Dos piedras!

Un sofà i una tarda de gossos, dues pel·lícules xorres i dos cigarros, tres coincidencies i tres cops, quatre mans i quatre peus, cinc somriures en cinc minuts, sis paraules i sis segons, set casualitats i set descobriments... I vull seguir comptant, però és un secret més dur i secret que una pedra.

Vermelles

Merda, merda , merda, merda! Tinc les galtes vermelles tota l'estona! Prou, prou, prou, prou !!
Que no vull emmerdar-me ni aturar-me, que he de fingir ser forta, un tros de pedra, inamovible, inenamorable, inenamoradissa... Per favor! És que no m'ho posis tant difícil, ni tant interessant! Una mica més sosso siusplau, més normal, menys atractiu... Posa-m'ho fàcil i marxaré, o massa difícil, que també, però la merda és que fins ara ha estat massa divertit, interessant. Bé.. Deixem-ho  estar, tinc les galtes massa vermelles com per explicar-me decentment...

This is the beginning.

Torno a començar: agafar impuls, un ritme brutal, de baixar per aigües i ràpids que no sé on em portaràn. Al menys aquest cop no vaig lligada a cap tronc que m'estanca, i m'atura. Rellisco entre les pedres suaus, i les fulles dels arbres i l'aigua clara. I aquest cop, entre la pressa, no tinc por, ni necessito calma, ni vull un mar, ni una illa. No necessito agafar-me enlloc, perquè jo sola, ho puc tot, sí aquest cop.  

Caic d'una cascada, emocionant, refrescant, renovadora, i quan començo a estancar-me en un mirall d'aigua massa bonic, em deixo portar, i segueixo fluint, com l'aire, que no  m'atrapin, com l'aigua, que no m'estanquin. Com un foc, que no m'apaguin, i com la terra, que no m'aturin.

Barrejar-ho tot, ser un , el cap a l'aire, sentir-me lliure, el cos com aigua, viva, el cor com foc, encès i ple d'esperança, i els peus, a terra, per córrer quan faci falta i sigui necessàri fugir de tot allò que fa poc no em deixava ser jo. 

I no en diria fugir, però sí que caminaré cap a una destinació totalment diferent a aquelles illes, records que em mantenien en un món reduït. Caminaré cap al començament de tot allò que vull, cada cop més ràpid, a salts els dies que sigui feliç i arrossegant els peus quan no ho sigui tant, però cap a una direcció diferent, agafant impuls, tornant a començar a cada passa, a un ritme brutal per aigües i ràpids que no sé on em portaràn.

http://www.youtube.com/watch?v=YaenB-_crmE

Estúpid i intrascendent

Sí, m'agrades, és curiós perquè no ho penso verbalitzar en anys! No penso fer-ho! Encara sort que ho accepto... Però és que no puc mentir a les meves galtes vermelles... És que em sento viva, després d'un llarg hivern que dura des de l'estiu. He reviscut sola, m'has motivat a fer-ho però això ha estat perquè jo t'he deixat. És a dir, no és amor. M'agrades i prou i això m'anima, em fa veure els dies més divertits, més positius, fa que em torni a enfadar sense motiu, a sentir-me la dona més guapa del món, o la més lletja. Em fa tornar a sentir d'una manera tant estúpida com intrascendent. És res, però sent res significa molt per mi. I m'arrenca un somriure gegant molt de tan en tan, però me l'arrenca. I no vull res més, ara estic bé, estúpida i intrascendent!

Buf.

És tot el que penso, inspira , expira i no et preocupis massa, no et preocupis més. T'agrada i prou. No hi donis voltes i ja es veurà.

Començar la casa per la teulada.

No tindria teulada, tindria terrat. Segurament un terrat vell, polsegós i oblidat de tothom i de ningú. Aquest terrat tindria de tan en tan , alguna peça de roba estesa esperant el sol entre algun núvol. I quedaria preservat per la intimitat gràcies a una porta vella i atrotinada com el terrat però persistent i forta.
Les escales serien segurament d'aquelles altes i estretes, difícils de pujar i de baixar; i la barana de fusta fosca tacada de brutícia, seria l'únic element mínimament acollidor i denotador de vida.
Al sisè pis s'obriria una porta ja més nova, com de fusta cara, però d'imitació, molt simple, sense fil.ligranes i amb un pany de metall gens combinat amb el color de la porta. Tindria, el pany, taques de suor i òxid a causa de les més de 96 escales i de l'ausència d'ascensor. Però independentment de l'etètica de l'escala, entraries a la casa i et delectaries amb colors blau cels acollidors, parquet del cutre, però parquet i rajoles clares a la cuina. Al rebedor et trobaries fotografies familiars, festives, amigables, i segurament un armari vell reutilitzat ple de jerseis deordenats i mocadors pel coll en estat de caos acollidor. Passaries a la sala d'estar del pis de menys de 30 metres quadrats, és a dir, segurament seria sala d'estar i menjador a la vegada, separada per una línia imaginària de la cuina. Les parets de colors clars, potser verd o blau cel o crema, anirien acompanyades d'un sofà blau marí d'aquells que s'enfonsen quan t'hi seus, crec que es diuen "puffs". I al costat suposo que hi hauria un sofà decent, de dues places, heretat o reutilitzat un dia dels trastos, cobert amb una manta vella i blava, o amb un llençol d'estampat tímid. No sé si hi hauría televisió, però segur hi hauria una peixera, amb algun peix pallasso, o una medusa, situada en una tauleta davant del sofà.
No hi faltaria un caballet i un pot de pintura readaptat com a guardiola, i segurament un cendrer per a le bones i estranye ocasions en que vindria un cigarro a la boca.
A la cuina, una màquina de fer cafè, un forn, uns fogons de gas, una nevera i poca cosa més. Menjar del de sempre, i calendaris inútils buits. Una finestra molt gran a la cuina!
I finalment una sola habitació, amb un llit de matrimoni, enganxat a la paret, un armari clar i una taula amb un ordinador portàtil apagat i una tassa de cafè fred del dia abans. I al sostre una constel.lació gegant que ocupi tots els espais i que brilli en la foscor, relaxi i relativitzi els malsons. Penjat d'alguna estrella, el mític i vell atrapasomnis, i a les parets antics dibuixos, lletjos i bonics. A terra algun mitjó.
I el lavabo, tindrà una banyera on m'hi adormiré de tan en tan, i on regaré les plantes que guarniràn l'únic balcó petit i estret i vell però acollidor que tindré, i on m'asseuré a pensar i començar cases per la teulada.

Cagada, supercagada i supercagadíssima.

Saps aquella sensació en que comences a pensar-hi massa? A mirar masses fotos? Rellegir missatges? Recordar xorrades? Tenir ganes de compartir més coses? De començar-ne de noves? Aquella sensació de somriure permanent que feia un temps havies oblidat. Aquella sensació que m'agradava tant... Bé, doncs ara la tinc... I el primer que em passa pel cap és : "Cagada, supercagada, supercagadíssima".

Fàcil

Coses que abans em semblaven una muntanya, esdevenen un turó.
Classes de dues hores, turó.
Oblidar coses que havia jurat no oblidaria, turó.
Treballar tots els dies de la setmana, turó.
Riure, beure i nar tirant i si es pot follar de tan en tan, muntanya.
Conèixer gent nova, turó.
Conèixer gent coneguda, turó.
Aprendre i crèixer, i millorar, muntanya.
Ser educada, turó.
Ser feliç, turó.
Fer-ho tot més fàcil, muntanya.

INVENTARI (D'UNA NIT) D'ESTIU

Després de dues setmanes en mala ratxa, i tres dies tancada a casa, reclosa, he arribat a la conclusió que em toca moure'm, almenys mentalment, sí, estíc malalta, però no és la fi del món. He fet la quarta llista de coses a fer, on posa el mateix que a les tres anteriors, la primera , feta a la India, la segona, fa dos dies i la tercera ahir. Tot i voler afegir més coses, no he pogut, no n'he tingut ganes. M'ha agradat més tornar-les a escriure i lentament assaborir divagacions i imaginar-me assolint les fites una per una i gaudint de la bona ratxa imaginària.

Després de visualitzar un futur ambiciós i factiblement fictici, he decidit analitzar el meu present, aturat i dèbil... Bastant patètic , però a la vegada relaxant i tranquil, passiu. Com una jubilació abans de tornar a la rutina, rutina que s'aporopa, futur real i tangible.

I un cop fet tot això i veient el present que s'acosta, m'ha vingut de gust i he cregut oportú, per anular la concepció depressiva de les meves últimes 72 hores, fer un inventari de tot el que m'enduc d'aquest estiu.

                                                    *            *           *

INVENTARI (D'UNA NIT) D'ESTIU

- Una pila de llibres que no tornaré a llegir.
- Codi de barres d'un exàmen acabat
- Records d'una matinada a barraques de Reus.
- Un Sant Joan de xerrades de 14'3 segons.
- Cicatrius d'una caiguda memorable.
- Un llapis d'estampat de marieta
- Una trena feta amb recança però carinyo.
- Un parell de passa-foulards.
- Un llamp caigut a tocar.
- Un mal de panxa.
- Una primera experiència (campes amb llops)
- Un comiat prematur de la tranquil·litat
- Primera experiència a la universitat, primera pèrdua pel campus.
- Retrobament, plans de futur.
- Trencament amb una part de mi = viatge improvitzat.
- Moltes pizes i calzones
-Grans records italians
- 30 km caminats de nit
- Tristesa, orgull i aprenentatge a parts iguals.
- Un pastís d'aniversari cinc mesos més tard
- Una hamaca
- Un cinema a la fresca
- Un llibre publicat!
- Una paella 
- Primera piscina
- Primera platja 
- Retrobament2
- Macarrons de l'àvia
- Xerrades divertides amb cosins
- Piscines a netejar
- Caminades sota pluja patint pels llamps.
- Xerrades eternes que fan aprendre vulguis o no.
- Coneixença.
- Festes gracioses.
- Comportament sorprenent.
- 14'3 segons sorprenents i mai més.
- Un mai més traïdor.
- Una mentida superada i avant!
- Segon viatge, tercer avió.
- Somnis, impressions.
- Pell de gallina
- Records memorables.
- Lavabo de l'hotel.
- Mal de panxa indi.
- Una pulsera
- Un mocador pel coll.
- Uns pantalons.
- Un collaret com el de sempre però que marca un nou inici.
- Final d'unes festes no viscudes.
- Mal de queixal.
- Fortasec.
- Quatre llistes de coses a fer.
- Molts somnis per a tirar endavant
                                                                           i encara més records que m'animen a fer-ho!

Anar fent.

Ja no és el mateix, llegeixo fa un any els textos del blog, i penso: "canviaria moltes coses" o "ja no ho sento així".
És motiu d'orgull veure'm avançar -egoïstament,sí- però avançar. Veure que puc aprendre, fer recompte i pensar que creixo, no decreixo. Que em faig gran, i maduro als ulls de la gent de la meva edat, i dels més petits, els grans, seeeempre seràn més grans , i en conseqüència "suposadament més madurs" -mentida.-.

Però està bé, no necessito a ningú que em confirmi que avanço o no. Jo ho sento així i l'important és com ho sento jo, perquè avançar, i ara està demostrat amb fets i temps , em fa feliç.

Sentir que cada dia és diferent, que no sempre penso el mateix, que canvio d'opinió i d'humor, que hi ha dies que sóc creativa i dies que no, que hi ha dies que sento i dies que no, que hi ha dies que canviaria el món i dies que el deixaria tal i com està. I vaig fent - ric- fa gràcia, de fet, perquè en el fons, tot es limita a anar fent, i egoïstament voler anar fent, al meu ritme , si, però es que si jo deixo de fer condicionaré els "anar fent" dels altres, i aquí s'uneix tot.

Avançar veient que tot un cúmul d'egoïstes "anar fent" conformen la gent que t'estimes i la gent que avança amb tu, i es queda, amb tu i amb el teu egoïsta anar fent.

Reflexions que queden als àmpits de les finestres reposant.

Estic llegint un llibre, no sé si massa bo, o massa dolent , o massa... Estic llegint un llibre. És la informació suficient i necessària de la qual es dedueix el fet que estigui reflexiva. M'ha fet reflexionar, molt, potser massa -somric-.

                                                         * * *


He caigut en el que caic sempre, les acusacions de la gent m'afecten, més del que la gent es pensa quan deixa anar acusacions o afirmacions irades basades en anàlisis errònies de la meva persona. L'egoïsme és una de les acusacions que he rebut per part teva i que potser m'han afectat més. Diuen que una acusació t'afecta i et molesta si és certa. Però bé també molesta si és errònia no?

Podria creure'm això. Sóc egoïsta. Sí, molt trascendental, una part de mi que he de canviar, que profund. Però en el fons, aquest egoïsme incipient és el que m'ha dut moltes vegades a mirar de comprendre't, a mirar de pensar més en tu que en mi. No penso tant en el meu egoïsme en sí, si no en els teus motius per afirmar que sóc el melic del meu món. Què t'ha fet pensar que només penso en mi, què t'ha fet creure que totes les accions que desenvolupo giren només en el meu propi benefici? Això era el que m'inquietava més, ja que des del meu parer havia invertit temps i esforços en buscar una felicitat compartida, no només amb tu, amb tot el meu entorn, amb tota aquella gent que creia o crec important.

És un sentiment frustrat, com si inverteixes molt temps cuinant per a un dinar familiar amb tota la esperança possible i et retreuen que enlloc de fer -per exemple- canalons , has fet paella perquè és un dels teus "suposats" plats preferits. Doncs així em veia jo, asseguda a una taula amb totes les mirades plenes de recança centrades més en el meu suposat egoïsme, que en el plat que portava hores cuinant amb dedicació, i esforç perquè no sé cuinar massa.
I la pregunta ve: Algú s'ha fixat en el gust del plat que he preparat?

De tota la gent de la taula, qui era la més egoïsta? El que ha preparat un plat -el seu preferit, però per a tothom- o els que se l'han menjat amb recança perquè l'atribuïen a un resultat d'egoïsme per part del cuiner?


                                                       ***
I aquí ve si fa no fa la reflexió: Podría buscar solucions a tot aquest nus sobre les acusacions, certes o falses. I sobre l'egoïsme cert o fals de la meva persona.


Si fòssim en un judici , podría al.legar que és egoísta titllar a algú altre d'egoísta. Que és ser poc reflexiu, ja que tots ens movem egoístament en el fons i no es pot negar.
Podríes encobrir el teu egoísme com si d'una obra de caritat es tractés : "miro d'obrir els ulls , d'aquells encegats per si mateixos". Que bonic, i que trascendental. Però no.


Hi ha diferentes qualitats, qualitats compartides i d'altres que no, però l'egoïsme, és única en tothom. O almenys això crec jo. Fins i tot el més generós dels generosos i altruïstes fa les coses per als altres -oh, si !- però buscant el benefici o el benestar propi, aquell -ben preuat i moltes vegades utilitzat com a chivo expiatori- sentiment d'utilitat.

No hi ha més, i no és dolent, i per tant i en conseqüència , ser egoïsta no es ser mala persona, és ser persona. Com en tot, s'ha de trobar un equilibri i s'ha de ser autocrític, però al meu parer no hi ha ningú suficientment equilibrat ni autocrític que pugui tenir el luxe de permetre's acusar a l'altra gent d'egoïsme.

I aquí ve, que potser sí que sóc com un cuiner que només cuina els seus plats preferits, però el que importa és que els faci el millor que pugui si són per a la gent que s'estima. I evitar, quan va a dinar a casa els altres, d'acusar-los perquè s'han dedicat a fer el seu plat preferit.


És qüestió de gustos , i de respecte.

                                                                   ***


I aquí deixo anar el meu plat, que aquest cop no és el meu preferit , però no l'ha de tastar ningú més, així que si m'ha quedat malament , demano disculpes però aleshores que no tastin el menjar que queda als àmpits de les finestres reposant.

Te repites más que...

No és que tingui un moment lúcid ara mateix, és quasibé la una de la matinada i he sentit que em ve de gust esciure. No té un especial per què. Potser sento que fa molt que no escric , que no m'escolto. Em costa, de veritat, però es que si m'escoltés segurament acabaria fent un melodrama de la meva persona, el meu futur, la meva situació sentimental - bla, bla ,bla - Me n'he cansat una mica dels monòlegs insulsos i reiteradament monotemàtics. I és que sempre escric quan necessito escriure, i necessito escriure o bé quan estic estressada, o quan tinc mal d'amors  o bé d'amors, o quan necessito cagar-me en algú. Per tant sóc com aquells escriptors de sagues que decideixen allargar amb un segon llibre el llibre anterior, no perquè sigui un èxit, ni perquè sigui necessari sinó perquè simplement no saben canviar el tema sobre què escriure.

I podem aplicar el patró també a molts altres aspectes de la vida d'un, que allargues perquè no has trobat o bé millors camins, o bé una manera de tancar-los. Es pot aplicar a estudis, relacions, menús, series de televisió, trucades de telèfon, converses...

El típic "te repites más que el ajo". Bé. Doncs. Després de tornar a escriure, sobre un tema que tampoc he fet servir mai de la vida -ironia- el tema del típic "escric per escriure". He arribat a la conclusió, que no sóc més interessant ni més original. Que si no escric es per que les coses em van suficientment bé , suficient com per que el melodrama no s'apoderi de la meva part "escriptora". I ja m'està bé, tornaré a escriure de tant en tant sobre algun tema súmmament original com per exemple: "Escric per escriure per que no tinc res millor a fer."

I anirem tirant, que la vida pausada d'estiu rollo estrella damm no deixa de ser entretinguda, excepte a considerables hores de la nit, quan t'ha fet mandra sortir de festa o a prendre algo, o a prendre vent i et resignes a seure davant de la pantalla a escriure per escriure i repetir-te més que un cura a missa. 

I aleshores ho penges a un blog esperant que no matis a ningú d'avorriment, tancant l'ordinador , fumant un cigarro i anant a dormir deu minutets després pensant: "A mi se'm repeteix el pebrot més que l'all, no hauria d'haver canviat la frase del text?".

Des-saturació.

Tinc ganes d'estar sola, amb mi, tranquil·la. Sentint només el soroll dels meus pensaments fluïnt en ordre cap al buit. Sentint la meva respiració, anant al meu ordre, al meu ritme. Sense necessitat de preocupar ni preocupar-me.




Em llevaria d'hora, em faria l'esmorzar, tranquil·lament netejaria amb música de fons, i em posaria a pintar en un estudi de parets blanques i una taula , també blanca, i molt gran. La finestra de l'estudi donaria al balcó que deixaría entrar la claror reflectida de l'edifici blanc de davant. Amb un cafè a la taula i un cigarro al cendrer fumejant quasi apagat faria els primers esbossos, i potser després aniria a comprar, amb la calma d'un diumenge però sent dilluns o dimarts o dimecres...
Em faria el dinar, inspirat en un d'aquells plats que tu em vas fer aquell cop a casa teva. Em quedaria sosso de collons, i amb una presentació pèssima però comestible. Dinaria mirant la televisió, deixant passar el temps al sofà, i obriria l'ordinador per a penjar els esbossos escanejats, i poder-los enviar. M'adormiria potser, o em posaria a dibuixar, a fer veure que creo coses no vistes mai. Convidaria a sopar alguns amics, aniríem a dormir tard entre cerveses. Em posaria al llit un cop haver plegat les llaunes buides i els cendrers plens, i els plats bruts. Els llençols embolcallarien el meu cos nu, i sentiria la sensació més suau i tendra del dia, la son. I viuría així, tranquila, pausada, calmada, creativa... I potser no m'ompliria del tot, però tampoc em saturaría gens.
Podria incloure't a tu , la única persona que potser no em molestaria, ni em saturaria. I si t'hi inclogués a tu , a més a més, podria crear amb música i bona veu de fons, amb un ambient que et permetés a tu també, potser, viure , potser no plena del tot, però almenys no saturada.





                                                           I a la sala d'estar hi hauria , segur, una guitarra i un bloc de dibuixos.

No sóc ambiciosa, dins el teu concepte d'ambició.

No vull ser ambiciosa.

Vull ser realista i idealista a la vegada, justa , equilibrada i feliç.

No vull ser una nota entre notable, excel·lent o decadent.

Vull ser unes frases, uns coneixements, unes experiències.

No vull competir, trepitjar.

Vull aprendre, cooperar i gaudir.

No vull sentir enveja, recel, ansietat.

Vull acceptar-me, criticar-me però també ser única. I sentir-ho.

No vull que em valoris pel que semblo o pel que creus.

Vull que em valoris pel que sóc.

Però per a això s'ha de ser pesona, sentiments, comprensió, coneixença, igualtat, detall. Temps. Nen, has de tornar a ser un nen, per a comprendre com un nen creix.

Tanquem un final. Adéu? Si, au!

Acabao.

Saps aquella sensació de com buit, i com ple?

Aquella sensació de tot i res, de molt i poc.

Aquella sensació de massa i gens.

Aquella sensació d'acció i de cansament.

Aquella sensació de futur i de passat.

Aquella sensació de pur i clar present.

I ara és quan diuen que comença tot, amb aquella sensació de res: Partim de zero? Partim de molt, cap a molt més!

Valoracions i més valoracions.

Diuen que quan estornudes marxa una mica de la teva ànima. Amb el refredat dels últims dies, haurà marxat tota.

"Hi ha coses que passen" Una frase molt profunda. Totes les coses passen, i són coses perquè han passat. Si no passessin, no serien. 

La febre fa veure al·lucinacions, no he tingut febre quasi mai, i tot i així , he al·lucinat massa.

Els cigarros són sinònims d'allò que es consumeix. Si no fumo, no es consumeix res, res no s'acaba?

Tinc el nas gelat, i les orelles envermellides, és la febre, la tristesa o la vergonya..

Estic sola i estic bé, a fora plou a bots i barrals i som a mitjans de maig, tothom diu que hauria de fer calor, jo no m'els crec. I m'agradaria compartir amb algú aquestes tardes febrils de pluges primaverals.

M'agradaria ser un peix en un aquari. Sóc un peix en un aquari. Topo i topo amb el vidre, esperant trobar l'aigua que em porti al mar, sense sortir de la peixera.

El balcó està xop, i se'm mullen els mitjons si surto a fumar. Al mateix temps en que es crema la punta del cigarret, la planta dels peus es refreda i el moc em cau. Patètic.

S'acaba el refredat i s'acaba el curs, i s'acaben moltes coses més que no escriuré aquí, perquè estan fartes de ser escrites.

Surto al carrer, per anar a treballar, i somric de manera genial, sabent que torno a poder caminar, a recuperar una força que dubto haver tingut mai.

Torno a casa, i em poso a escriure, pensant en demà, que acabaré el curs i brindaré amb una ampolla de cava sense alcohol. Insípid, sosso i sense més.

I demà me n'aniré a dormir anelhant un futur que espero, esdevindrà un present més anhelat que el present d'avuí en que sento que m'he recuperat.

I em quedarà el dubte, quan estornudes, l'ànima se'n va o simplement es queixa dient que la tractis  millor i la valoris més?

Aigua.

M'he marejat, les lletres borroses han deixat de ser avorrides, per passar a ser desconcertants, i de desconcertants a inexistents. M'he notat marxar, m'he notat desapareixer, uns segons, dos, tres.
I he tornat en mi. He tornat en mi? Segur? Les parpelles tornaven a obeir, les cames, els braços. Amb mal d'esquena, fora de mi havent tornat a mi, m'he aixecat de la cadira, he demanat permís, he obert la porta, he marxat.

Aigua, l'he notat a la cara i al clatell, el mareig ha disminuït, i l'aire del matí ha gelat l'aigua de la cara, que com petites agulles se m'ha clavat a les galtes pàlides i les ha tornat vermelles.
M'he eixugat les gotes de la barbeta , el jersei gris ha quedat xop, i el mocador del coll ha passat de tons foscos a tons molls. M'he mirat al mirall, he rigut mofant-me de mi, i m'he girat, altre cop cap a la classe.

I no em preguntaré què ha passat, les veus de dins la classe han afirmat que era cansament. Potser si. Realment , tant me fa, mentre tingui pauses d'aigua i aire fred, que em facin tornar. El mal de cap només és una mostra de que estic fent tot el que puc, o això vull creure. Tot i així, necessito aigua, un mar, un núvol. I al mig del mar una illa. Necessito aïllar-me en aquell oasi desert. Aïllar-me allà, de tot i de tothom. Només jo i un oasi, on sempre que em maregi arribin just a temps la pluja o les onades.

Començar, és continuar un final!

Ganes de començar de nou, d'explotar, d'explorar, de nèixer, de ser millor, de crèixer, d'avançar, de donar, oferir, guanyar, perdre.

Ganes de viure, de morir, de sentir, de patir, de ser i de no ser. Ganes de tu, de tot i de mi mateixa. Ganes de valdre'm per mi, de ser jo, i  sent jo, ser millor. Ser feliç.

Explosions?

Tot un seguit d'experiències, felicitat, aprenentatge, reflexions, força, optimisme... Tot això en molt poc temps, tot això que ha estat tant important per a mi, tot això que m'ha fet ... Crèixer.
Tot això ho duia dins un sac, a punt d'explotar per a ser explicat, per a tu, per al lligam tant fort que m'ha fet desitjar durant dies poder deixar volar paraules entre nosaltres, com fulls de paper, com fulles d'arbre, com ocellets de papiroflèxia. Aquelles ànsies, com al principi , quan començàvem a deixar paraules fluïr , jo més que tu. Aquelles ànsies de parlar, de saber que seràs escoltada, de voler ser-ho. De voler transmetre alguna cosa important per a tu, compartir una mica d'allò teu, només teu.
Avuí, em sentia a punt d'explotar, d'escampar-me en milers de síl·labes, de somriures , de mirades, avuí m'hi sentia.
Tot i així per no acabar amb els descobriments, he vist que sé esperar, contenir, escoltar - queda a perfeccionar una mica, però de mica en mica (debajo las sábanas) s'omple la pica (entre las piernas)- Segueixo amb les ganes de parlar-ne, però ara ja no sento l'ànsia, la màgia del retrobament , com un nen amb la mare, o un gos amb el seu amo. He après a trobar el moment suposo?

De fet, crec que hauré de ser pacient, per explosionar en el moment just, per a que puguis rebre tot allò que duc a dins, que em fa il·lusió que sàpigues: Que he descobert gent, que he vist llocs, que he viscut experiències ... Tot de coses noves en la meva vida, coses que m'han passat i he pensat: "Li he d'explicar! Ho hauria d'haver vist! M'hagués agradat que fós aqui!".

Bé,  deixat fluïr tot això que em fa sentir tranquila, em sorgeixen dues preguntes, per a seguir amb les reflexions de la setmana. És egoïsme desitjar explicart-ho, forçar-te a formar-ne part, a interessar-te? Perquè si és així, no vull ser egoïsta. I l'altra... Per què tantes ganes i la necessitat d'explicar-ho només a una persona, tenir la sensació que només aquesta persona sabrà atrapar al vol l'explosió i transformar-la en un somriure de comprensió, de retret, el que sigui?

Una estranya dependència de paraules, experiències. Estrany...

Com el tapís de la Penèlope

Et pintaré, de vermell les galtes, vermell viu i tímid a vegades, vermell confident. També et pintaria el cabell i els ulls de xocolata, de fulles de tardor, en algunes ocasions.
Et pintaria el nas, rosat i envermellit , d'un color roig fred, que combini amb el vermell dels dits i de les mans, i el rosat de la pell tapada per la roba, lila a vegades, o blava en d'altres, colors freds, joc de contrastos amb el color de xocolata, o coca-cola dels teus ulls.
T'ompliria de colors, verd a ratlles els mitjons, i la samarreta potser, no , que les semarretes a ratlles són meves, i el verd.. hmm... sinó es blavós no t'acaba d'escaure.  T'afegiria un jersei granate, com les roses, i com les postes de sol, com la passió, i el secret, l'enigma.
I finalment, retocaria amb tot de taques taronjes , escampades, fortuites i espontànies , el dibuix, taques de records, que només contrastarien amb el fons clar ple de taques grogues, de futur.

Sempre ha sigut qüestió de taques, ara, amb una espècie d'horror vacui m'esforço , o m'esforçaré en omplir tots aquells espais entre taca i taca , que el temps ha anat deixant, espais de colors vius que omplin el blanc de la tela, on el pinzell, o el llapis resegueixi les formes, i defineixi , una de les meves obres més perduradores i , tot i que a vegades canvii la tècnica, el material, o retrocedeixi sobre les pinzellades, una de les obres més inoblidable.

Perquè sé que mai l'acabaré d'acabar, perquè mai trobaré el color perfecte per respondre a la realitat, potser d'aquí un temps en que sàpiga equilibrar els materials i els sentiments, els colors i el dibuix. I fins llavors, miraré d'anar-lo fent i refent, com el tapís de la Penèlope.

Groc de sort

El llapis, brusc, va definint ratlles inconexes en un paper, blanc, brut , ocre. Ratlles que s'ajunten, que es separen, que es sumen o es divideixen. Línies que formen paraules, o coses , o intangibles, o formes de somnis o somnis deformes.

Línies que delimiten futur, línies que divideixen present. I de cop pinzell de colors, i una mica de llum i de somriures, per a mi i per als altres. Colors que omplin les formes del no res i del tot. Colors que omplin paraules buides, somnis grisos, futurs incerts. 

Aquests dies, duc un joc d'aquarel·les a la butxaca, i omplo de verd allò que ahir era gris, i de vermell les galtes de la gent, però no un vermell de fred, sinó un vermell de felicitat. I omplo de taronja les cançons, que em fan contenta, i omplo de blau la roba d'aquells que em fan millor, encara que no els hi combini gaire, color de millora. 

Omplo de colors imaginaris a la gent del meu voltant, m'omplo a mi, torno a pintar poc a poc una vida que s'havia descolorit els ultims mesos. Un color per cada cosa, molts colors per a tot, i tot de línies que prenen sentit, i prenen forma, i dibuixen un camí ple de colors cap a un futur ple d'expectatives, de color groc, la majoria. Groc de sort.

Somnis d'un futur.

"Una casa al lluny, fum, símbol de calidesa, senyal de llar de foc.
Fred als peus, butxaques càlides a les mans, passes lentes.
Olor de fred, i de llenya cremada, olor de pluja de deu minuts abans, o de rosada.
Una casa cada cop més a prop, austera, senzilla, de color de molts anys.
Un somriure de molts anys també, conegut, una mà petita que saluda.
Un bot al cor, és el meu lloc, aquella casa on m'agradaria arribar sempre.

El vent es mou amb els arbres, la posta de sol es pon, i al lluny un núvol recorda la tempesta que ha passat.
M'assec a l'escala, no goso entrar, la calidesa atrau i a la vegada fa respecte.
Miro enllà i sento olor de temps passar, de febrer, de felicitat.
Cap llum al lluny, i la poca companyia necessària dels indispensables.
El somni a una mà i la felicitat a l'altre, i jo seient a les escales sentint riures a la porta i unes mans que m'abracen fort.

No necessito res més, em dic per a mi, els gossos borden , hi ha uns peuets petits i curiosos que riuen. I unes mans que m'abracen. Hi ha uns arbres que ballen, i peces de trenca-closques que encaixen.
Hi ha la calma, hi ha un futur i un passat, hi ha allò que fa tant temps que he desitjat."







- Algun dia,  seient a les escales d'una casa,  entre l'olor d'arbres al vent i de riures i de felicitat, m'aferraré a un got de llimonada gelat, en mig del mes de febrer , per a assaborir els contrastos, inspirar ben fons , tancar els ulls i dir: "No necessito res més." I trobar un somriure a l'altra banda del got que digui: "Jo tampoc".

M'agradaria

M'agradaria cantar bé, afinada, saber cantar, posar música a les meves lletres. Cantar-les, cantar-te-les.
M'agradaria cuinar bé, ni dolç, ni salat, equilibrat, tendre, un pél àcid, gens amarg.
M'agradaria parlar bé, ser sincera, no ser pesada, no fer mal, no callar tampoc.
M'agradaria ballar bé, collons si m'agradaria ballar bé! M'agraden les persones que saben ballar, es veuen més vives.
M'agradaria saber fer fotos també, per poder immortalitzar els moments, igualar-ne la bellesa, guardar-los per sempre, la imatge, el record.

Però sobretot m'agradaria molt, molt, poder volar (increïble oi?) doncs, si, si. Volar. Ara ho necessito més que mai, bé , o tant com sempre. Volar quan notes aquell pes a les espatlles que no et deixa respirar, que et fa mal a l'esquena i al cap, de carregar-lo tant de temps, de que et faci inmòvil, estancada. Vull volar, perquè des de la distància es veu tot més sencill. I des de la distància s'et veu, suposo.

Millor

Una mica millor, poc a poc, pas a pas, temps al temps. Paciència.

Final, inici, final ...

En tot inici hi ha un final, que amaga un altre inici en certa manera. La vida consisteix en anar enllaçant començaments, en anar desant finals, en anar retrobant el cicle, continuant en certa manera. Tot és un cercle, que ni s'atura ni es mou, és un cercle, estàtic, en constant moviment. Realment no sé què és, i tan se val, només sé que ve un inici després de tot final.