Estic llegint un llibre, no sé si massa bo, o massa dolent , o massa... Estic llegint un llibre. És la informació suficient i necessària de la qual es dedueix el fet que estigui reflexiva. M'ha fet reflexionar, molt, potser massa -somric-.
* * *
He caigut en el que caic sempre, les acusacions de la gent m'afecten, més del que la gent es pensa quan deixa anar acusacions o afirmacions irades basades en anàlisis errònies de la meva persona. L'egoïsme és una de les acusacions que he rebut per part teva i que potser m'han afectat més. Diuen que una acusació t'afecta i et molesta si és certa. Però bé també molesta si és errònia no?
Podria creure'm això. Sóc egoïsta. Sí, molt trascendental, una part de mi que he de canviar, que profund. Però en el fons, aquest egoïsme incipient és el que m'ha dut moltes vegades a mirar de comprendre't, a mirar de pensar més en tu que en mi. No penso tant en el meu egoïsme en sí, si no en els teus motius per afirmar que sóc el melic del meu món. Què t'ha fet pensar que només penso en mi, què t'ha fet creure que totes les accions que desenvolupo giren només en el meu propi benefici? Això era el que m'inquietava més, ja que des del meu parer havia invertit temps i esforços en buscar una felicitat compartida, no només amb tu, amb tot el meu entorn, amb tota aquella gent que creia o crec important.
És un sentiment frustrat, com si inverteixes molt temps cuinant per a un dinar familiar amb tota la esperança possible i et retreuen que enlloc de fer -per exemple- canalons , has fet paella perquè és un dels teus "suposats" plats preferits. Doncs així em veia jo, asseguda a una taula amb totes les mirades plenes de recança centrades més en el meu suposat egoïsme, que en el plat que portava hores cuinant amb dedicació, i esforç perquè no sé cuinar massa.
I la pregunta ve: Algú s'ha fixat en el gust del plat que he preparat?
De tota la gent de la taula, qui era la més egoïsta? El que ha preparat un plat -el seu preferit, però per a tothom- o els que se l'han menjat amb recança perquè l'atribuïen a un resultat d'egoïsme per part del cuiner?
***
I aquí ve si fa no fa la reflexió: Podría buscar solucions a tot aquest nus sobre les acusacions, certes o falses. I sobre l'egoïsme cert o fals de la meva persona.
Si fòssim en un judici , podría al.legar que és egoísta titllar a algú altre d'egoísta. Que és ser poc reflexiu, ja que tots ens movem egoístament en el fons i no es pot negar.
Podríes encobrir el teu egoísme com si d'una obra de caritat es tractés : "miro d'obrir els ulls , d'aquells encegats per si mateixos". Que bonic, i que trascendental. Però no.
Hi ha diferentes qualitats, qualitats compartides i d'altres que no, però l'egoïsme, és única en tothom. O almenys això crec jo. Fins i tot el més generós dels generosos i altruïstes fa les coses per als altres -oh, si !- però buscant el benefici o el benestar propi, aquell -ben preuat i moltes vegades utilitzat com a chivo expiatori- sentiment d'utilitat.
No hi ha més, i no és dolent, i per tant i en conseqüència , ser egoïsta no es ser mala persona, és ser persona. Com en tot, s'ha de trobar un equilibri i s'ha de ser autocrític, però al meu parer no hi ha ningú suficientment equilibrat ni autocrític que pugui tenir el luxe de permetre's acusar a l'altra gent d'egoïsme.
I aquí ve, que potser sí que sóc com un cuiner que només cuina els seus plats preferits, però el que importa és que els faci el millor que pugui si són per a la gent que s'estima. I evitar, quan va a dinar a casa els altres, d'acusar-los perquè s'han dedicat a fer el seu plat preferit.
És qüestió de gustos , i de respecte.
***
I aquí deixo anar el meu plat, que aquest cop no és el meu preferit , però no l'ha de tastar ningú més, així que si m'ha quedat malament , demano disculpes però aleshores que no tastin el menjar que queda als àmpits de les finestres reposant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario