Aigua.

M'he marejat, les lletres borroses han deixat de ser avorrides, per passar a ser desconcertants, i de desconcertants a inexistents. M'he notat marxar, m'he notat desapareixer, uns segons, dos, tres.
I he tornat en mi. He tornat en mi? Segur? Les parpelles tornaven a obeir, les cames, els braços. Amb mal d'esquena, fora de mi havent tornat a mi, m'he aixecat de la cadira, he demanat permís, he obert la porta, he marxat.

Aigua, l'he notat a la cara i al clatell, el mareig ha disminuït, i l'aire del matí ha gelat l'aigua de la cara, que com petites agulles se m'ha clavat a les galtes pàlides i les ha tornat vermelles.
M'he eixugat les gotes de la barbeta , el jersei gris ha quedat xop, i el mocador del coll ha passat de tons foscos a tons molls. M'he mirat al mirall, he rigut mofant-me de mi, i m'he girat, altre cop cap a la classe.

I no em preguntaré què ha passat, les veus de dins la classe han afirmat que era cansament. Potser si. Realment , tant me fa, mentre tingui pauses d'aigua i aire fred, que em facin tornar. El mal de cap només és una mostra de que estic fent tot el que puc, o això vull creure. Tot i així, necessito aigua, un mar, un núvol. I al mig del mar una illa. Necessito aïllar-me en aquell oasi desert. Aïllar-me allà, de tot i de tothom. Només jo i un oasi, on sempre que em maregi arribin just a temps la pluja o les onades.