fent-me escoltar,
seré intangible, inabastable, però present.

I he après tot això gràcies a allò que he deixat enrera, i gràcies a allò que estic vivint i que viuré.
I trobaré a faltar tot allò que ja no hi sigui, i sé que trobaré a faltar aquells que han acariciat el meu present i el meu passat.
Sé, que a partir d'ara assaboriré molt més les carícies que no pas el temps.
I que no se'm trobi a faltar, que segur que torno, com les orenetes, com el vent que porta una cançó coneguda, estimada, a les orelles, com el vent que duu les paraules que es diuen, i que oblida les escrites.

I no passa res, canvia la cançó, i marxo, canvia, i torno, i prenc decisions airades i ràpides, però he aprés a decidir.

Sé que ser volàtil no serà la meva màxima virtut, sé que m'equivocaré en decidir mil i un cops, i sé que marxaré moltes vegades havent lluitat massa poc, però lluitaré molt, per a que el dia en què sàpiga per què lluitar, no em rendeixi mai.

Com la tramuntana, que si cal, aixeca la més gran de les onades, arassa amb el més gran dels focs, o fa parlar el més frondós dels boscos, com el vent, que molesta si bufa massa, però es troba a faltar si bufa massa poc.

I no hi ha més, seguiré en el peu del canó alla on sigui, i sé que m'equivocaré, sé que tinc el no, només em queda el sí.

cançó campes 2014, inoblidables.