Anar fent.

Ja no és el mateix, llegeixo fa un any els textos del blog, i penso: "canviaria moltes coses" o "ja no ho sento així".
És motiu d'orgull veure'm avançar -egoïstament,sí- però avançar. Veure que puc aprendre, fer recompte i pensar que creixo, no decreixo. Que em faig gran, i maduro als ulls de la gent de la meva edat, i dels més petits, els grans, seeeempre seràn més grans , i en conseqüència "suposadament més madurs" -mentida.-.

Però està bé, no necessito a ningú que em confirmi que avanço o no. Jo ho sento així i l'important és com ho sento jo, perquè avançar, i ara està demostrat amb fets i temps , em fa feliç.

Sentir que cada dia és diferent, que no sempre penso el mateix, que canvio d'opinió i d'humor, que hi ha dies que sóc creativa i dies que no, que hi ha dies que sento i dies que no, que hi ha dies que canviaria el món i dies que el deixaria tal i com està. I vaig fent - ric- fa gràcia, de fet, perquè en el fons, tot es limita a anar fent, i egoïstament voler anar fent, al meu ritme , si, però es que si jo deixo de fer condicionaré els "anar fent" dels altres, i aquí s'uneix tot.

Avançar veient que tot un cúmul d'egoïstes "anar fent" conformen la gent que t'estimes i la gent que avança amb tu, i es queda, amb tu i amb el teu egoïsta anar fent.