"Pareados" que intenten no vendre el desconsol.

Com un poeta, que entre línies diu veritats,

com un diari amb els mots justos, calculats.

No diré res que em faci recordar, 

tampoc vull entossudir-me i obligar-me a oblidar.

S'ha acabat, sentencio amb aquest escrit,

la dependéncia que em produïa cert delit,

un delit incontrolat i obstinat,

a voltes més pesat que en realitat.

Exigerada tota pena i descartat tot consol,

que sorgien del típic "vol i dol" 

que no deixa de ser un recurs literàri extenuat, 

fet servir fins a la sacietat. 

I és que sempre estem igual, i hem d'acceptar,

que dels dilemes acostumen a agradar.

I ens tornem dependents dels desamors,

de exigerar tonteries tornant-ho tot en plors.

I per això he decidit dels meus textos censurar,

qualsevol sentiment de pena que em pugui abordar.

I és una missió impossible, si et tinc tant lluny,

però almenys vull intentar-ho perquè no sigui dit,

que només escric el plany i la felicitat s'esmuny,

quan lligo l'art amb l'esperit.

Tormento

"Ahora, si es preciso el propósito de ahogar sentimientos ya muy arraigados, si no basta con hacer como si no se quisiera y es necesario dejar de querer realmente, entonces no hay remisión para mí. No puedo ni quiero salvarme." Tormento- Pérez Galdós

Oda als que tiren piropos.

I la feina més distreta, més realitzadora,
no és  ni més ni menys,
la fita totalment inaudita,
i pertorbadora,
d'aquells homes que es dediquen,
dia i nit tot implicats,
a pujar la moral de dones,
que els hi passen pel costat.

I passen invisibles, i et parlen a l'orella,
i els més exigerats els hi diuen depravats!
Quan només són poetes , poc reconeguts,
aborrits i no admirats.

I és una feina heroica,
gairebé tant admirable,
com la dels que obren les portes,
 en un dia de rebaixes.

És mouen en la multitud,
entre faldilles i escots,
admirats de la bellesa,
que els hi brinda aquest món.

I no pensen en res més ,
que ser bones persones,
perdudes per l'erotisme,
entre tantes dones.

I entre insults i bofetades,
viuen els encarregats,
de passar-se nit i dia,
exaltant divinitats.

I segurament ningú,
els haurà reconegut
aquesta feina tant ben feta,
que més que d'un depravat ,
sembla obra d'un poeta!





A tots aquells herois que et fan sentir (tot i que un pel violentada) la persona més maca del món, en hores baixes. I que particularment a mi m'arrenquen un somriure, ja m'agradaria tenir l'ingeni que tenen ells , per rimar-ho tot de manera estúpidament sencilla i depravada!

La ombra d'un dels meus somnis.

La manta em cobreix , s'està bé, fora fa fred i el vidre de l'habitació està entelat, una llum ténue entra entre les cortines, i sento la remor de la dutxa de fons, per un moment estic desorientada, no sé qui hi ha dins la dutxa , no sóc a casa. No em sona la olor, fa olor a pis nou, i hmm ... Olor a cafè. M'aixeco, desorientada però còmoda, trobo dues sabatilles cursis a la vora d'un coixí caigut a terra i de roba interior escampada. Em poso les sabatilles i una semarreta que reposava sobre una butaca de vellut que no em sona de res. I surto de la habitació de parets clares plenes de fotografies i dibuixos, reconec un dibuix meu. 

Camino pel passadis i em ve el baf d'humitat del bany, algú s'està dutxant, però com si es tractés d'algo cotidià passo de llarg cap a la cuina, com si fos una titella, de la qual el cos es mou , però manté el cervell desorientat. Entro a la cuina i em serveixo el cafè , i en la més idíl·lica estampa d'un matí de diumenge, poso dues llesques de pa a la torradora. De cop, noto un calfred, i unes mans fredes m'abracen per darrera, els cabells xops deixen caure gotes per la meva esquena, sé qui és , no fa falta que ningú m'ho digui , em giro disposada a fer-li un petò i a jugar-me el món per a aquesta persona, i ... Em desperto. 

Somniant, allò que tant desitjava tenir, una vida, al teu costat ni més ni menys, entre olor a cafè, sabatilles i roba interior escampada pel terra de la nostra habitació. Una utopia, ni més ni menys.

Cinc minuts vol de pardal.

Cinc minuts vol de pardal, tant a prop tant lluny. Al meu costat , a mil quilòmetres. Et sento aquí somric, em va fer gràcia, t'he notat a prop tenin-te lluny, veien-te somriure, sabent que em veus somriure, i que saps que somric en el fons, per a tu. Perquè aquella nit em vaig espantar sincerament en veure't, en saber que eres voltant per allà, però instantàniament vaig pensar, hi és, més a prop que ahir, més lluny que fa un mes, però hi és... I vaig somriure i vaig ballar per a tu, lluny però per tu, sense perdre't de vista ni un moment, excepte quan dissimulava, però tan se val, sé que per un segons, a la velocitat de la llum, ballava a prop teu, sentia que entre música i la gentada, hi havia una connexió, que sempre hi ha estat, almenys a cinc minuts vol de pardal.

So don't tell me you might just let it go.

Just like a tree down by the water baby I shall not move.

És estrany

Tranquila , vaig pel carrer, no em corre pressa, ni d'oblidar, ni de tornar a posseïr. Estic bé ara, m'he adonat que per rebre jo, he de donar. He decidit tornar ,poc  a poc, tots els instants de felicitat a les persones  que en un principi van perdre el temps amb mi, em sento agraïda, i centrar-me en ells em desvía de pensar en la felicitat que no puc donar a qui més m'agradaria donar suposo, no m'havia frustrat mai tant, crec, i si , és dur , voler i no poder, dilema típic. Per tant, cambio la manera d'enfocar, i poc a poc m'en vaig sortint, em nodreixo egoïstament de la felicitat que proporciono a qui m'ha fet feliç a mi. És estrany.

Decidit

Seré, discreta sempre allà, amagada i conscient de que potser no sempre el que volem és el més coherent.

Un cafè

M'agradaria parlar amb tu, fer un cafè, coneixe't i de fet, tinc curiositat per saber en realitat com ets, què et fa tant especial, tant indispensable, m'agradaria poder parlar de fet, de tot el que tenim en comú, de tot allò que t'he donat, de tot allò que ara tens, i que podria continuar a les meves mans, i ho parlariem amb un somriure, com persones civilitzades, mirant-nos a la cara, com a iguals, perquè en aquest cas ho som, la mateixa situació, el mateix patiment, mateixos sentiments, i m'agradaria parlar-ho amb tu. Tot i que no puc. M'agradaria perquè em sembla que ningú m'entendria millor. Però no ho faré, està clar. I la realitat es que em fa por, perquè jo miro les coses molt amablement i no sé amb quins ulls em mires tu.

Reducte de felicitat.

En una blança em guanya tot allò que ha estat a tot allò que no ha pogut ser. 

I això fa , que depén de com, somrigui tant estúpidament com sempre, de manera tendrament nostàlgica, i és que , de que em serviria entossudir-me a perseguir, prefereixo no capficar-me i valorar allò que no sé si em vas donar voluntariament, però que m'ha fet més feliç.

I sé, que la pròxima vegada que algú decideixi jugar-se un tot per mi, siguis tu , o   un món nou, sabré com posar les cartes sobre la taula, com jugar de manera que poc a poc, aconsegueixi allò que tant busco, i tant buscava. Ser especial i fer feliç a algú, de la mateixa manera que m'han fet feliç a mi. 

El mite de la felicitat.

Suposo que em mou la felicitat dels altres, els sentiments recíprocs, saber que algú necessita veure't feliç de la mateixa manera que tu vols veure la felicitat en aquesta persona.  És maco buscar que la resta de gent sigui una mica més feliç gràcies a tu. 

I és estrany, i irònic. Quan no estic bé perquè no he sigut la font de felicitat d'una persona, busco fer la resta de persones felices, però, com algú que no és totalment feliç pot fer felices altres persones? Així doncs, la conclusió és que la felicitat és un mite , tot i ser un mite em sembla que és , no només la cosa que guia el meu món, sinó que totes les coses prenen sentit quan aquelles persones que et fan o t'han fet felices, ho són.

La estupidesa necessària dels adéus.

Tots tenim maneres de reaccionar, d'apartar altres persones de la nostra vida,  per què sí, per algun motiu contundent, per una tonteria, dir adéu és dur depén de com, però a vegades és necessàri. Pot ser un adéu per sempre, un fins aviat, un fins ara, n'hi ha molts, i tu tries quin vols, tu tries de quina manera cruel deixes a l'altra persona enrere, un adéu és una crueltat, necessària, depen de com.
Establint doncs aquesta relació si en un moment , en una etapa de la teva vida et sembla necessàri un adéu, aquest no té perquè durar per sempre , els anys passen , i el temps , i la gent canvia, així doncs, un adéu es pot revertir al cap d'uns anys , i tant la persona que diu adéu com la que el sent i el pateix, poden transformar-lo en un fins ara, una trucada de teléfon, una carta (per als xapats a l'antiga, o els romantics...). En fi, confiarem doncs, no haver de dir mai un "adéu fins mai" a ningú. Per què almenys des del meu punt de vista, és una visió infantil , que no contempla un futur, i és una visió poc realista perquè no valora prou allò que el pes d'un "adéu" suposa al llarg dels anys, que pel que  a mi es refereix, en són pocs, però importants.

Les persones que m'enduria a la fí del món.

Les meves teories es trenquen amb un cop de vent, amb un to de realisme, estrany en mi, però necessari. Obrir els ulls cap a un món on la crua realitat és així i és simple: És difícil ser allò més important per a algú. Simplement devastadora, una realitat en què t'has de preguntar a tu mateix què és el que per a tu té importància de debó. Fes una llista, amb... jo que sé, 20 persones importants per a tu, d'aquestes vint, tria les deu que t'enduries de vacances (només deu, les altres esborra-les de la llista), d'aquestes deu que t'han quedat tria'n cinc, amb les quals te'n aniries a una illa deserta (qui et queda? Et sorprèn? ) I ara la part més difícil. D'aquestes cinc, tria'n quatre, que pensis que hi podries conviure durant un temps, aquestes quatre persones són probablement ara mateix allò més important per a tu, ara bé, amb quina d'aquestes persones passaries l'últim dia de la teva vida? Heus aquí la clau de tot. I això m'ha fet adonar-me, que no nècessariament ens hem de centrar en només una part del nostre món, si nó anar-les alimentant totes, nodrint-les de paciència i de confiança, perquè almenys en el meu cas, el temps ha fet que les persones es mereixin un lloc privilegiat a la meva llista de les persones que m'enduria a la fí del món. El temps fa crèixer la estima, el temps compartit.

Ens han d'ensenyar com somniar, no què somniar.

Les persones hem d'aprendre a no dependre dels altres, a no deixar la nostra vida a les seves mans, hem d'aprendre a tirar endavant sense una abraçada tant buscada, hem d'aprendre a no deixar que decideixin per nosaltres, hem d'aprendre a ser nosaltres i no formar part única i exclusivament d'altres. Hem de bucar persones que ens aportin i no ens exportin de tot allò que realment importa, aquella gent que no et fa dependre d'ells, aquella gent que no et vol fer dependent si no autónom. Hem de deixar que ens ensenyin a somniar, però no que ens diguin què somniar. I això és el que importa de veritat. Estar bé amb qui t'envolta, però no dependre de altres persones única i exclusivament, posat que nosaltres som nosaltres i no els altres.

Diàri

Està bé, et necessito, depen de com, almenys llegir, saber de tu, aferrar-me a la estúpida idea que tot va bé, i anar tirant, evidentment, esperant que algun dia encara que sigui d'aqui dos, tres dies, quatre anys, tan se val, un dia , poder riure mentre llegim un estúpid diàri que explica que tot era molt difícil, i riurem , perquè espero que poc a poc, les coses vagin sent més fàcils.

Més clar, més lluny.

Sentir la pell, una carícia, un petò, sentir-te amb forces i amb ganes de donar-ho tot a algú, voler donar-ho tot a algú. Que ballin les mans,  somniar , fer realitat els somnis, i no tenir por, jo em veig amb cor, em veig amb cor de donar-ho tot, per què ara mateix no vull res més. No ho vull! I sóc egoïsta potser al dir això, però encara et vull conèixer, encara tinc temps crec, encara que sigui en somnis, cada cop en tinc més ganes, de deixar-ho tot, donar-t'ho tot. I cada cop que ho tinc més clar, ho tinc més lluny.

Chaqueta de cuero y cigarro en mano.

Sale a la calle, con su nueva chaqueta de cuero, y un cigarro, y se le sube a la cabeza el ego, y fuma con una media sonrisa de diversión,  confiada ,en vista de la dureza que la chaqueta negra le da; en el fondo, no se da cuenta de que dentro la chaqueta,  ella se rompe , se vuelve débil , pero sigue sonriendo, porque hoy, vamos a ser superficiales, y se cree atractiva  y despampanante con la dichosa chaqueta, pero en el fondo le sabe amarga porque duda poder tener la ocasión de lucirla delante de la única persona que quisiera que la viera, dura, fuerte, despampanante, aunque sólo fuera una vez.

Potser sí

LLigada, inevitablement, des del primer cop que et vaig veure, desde l'últim, es estrany, a vegades penso que és màgic, és genial, i encara que no sé si és compartit, no vull perdre-ho. M'és igual passar-ho malament, però saber que alguna estúpida però agradable sensació t'uneix a algú , és tendre i dolç i compensa moltes coses fent creixer una petita espurna... d'esperança? potser sí.

Inventari

Tot dins una petita capsa estampada amb marietes vermelles, plena de somnis, somriures i pètals de rosa.